Ahir vam tornar d’una estada de
vuit dies (en realitat 6 i mig) a Roquetas de Mar (Almería)
dins del programa de viatges de l’Imserso.
És ja la quarta que fem: Tenerife, Mallorca, Huelva i ara Almería, província
aquesta a la que no havíem estat mai, la darrera que ens quedava de veure de
les 50 que hi ha. Amb els amics de sempre, llogant un cotxe on hi capiguem tots
còmodament i utilitzant l’hotel com a base, amb esmorzar i sopar. Podíem també
dins de l’oferta quedar-nos-hi a dinar, però amb una mica més de despesa,
tampoc res de l’altre món, força “tapeo”, vam poder fer una bona volta en zones d’interès
properes.
Realment aquesta acció pròpia de
l’estat del benestar facilita, fora de temporada (pels jubilats totes les
temporades són altes), que amb uns preus més que baixos molta gent gran pugui
beneficiar-se d’unes jornades d’esbargiment. És una acció en la que tothom hi
guanya. Sí, l’administració fa unes amples subvencions que deu compensar no sé
en quin grau amb el que li costaria pagar prestacions d’atur de treballadors
que potser estarien desvagats fora de les temporades altes. Els empresaris i
els treballadors de tot el que gira en torn al turisme: hotels, restauració,
excursions, botigues, serveis varis,... tenen una clientela que els permet mantenir
l’activitat sense aturades. I evidentment, els usuaris de la prestació
aconsegueixen unes estades molt avantatjoses, més econòmiques que si et
quedessis a casa fent vida normal.
L’oferta és aprofitar les amplies
zones existents a la Península i a les illes bàsicament de sol i platja, encara
que als grans aprofiten més el sol que la platja o les piscines de les instal·lacions
hoteleres. També hi ha oferta d’estades cultural que encara no hem aprofitat. El
menjar per regla general és bo i variat, bé, no aneu pas a buscar estrelles
Michelin ni coses enrevessades. Fins ara sempre ens han tocat hotels de quatre
estrelles que són prou confortables. Enguany el Playasol
de Roquetas de Mar, a la zona de la urbanització del poble, un xic distant
del nucli urbà però ben comunicat. Generalment hi ha inclòs el trasllat des de
l’aeroport de referència (amb el preu de l’oferta s’inclou el desplaçament,
encara que l’any passat el vam haver de fer pel nostre compte) i després, ja a
lloc, també pots gaudir a compte teu dels serveis de transport públic urbans o
interurbans que són ben barats.
Dies de nous coneixements, d’indrets,
paisatges, paisanatges,..., de descans i esbarjo. Sempre ens emportem llibres
per aprofitar l’estona, però val a dir que tornen per obrir. Viatjar i fer
vacances també és cansat i amb l’edat ja provecta convé reposar.
Com ells mateixos diuen, “Almería
entre dos mares, el de Alboran y el de plástico. La
huerta de Europa.” Pràcticament no es veu ni una gota d’aigua, tot són
rambles eixutes, i d’algun lloc la treuen. L’article
de la Wikipèdia explica moltes coses, no sé pas si totes. La presència de
treballadors africans, de l’altra costat de l’estret o de més avall és
omnipresent. La quantitat de indústries i serveis auxiliars d’aquesta activitat
també. L’activitat turística a tocar, allà on s’acaba la urbanització comencen els
hivernacles i/o viceversa . Aquestes dues activitats econòmiques expliquen per
si soles l’evolució
demogràfica de l’extrem sud-oriental de la Península que temps enrere era
condemnat a la misèria.
Almería capital, el Cabo de Gata,
Nerja i Frigiliana (a la província de Málaga), l’Alpujarra almeriense, Mojácar i
el campo de Níjar, el desert (?) de Tabernas, són els llocs que vam recórrer en
aquests dies de maig, amb roba d’estiu. Sols vam tenir un matí de pluja que no
ens va espatllar gaire l’itinerari previst.
Vam veure en “vivo y en directo”
les restes inacabades i inacabables de El Agarrobico
i vaig comprar en una rara botiga de llibres a Mojácar una edició de “Campos de Níjar”
de Juan Goytisolo.
26 de maig.
