26 de maig del 2025

Imserso ’25.

 

(fuente de los Tres Caños. Fondón)

Ahir vam tornar d’una estada de vuit dies (en realitat 6 i mig) a Roquetas de Mar (Almería) dins del programa de viatges de l’Imserso. És ja la quarta que fem: Tenerife, Mallorca, Huelva i ara Almería, província aquesta a la que no havíem estat mai, la darrera que ens quedava de veure de les 50 que hi ha. Amb els amics de sempre, llogant un cotxe on hi capiguem tots còmodament i utilitzant l’hotel com a base, amb esmorzar i sopar. Podíem també dins de l’oferta quedar-nos-hi a dinar, però amb una mica més de despesa, tampoc res de l’altre món, força “tapeo”,  vam poder fer una bona volta en zones d’interès properes.

Realment aquesta acció pròpia de l’estat del benestar facilita, fora de temporada (pels jubilats totes les temporades són altes), que amb uns preus més que baixos molta gent gran pugui beneficiar-se d’unes jornades d’esbargiment. És una acció en la que tothom hi guanya. Sí, l’administració fa unes amples subvencions que deu compensar no sé en quin grau amb el que li costaria pagar prestacions d’atur de treballadors que potser estarien desvagats fora de les temporades altes. Els empresaris i els treballadors de tot el que gira en torn al turisme: hotels, restauració, excursions, botigues, serveis varis,... tenen una clientela que els permet mantenir l’activitat sense aturades. I evidentment, els usuaris de la prestació aconsegueixen unes estades molt avantatjoses, més econòmiques que si et quedessis a casa fent vida normal.

L’oferta és aprofitar les amplies zones existents a la Península i a les illes bàsicament de sol i platja, encara que als grans aprofiten més el sol que la platja o les piscines de les instal·lacions hoteleres. També hi ha oferta d’estades cultural que encara no hem aprofitat. El menjar per regla general és bo i variat, bé, no aneu pas a buscar estrelles Michelin ni coses enrevessades. Fins ara sempre ens han tocat hotels de quatre estrelles que són prou confortables. Enguany el Playasol de Roquetas de Mar, a la zona de la urbanització del poble, un xic distant del nucli urbà però ben comunicat. Generalment hi ha inclòs el trasllat des de l’aeroport de referència (amb el preu de l’oferta s’inclou el desplaçament, encara que l’any passat el vam haver de fer pel nostre compte) i després, ja a lloc, també pots gaudir a compte teu dels serveis de transport públic urbans o interurbans que són ben barats.

Dies de nous coneixements, d’indrets, paisatges, paisanatges,..., de descans i esbarjo. Sempre ens emportem llibres per aprofitar l’estona, però val a dir que tornen per obrir. Viatjar i fer vacances també és cansat i amb l’edat ja provecta convé reposar.

(vista del Campo de Dalías des de satèl.lit)

Com ells mateixos diuen, “Almería entre dos mares, el de Alboran y el de plástico. La huerta de Europa.” Pràcticament no es veu ni una gota d’aigua, tot són rambles eixutes, i d’algun lloc la treuen. L’article de la Wikipèdia explica moltes coses, no sé pas si totes. La presència de treballadors africans, de l’altra costat de l’estret o de més avall és omnipresent. La quantitat de indústries i serveis auxiliars d’aquesta activitat també. L’activitat turística a tocar, allà on s’acaba la urbanització comencen els hivernacles i/o viceversa . Aquestes dues activitats econòmiques expliquen per si soles l’evolució demogràfica de l’extrem sud-oriental de la Península que temps enrere era condemnat a la misèria.

(evolució població provincia d'Almería)

Almería capital, el Cabo de Gata, Nerja i Frigiliana (a la província de Málaga), l’Alpujarra almeriense, Mojácar i el campo de Níjar, el desert (?) de Tabernas, són els llocs que vam recórrer en aquests dies de maig, amb roba d’estiu. Sols vam tenir un matí de pluja que no ens va espatllar gaire l’itinerari previst.


Vam veure en “vivo y en directo” les restes inacabades i inacabables de El Agarrobico i vaig comprar en una rara botiga de llibres a Mojácar una edició de “Campos de Níjar” de Juan Goytisolo.

26 de maig.

14 de maig del 2025

D’un temps d’un país.

 


He acabat la darrera novel·la de l’Andreu Claret: La casa de les tres xemeneies, ed. Columna, B-2025. Fins a les últimes pàgines he tingut el cor en un puny pensant com l’autor acabaria la seva obra.

Els temps són els de la dictadura franquista a començaments dels anys seixanta en els que molt a poc a poc comença a quedar enrere la Guerra Civil i les seves conseqüències. El país és la Barcelona del Paral·lel, els seus espais i la seva gent. La riuada del Vallès del 62 va marcant la història.

Llavors jo era molt jove, soc del 48, i encara anava a escola, i en tinc alguns records. Però, per tot el que vaig aprendre més tard, les imatges són molt vívides. La forma de viure, els bars i restaurants, les barraques de Montjuic, en Candel, els renovats primers moviments universitaris i obrers, les classes socials, els vestits, les monges i les meuques, riques i pobres, els silencis dels grans...

Tot començava a moure’s i crec que aquí està l’encert de l’autor en la seva descripció, d’un temps i d’un país... que acabarà sent el nostre.

14 de maig.

1 de maig del 2025

Amb les mans a les butxaques. L'apagada.

 

S’organitza un dinar a Madrid dels alcaldes que vam formar part de la Comissió Executiva de la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) del període 1991-1995. Quasi bé res, més de trenta anys enrere! Penso que serà una oportunitat de veure gent que vam treballar plegats, ja fa temps, en pro del municipalisme i dels que guardo un bon record. L’ànima de la trobada és el que era llavors el secretari General de la Federació, Antonio Luis Hernández Hernández, amb qui mantinc una vella relació d’amistat, “canarión” però ja madrileny pels quatre costats. S’hi apunta força gent, del PSOE i del PP, llavors ens relacionàvem.

Per anar a dinar a Madrid agafo un AVE (un Avlo) pel matí i un Iryo per tornar a la tarda, crec que malgrat la despesa i la incomoditat d’anar i tornar al mateix dia val la pena. Com que no tinc res més a fer, modern com pretenc ser (?), sols porto a sobre aquest giny que ara tothom té (en diem mòbil) i  que serveix per tot: comunicar-te, informar-te,  presentar-te, pagar, fer fotos, ... en fi, ja sabeu, amb això anem per tot arreu i poc pes, sols cal vigilar que no el perdis o te’l robin.



12, 33h., apagada general (1) a Espanya i Portugal, tota la península, les illes se’n salven. Deixats al mig del no res quan el tren, els trens arreu, deixen de funcionar. Tothom s’ho agafa amb tranquil·litat (2) però l’aturada s’allarga, és general. Ara puc repetir el que els mitjans de comunicació han relatat del que va passar amb les, sembla 30.000, persones que vam quedar atrapades (3), i als pocs moments també sense possibilitats de comunicació. L’estri modern a fer punyetes, inservible. La meva primera preocupació era doble: si s’esgota la bateria, com ho faig per tornar-la a carregar? I si el mòbil no va, com em desempallegaré per fer la vida corrent?

Remolcats dos trens, el nostre i els que ens venia al darrera, fins a l’estació de Guadalajara-Yebes. Unes 450 persones (4) a una estació que sols és una “apeadero”, que no té pràcticament de res. Guadalajara no està al costat, està a uns 10 km. Tota la tarda, des del migdia, penjats al no res i sense comunicació. Cal explicar en un altre moment la història d’aquesta estació (5). Van arribant, avançada la tarda, els serveis públics: primer les forces de l’ordre, després Creu Roja, bombers, protecció civil, municipals,... Aquesta ciutat de Castella- La Mancha té uns 90.000 habitants, menys que Mataró, els ajuts seran els que poden ser. Ja fosc, alguns senzills aprovisionaments, aigua, galetes,..., tot sembla arramblat a corre cuita d’algun autoservei. Més endavant, alguns entrepans... On passarem la nit?, doncs com sempre en casos d’emergència, en un pavelló poliesportiu municipal on ens traslladen autobusos suposo que recol·lectats a la de pressa. La Creu Roja instal·la lliteres plegables i estores al terra (a mi em va tocar estora), mantes i alguna cosa per menjar: entrepans, més galetes, aigua, sucs de fruita, ... És la una de la nit. Les famílies amb criatures petites i la gent d’edat avançada han estat traslladats a un hotel (6).  A les sis de matí, un esmorzar succint, no hi ha res calent, i a les set en autobusos, com la nit abans, però cap a Atocha, Madrid. Pensava quedar-me a dormir dalt del tren però una revisora m’ho va desaconsellar. Després he sabut que els que s’hi van quedar(7), de matinada, van ser portats en el propi tren a Atocha.



Ja us podeu imaginar la estació anomenada Almudena Grandes després de que tot el dia anterior la xarxa ferroviari (i tot el que va amb electricitat) hagués col·lapsat. Calia comprar un bitllet nou per tornar amb la incertesa de si tot hauria tornar a la normalitat. Vaig decidir quedar-me un dia a Madrid, buscar un hotel, reposar i intentar fer-me amb les necessitats mínimes que això comportava. Primer de tot, una connexió per carregar el telèfon, més endavant anar a comprar  la roba interior necessària, dutxar-me a fons, esmorzar com cal (portava des del matí anterior amb solament unes quantes galetes), dormir per recuperar el dia i la nit anterior perdudes a peu dret o estirat al terra d’un poliesportiu. A més quedava penjada la medicació habitual que prenc al matí (ja l'havia pres aquest dia) i la del vespre (que pensava que ja me la prendria al tornar).

No, no vaig tenir ganes d’aprofitar l’estada a Madrid per fer alguna cosa de profit, no tenia esma per res. Des de casa, la meva filla, em va aconseguir un bitllet nou per l’AVE de l’endemà dimecres per les 8,57 h. més barat que el que jo tenia del que no sé si podré recuperar el seu import (em sembla que no). Vaig dinar, sense gana, de tapes, amb l’Antonio Luis (ell viu a Fuenlabrada i amb l’apagada va haver de quedar-se a dormir la nit anterior a casa d’un amic). Abans de sopar, sol, vaig fer una volta pel barri (8) que va ser la meva segona residència durant dues legislatures, set anys i mig, ja fa un temps, i vaig constatar els canvis que el turisme massiu i descontrolat està provocant als rovell d’ou de ciutats com aquesta.

Ahir, dimecres 30 d’abril, vaig tornar a casa portant a la mà una bossa de plàstic de El Corte Inglés amb la roba bruta, el carregador del telèfon, els diaris i el que vaig comprar a l’estació per menjar al matí. De les mans a les butxaques a una mà al davant i l’altra al darrera.

A quarts de dues del migdia ja era a casa acabant el mal somni, l'edat no perdona. Val a dir que ja no hi havia cap problema, semblava, del que havia provocat el desguitarrat. Tot va funcionar com si res hagués passat.  


(El Roto a El País)

Els ex-alcaldes que van arribar a l’hora al dinar, tots menys el de Toledo, Joaquín Sánchez Garrido, i jo, no van poder dinar el menú que hi havia previst ja que la cuina no anava i van menjar de tapes fredes. A l’hora de dispersar-se per tornar allà on els calia es van ajudar com van poder   per aconseguir-ho. El de Toledo va tornar a peu a casa seva, jo em vaig quedar al no res. Tot una odissea.

(*) Les crides numerades que he posat en el text son per explicar, si tinc més ganes d’escriure sobre aquest fet, algunes anècdotes relacionades.

1 de maig.