D’un temps d’un país.

 

He acabat la darrera novel·la de l’Andreu Claret: “La casa de les tres xemeneies”, ed. Columna, B-2025. Fins a les últimes pàgines he tingut el cor en un puny pensant com l’autor acabaria la seva obra.

Els temps són els de la dictadura franquista a començaments dels anys seixanta en els que molt a poc a poc comença a quedar enrere la Guerra Civil i les seves conseqüències. El país és la Barcelona del Paral·lel, els seus espais i la seva gent. La riuada del Vallès del 62 va marcant la història.

Llavors jo era molt jove, soc del 48, i encara anava a escola, i en tinc alguns records. Però, per tot el que vaig aprendre més tard, les imatges són molt vívides. La forma de viure, els bars i restaurants, les barraques de Montjuic, en Candel, els renovats primers moviments universitaris i obrers, les classes socials, els vestits, les monges i les meuques, riques i pobres, els silencis dels grans...

Tot començava a moure’s i crec que aquí està l’encert de l’autor en la seva descripció, d’un temps i d’un país... que acabarà sent el nostre.

14 de maig.