Vaig conèixer la literatura del
grec / suec Theodor
Kallifatides al temps de la pandèmia. Ho vaig explicar aquí:
https://magrinyar.blogspot.com/2020/07/els-anys-passen-i-la-meva-ombra-no-fa.html
i m’hi vaig aficionar, m’agrada.
He llegit unes quantes obres
seves. Les més personals, diguem-ne autobiogràfiques, expliquen la seva
història d’immigrant, desertant, fugint, del seu país i fent-se una doble
identitat. Mai deixarà de ser grec, els seus fills seran suecs, però sols
tornarà a la seva terra en comptades ocasions.
Ara, l’editorial que li ha anat publicant
les seves obres aquí, ha posat al mercat la seva trilogia dels temps bèl·lics
dels anys quaranta a Grècia. Temps molt durs, com els nostres.
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/pagesos-i-senyors/
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/larada-i-lespasa/
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/una-pau-cruel/
Arriben els alemanys, després
dels italians; amb el gir de la II WW, breument els anglesos i la guerra civil
que es tanca amb la derrota dels comunistes i l’afermament dels governs
dretans, molt dretans i venjatius contra els seus adversaris. Són els anys
quaranta que modelen la Grècia de la guerra freda i segurament l’actual, encara
que avui el món ha donat moltes voltes. La gent se’n va, país pobre i oprimit,
l’única sortida.
L’autor també se’n va, fuig, se’n
va anar al Nord i va començar una nova vida. En aquesta trilogia novel·lada
d’aquells temps ens descriu el seu país, els seu paisatge, els seus paisans, les costums, ... Primer des d’un poblet pagès del
Peloponès, Ialòs, amb la lluita contra els alemanys i l’esperança
del triomf dels de baix, desprès ja a Atenes la derrota de la
guerra civil. Minos, que va esdevenint protagonista a mida que va
avançant l’obra, és un vailet que es va fent gran i va observant el seu
voltant, la seva família, avis, pares, germans, amics, noies, escola, ..., és
la història de la seva infantesa i joventut.
La trilogia la va escriure als
anys setanta. En el pròleg de la primera, “Pagesos i senyors”, explica
perquè l’escriu:
“Fa
molts anys que vull escriure aquest llibre, però fins ara no n’he sigut capaç.
Com que aquesta espera forma part del llibre i la seva naturalesa la va
obligar, m’agradaria donar una explicació: senzillament no he tingut l’ànim de
treballar amb aquest material fins ara.
He
hagut d’esperar fins a tenir la distància necessària per veure el meu material
amb ulls crítics i sense prejudicis. Alhora, però, la distància no podia ser
massa gran per convertir-me en un estrany respecte a la vida que volia
descriure-hi.
Crec
que ha arribar el moment just. Ara puc mirar enrere sense amargor. He superat
la bestiesa de sentir-me orgullós de ser
grec, així com la bestiesa d’avergonyir-me de ser grec.”
Però, hi ha un moment de l’obra,
de la tercera part, cap al final de tot, quan en Minos, ja a Atenes,
estudiant de batxillerat, es detingut en una manifestació i es passa tres dies
i dues nits a la garjola de la comissaria. La conversa entre el cap de policia
i ell quan el deixen anar és il·lustrativa del perquè l’autor, transsumpte del
protagonista, pren la decisió d’abandonar el seu país i obrir-se a nous aires,
en aquest cas suecs.
“-Fas batxillerat de clàssiques, oi?...
-Exacte!...
-Vols dedicar-te a les humanitats, doncs?
-Correcte!...
-Així vols ser humanista i no comunista? Saps quina és
la diferència? Aleshores penses anar a la universitat?
-Tinc idea d’anar-hi, sí.
-A la merda aniràs i ara mateix. Escolta’m bé, abans
seré jo Papa de Roma que tu estudiant d’universitat. Et penses que formarem comunistes
malparits? De veritat t’ho penses?
....”
Suposo que aquestes paraules
reflectides en una novel·la, però a partir de l’experiència de l’autor, són les
que el van portar a anar-se’n, a fugir, a abandonar la seva pròpia història i a
començar una nova vida lluny de la seva terra i de la seva gent.
11 d’agost.