Els botiguers de Berga.

Berga Comercial ha trobat (diuen) un text anònim que circula per les xarxes i l’ha fet córrer. Aquest text, no sé com dir-ne, comunicat, pasquí, manifest, acudit,... ironitza sobre el tracte que els bancs en les seves oficines donen al públic, als clients.

D’entrada, quan es llegeix d’una revolada, fa gràcia. Als ulls de la ciutadania les entitats financeres no són gaire ben vistes, la seva imatge està per terra des de la fallida del 2008 i la desaparició de les Caixes. Eren uns establiments comercials necessaris que s’han convertit en molt esquerps i desagradables. Per això el comunicat és simpàtic, però...

Reflexionant sobre el que diu i qui el fa, acabes pensant que és una trista manifestació d’impotència dels botiguers que volen aturar el temps que corre contra seu.

Sí, ara les oficines bancàries ja no són el que eren. Són una altra cosa, a vegades són botigues on et financen tot el que et volen vendre (en competència amb el botiguer tradicional).

Vaig fer classes de rudiments bancaris i financers als treballadors de la Caixa Laietana (recent perdut l’històric nom de Caixa de Mataró) fa cinquanta anys. Segur que les meves explicacions de llavors avui no els servirien per a res. La diferència entre un préstec i un crèdit; les diverses formes d’imposició: a la vista, a terminis, ...; els components del compte de resultats. Després vaig ser un breu temps, un any, director de sucursal d’una cooperativa de crèdit (Crèdit i Estalvi de Barcelona) que va tenir una vida efímera (no he sabut trobar cap rastre d’ella a la xarxa) i que es va haver de liquidar (aprofitant unes molts bones circumstàncies) per eixugar el dèficit que havia acumulat i amb el els deutes de les cooperatives que n’eren clients. Ja de molta més importància va ser la pertinença, més de deu anys, al Consell d’administració del Banc de Crèdit Local, en tant que representant de les Corporacions Locals, entitat històricament pública  que va passar a Argentaria en el procés de privatització per acabar diluint-se i desapareixent en el BBVA. Allà vaig viure el començament de la transformació moderna de la banca, vaig sentir parlar de derivats, del back office, de productes off-shore.

Després dels anys esbojarrats de la bombolla immobiliària, la banca (ja no hi ha caixes) afronta de la mà dels processos de digitalització i les noves tecnologies un nou camí (diferent) cap al futur. Hi ha gent que no ho entén i es queixa: gent gran, en població dispersa, de nivell cultural baix,... Però hi ha molta gent que s’hi adapta com s’està amollant a les noves i  moltes possibilitats que les TIC proporcionen a la ciutadania en aquest segle XXI (l’smartphone és del 2004). Aviat desapareixerà el diner físic, fem servir per moltes coses això que encara en diem telèfon i que en realitat és un ordinador de butxaca permanentment connectat amb el món. Poc anem a les oficines bancàries i els que tenen diners guardats els atenen a casa seva a l’hora que convingui. Els bancs cobren per fer la seva feina i quasi bé no paguen per encomanar-los-hi fer negoci amb els nostres diners.

Una gran transformació i accelerada d’un sector comercial. I els altres sectors comercials?, els que compren i venen altres productes? Com ho estan fent i què estan fent per adaptar la seva funció als nous temps?

Els botiguers de Berga -escampant amb segell oficial de la seva associació aquest acudit- manifesten que estan ancorats en el passat que ja se’n està anant. De voluntat ja n’hi posen, com a mostra la seva web i el que hi ha, lluiten i s’hi esforcen, però... Potser creuen encara en les botigues de “sempre”, en el seu producte de “sempre” i en el que “sempre” han fet en l’atenció i el tracte al client de tota la vida. I això s’acaba, va desapareixent. El comerç ja va d’una altra manera. La demanda i l’oferta de productes, varietats, qualitats, preus, alternatives, serveis, ... han crescut de forma exponencial i han esdevingut globals, s’estan trencant tots els límits i les barreres. L’oferta i la demanda es poden moure “touts azimuts”, en totes direccions. Això ja està aquí, la pandèmia sols ho ha accentuat.

De qui se’n foten els botiguers de Berga?   De la seva decadència? No passarà gaire temps que els cantarem les absoltes. Quedaran uns quants exemplars testimonials selectes que seran relíquies i monuments dels passat, gloriós, però passat, per anar a veure i viure la història, com ja es pot veure a Salàs de Pallars.

Berga, 16.760 habitants, en un racó de món. Té una alcaldessa de la CUP, i botiguera. Carlins.

28 de juny.

2ona etapa Tour estiu 2021.

Seguint la progressiva preparació ( ...?) per aconseguir metes més altes (enlairades) avui hem pujat altra vegada a Coll Formic, però aquesta vegada des del cantó del Vallès, sortint des de Sant Esteve de Palautordera.

Hem deixat el cotxe i descarregat les bicicletes a les afores del poble al costat de la capella restaurada de Santa Margarida i cap amunt, diu que són uns 20 km. que ens portaran ben bé dues hores.

A la meitat del recorregut, ja silenci, concentrats, mirant cap avall a la roda del davant desaprofitant les espectaculars vistes de la cara sud del Montseny. Hem fet una mica més endavant una breu aturada. No, no eren les cames, era el cul el que dolia. Ja no sabíem com posar-nos-hi. A falta de quatre kilòmetres pel final un ensurt, el motor de la meva bici fa figa (en José Mª encara és sanguini) i malgrat que sembla que encara hi ha càrrega a la bateria, no funciona. Fem com si fos l’ordinador, treure’l i tornar-lo a posar. Apagar i engegar. Sí, torna a funcionar, encara que crec que potser hagués fer aquet tros final amb tracció animal. Al darrer kilòmetre he d’aixecar el peu. Animat per veure ja l’arribada anava a més revolucions (pulsacions per minut) del compte. No valia la pena forçar, l’objectiu ja estava pràcticament aconseguit. Segons el computador, 2h. 15m., a 8,7 Km/h de mitja i a una mitjana de 117 ppm. La baixada ha estat una altra cosa.

Evidentment l’especialitat de ciclisme de “fonda” requereix entaular-se convenientment. El restaurant de Coll Formic, cap a l’esquerra la pista al Pla de la Calma, cap a la dreta les escales que pugen  al camí del Matagalls és força endreçat i ho fan bé. Ens hem “dopat a tope” (no ho explico per prevenció davant la “censura” mèdica).

A la tornada, tot baixada, clar, he pensat en la cançó d’en Serrat, Bienaventurados:

Bienaventurados los que alcanzan la cima

Porque será cuesta abajo el resto del camino.

Hi ha unes quantes etapes més ja programades d'aquest Tour. Montserrat (per fer una mica de penitència); Santa Fe, també al Montseny, no sé pas si fins el Turó de l’Home; el santuari del Àngels a Girona per Madremanya, per quedar-nos-hi a dinar; i a veure si en atrevim amb el port de La Bonaigua, fora l’etapa reina del Tour. Ja ho veurem. Il·lusions.

25 de juny. Avui, paga doble.

 

Cabrils, en Sigfrid Galvany.

 

Ahir a la nit, mentre cremàvem  com cada any pólvora a la revetlla de Sant Joan, a can Món (on vaig néixer) a Cabrils, va pujar a casa una de les filles d’en Sigfrid, de ca l’Arlot, la casa veïna de sota la nostra, a dir-me si volia anar a saludar al seu pare que estava al pati de casa seva fent la festa amb la família.

En Sigfrid Galvany i Abril el conec des de sempre, des que tinc records sempre hi ha estat, clar, som veïns. Ell és més gran que no pas jo. Aviat en farà 85. D’ofici peixater, com a casa seva, a la minúscula botiga del començament de la pujada del nostre carrer, Luis Colmenar. També, seguint la passió musical del seu pare, en Jordi Galvany, ha estat compositor de sardanes i altre peces populars. La d’anys que vaig sentir com s’entretenia  composant i com es delectava, i ens delectava, tocant el senzill piano de paret (o vertical) que sempre vaig veure a l’habitació entrant a mà esquerra de casa seva.

(En Sigfrid Galvany a l'Aplec de la Sardana de Calella, 6/6/2010, mentre sona una de les seves composicions)

La seva mare, la Cinteta, a més de peixatera, va treballat nuant fils a les bobines que el meu pare va instal·lar a can Món, com altres dones del poble, la M. Dolors Brossa Coll, que era cosina seva, o la Teresa Godàs Tolrà que va ser cunyada.

Fa temps que el piano no sona. Tampoc els cantaires de La Concòrdia vénen a fer les caramelles al pati de ca l’Arlot. Tots hem envellit, ens hem fet grans. En Sigfrid va tenir no fa gaire un accident vascular que li va provocar una “feridura” que es deia abans, i roman, cap clar, en una cadira portat per la seva gent que el cuida.

Ahir em vaig emocionar. Va ser el millor moment de la revetlla. El meu veí de tota la vida demanava que l’anés a veure en la nit màgica de Sant Joan. Vaig baixar els esglaons que separen les nostres cases i el vaig poder saludar i fer-li un parell de petons, ell arraulit amb una manta al pati de casa seva en la que hi vaig jugar de petit amb el seu germà Jordi tantes vegades.

Sort, Sigfrid. Encara veuràs el raïm que em vas ensenyar que creixia a la parra que sempre hi ha hagut al pati de casa teva.

Era normal, en una època pretèrita, que una família de melòmans (wagnerians) et posessin aquest nom tan germànic.

24 de juny.

Martí i Pol ressuscitat.

 

Qui ho hauria pensat! El poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol, ja una mica oblidat doncs fa uns anys del seu traspàs, ha estat utilitzat, els seus versos, pel President del Govern espanyol, Pedro Sánchez per encapçalar i fer servir de fil conductor la seva proclama dalt de l’escenari del Liceu de proposar l’indult dels condemnats del “procés” .

I som on som. (És a dir, estem a on estem, o estem on som, o som on estem.)

Curiosament per a mi, que ja no recordava el poema sencer, ha començat per un vers del mig del poema quan és conegut que  tothom ha fet ús i abús dels darrers versos. He expressat en algun lloc la meva irritació per la repetició d’allò: “...que tot està per fer i tot és possible”. L’he sentit en molts llocs i des de tribunes diverses, i moltes vegades he pensat que ni tot estava per fer ni tot era possible.

Miquel Martí Pol va escriure aquelles lletres a finals dels anys 70 del segle passat, quaranta anys enrere, estan publicades dins del llibre “L’àmbit de tots els àmbits”,  Llibres del Mall, B-1981, amb pròleg de Salvador Espriu i que ara fa poc Edicions 62 ha reeditat. Eren altres temps i altres les esperances. Vivències obreres, el tèxtil del Ter; concomitàncies amb el PSUC, els comunistes; esperances en la democràcia naixent. La seva obra va estar molt aprofitada per la gent de la “nova cançó”, especialment remarcable és la seva col·laboració amb Lluís Llach, més tardana. Els “indepes” l’han fet molt seva com altra gent abans. Això passa amb els poetes, tots els llegim a la nostra manera, no són de ningú, són dels que se’ls fan seus. Per això, també pot ser meu, jo també l’he usat molt.

El poema és llarg, transcric sols el primer apartat on hi ha el famós final que tothom esmenta i que en Ramon Bassas piula que Sánchez el millora quan diu “No podemos empezar de cero, pero podemos empezar de nuevo”:

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

 el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

 

Jo també tinc dret a fer-lo meu.

 

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l’hem fet tantes vegades

que ja ningú no se’n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap

23 de juny, revetlla de Sant Joan. Cremarem pólvora del Rei.

Afegiré a aquesta entrada, ara no la tinc a mà, una fotografia meva amb el poeta quan el vam homenatjar. És de tots els qui se'n sentin, i, en acabar, que tothom es vesteixi com bonament li plagui.

(Miquel Martí i Pol signat en el llibre d'honor de l'Ajuntament de Mataró el dia del reconeixement que se li va fer amb la dedicatòria que em va escriure)

Paranoics.

La cortesia engendra amics,  la veritat engendra odi.

Terenci. Àndria, 68.

Diu que el pitjor que els pot passar als paranoics és que els persegueixin de veritat.

El Tribunal de Comptes, a petició en el seu moment (2017), en seu parlamentària (Congrés dels Diputats),  d’un membre de la Comissió Mixta Congrés Senat per les relacions amb  Tribunal de Comptes, un diputat per Tarragona del PP, ha realitzat la revisió del comptes de la Generalitat, període 2011-2017, corresponents a la seva acció exterior.

Sembla que d’aquesta auditoria se’n dedueixen algunes irregularitats, a l’entendre del T.C., que poden provocar responsabilitats (pecuniàries per més inri) pels càrrecs polítics que els van autoritzar. Ràpidament s’han alçat crits al cels, esgarips, recollides de signatures, comentaris mediàtics blasmant aquesta pretensió del T.C. a qui se li atribueixen tota mena de penjaments.

L’atenció política que se li té al T.C. –més aviat nul·la- provoca que quan en virtut de les seves obligacions i competències emet algun dictamen o posicionament controvertit, com és ara el cas, tothom recordi l’existència i el peculiar funcionament que té aquesta cabdal institució de l’Estat, de qualsevol Estat democràtic. 

Lo de nul·la atenció ho dic amb coneixement de causa. Ara, correm-hi tots. Altra volta “Madrid” ens posa contra les cordes (vist des d’aquí, evidentment). Què s’han cregut aquesta gent que sols ens volen mal!

Però el cert és que tot això no surt del no res, no és caigut del cel. Això té existència real, funciona, està dins el previsible que es  pugui i es vulgui controlar qualsevol cosa, qualsevol cosa que tingui a veure amb la utilització i el destí dels cabals i bens públics. Però els “d’aquí”, els que han fet (encara fan?) el procés, mai han tingut, o volgut tenir, present les circumstàncies en que es mouen. Ells no depenen de ningú. Sí, del “poble” que els segueix (que són uns quants, molts, però uns quants, no tots) i són sobirans. On s’és vist que hi hagi qui pretengui ficar el nas en els “nostres” assumptes”? Les lleis, els controls i els tribunals dels “altres” no són pas per “nosaltres”. Tenim dret a fer el que creiem que hem de fer. Doncs, mira, no, la cosa no va així, i ara els comencen a caure mastegots de tot arreu.

“L’Estat espanyol” era feble, estava en decadència, no tenia capacitat (ni co......) per controlar-nos i dominar-nos. Sí, ara, una darrera una altra.  El que passava és que els “d’aquí” no sabien els que és un Estat, o volien fer veure que no ho sabien per continuar engalipant a la gent, a la seva bona gent.

Un dels possibles afectats per l’actuació del Tribunal de Comptes en el tema del que estem parlant és l’ínclit economista Andreu Mas-Colell, bé, afectat no per economista sinó per polític. Va ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat en el període analitzat. Clar, si s’auditen els comptes dels que en va ser responsable algun número deu tenir perquè li toqui la rifa. Si va fer, als ulls del T.C., alguna cosa que no podia fer, o va consentir-la, és normal que li busquin les pessigolles.

Però, tot això ha d’arribar a aquests extrems de demanar responsabilitats, repeteixo pecuniàries (aquestes als catalans -i als no catalans- els fan més mal) per l’exercici de accions polítiques que potser són legítimes, però potser no són del  tot legals? Aquí està la mare del ous. Si no es redreça, hi estem condemnats. És el que hi ha.

Mai he entès perquè en Mas-Colell es va deixar enredar a trastocar la seva, diuen, brillant carrera acadèmica  per anar de Conseller  a un Govern autonòmic en una temps en que la cosa ja pintava malament. Clar que em sembla que els que s’han dedicat a la microeconomia mai han entès  gaire de política. Potser va ser un altre “somiatruites” i s’ho va creure. Però, no deien que era molt llest? Ara el nou Conseller d’Economia s’ha despenjat amb unes declaracions que diuen “Si las cosas continúan así, ¿quién querrá hacer política en estas condiciones? ¿Qué nos espera si a los ciudadanos les da miedo hacer política?” (El País, 19 de juny). Doncs jo t’ho explico, col·lega: Es podran dedicar a la política aquells que creguin que en democràcia cal respectar les lleis i si aquestes no els agraden canviar-les pels procediments establerts per fer-ho, no trapellejant com el que es va fer a la tardor del 2017 a Catalunya. I si hom vol saltar-se les lleis i canviar el sistema vigent sempre es pot recórrer a la Revolució (sí, sí, ancien camarade!, la Revolution!) i capgirar-ho tot. Ah!, això comporta perills obvis per la vida i la hisenda dels que creuen que aquest és el camí. Ara no ens vinguin amb romanços.

I si en parlem per reconduir les coses? Clar que amb la poca credibilitat que els ha quedat a alguns és feina difícil. Ningú vol quedat enllardat com un paper d’estrassa. Ara ja tot és “teiatru”.

21 de juny. Comença l’estiu i tota cuca viu.

Temps de cures

Ahir, en la sessió de presentació de llibres que fem des de Federalistes d’Esquerra al Maresme vam tenir el goig de comptar entre nosaltres a  Victòria Camps amb el seu llibre “Tiempo de cuidados”, Arpa ed. , B-2021, presentat per  Pilar González-Agàpito.

No cal dir que va estar molt bé, però això de fer-ho virtualment, amb mitjans telemàtics, té l’avantatge addicional de que es pot gravar tota la sessió i ja no cal fer-hi comentaris, la penges i tothom que estigui interessat en repetir-la o en veure-la perquè no va poder assistir la pot veure integra i fer-se la seva pròpia idea.

Aquí teniu l’enllaç, sols cal clicar sobre el típic guió de posar en marxa els vídeos i endavant.

https://zoom.us/rec/share/5OacfJFOXAzNaxBy465c7xAstXoCaoaofAgUhcFD9ffi-jWb1kXf9NOiYrRUpvAu.sXHV1lw-S5Ct44xn

El codi d'accés que us demanaran és el següent: P=Wj7!7K 

Gràcies Victòria per acompanyar-nos amb la teva pensada sobre el tema, gràcies Pilar per assumir la direcció de la presentació, gràcies als participants des de la distància.

9 de juny.

Nova trobada de la Promo ‘65 de Valldemia.

Convidats pel company i amic Josep Sánchez Llibre ens hem tornat a trobar un bon grapat de membres de la promoció de l’any 1965 de Valldemia. Després de l’acte dels 50 anys al Col·legi ja fa sis anys, hem fet altres trobades amb més o menys participats segons han pogut i volgut. La darrera va ser pocs dies abans de que ens enclaustressin per la pandèmia l’any passat. Llavors en Josep va convidar-nos a veure el Foment del Treball Nacional que ara presideix i reunir-nos.

L’esforç d’en Josep (Pep), l’altre Josep, en Just i en Pere com a aglutinadors dels grup ha donat bons resultats.  Aquí estem tot junts  a la sala històrica de la presidència del Foment.

“La nostàlgia nos confirma que algo valió la pena” diu la Care Santos.

En record li hem fet entrega a en Josep Sánchez (llavors no era Llibre) d’un quadre d’honor del col·legi Valldemia.

Fins la propera. Diu que s’haurà d’anar fent fins que el darrer que quedi faci en solitari un àpat a la salut de tots. A veure si és per molts anys!

3 de juny.

Aturin-se si us plau!

Escriptors, editorials, crítics, prescriptors, comentaristes, ... Això és un no parar. Sí, hi ha molta gent que són possibles creadors, possibles lectors, que la seva feina és glosar el que s’escriu, es publica i es pot comprar. Però jo no dono abast i pràcticament sols llegeixo el que ara se’n diu no ficció que deu abastar més d’un gènere (assaig, història, divulgació, pensament,...). Requereix probablement una lectura més reposada i atenta que  la ficció. No ho sé, m’ho penso.

Aquesta setmana tornem a un tema que m’ha interessat força. Sergio del Molino, creador del concepte “La España vacía”, acaba de treure una nova obra sobre el tema “Contra la España Vacía” ed. Alfaguara, M-2021. No me’l puc perdre, som-hi!

El professor Jordi Canal marca una fita històrica a “25 de julio de 1992. La vuelta al mundo de España”, ed. Taurus, M-2021. Home, això promet! El cant del cigne del que hagués pogut ser i no ha estat. Ara estem una mica a la inòpia fruit de moltes coses, entre elles el “procés”.

Però la setmana passada fou l’aposta per la Mariana Mazzucato: “Misión economia. Una guia para cambiar el capitalismo”, també a ed. Taurus. I l’anterior el darrer Jacques Attali: “La economia de la vida. Prepararse para lo que viene”, editat a l’Argentina per Libros del Zorzal.

En Pep Canal hem diu que no m’he de perdre a la Stephanie Kelton: “El mito del dèficit”, també a ed. Taurus, ja que el tema m’ha preocupat bastant en els darrers anys i n’hem parlat molt tots dos. I començats, a l’espera de poder fer-ne lectura completa esperen el de César Rendueles: “Contra la igualdad de oportunidades” i el de Soto Ivars: “La casa del ahorcado”.

Això és massa!

El tema dels territoris buits, a Catalunya, Espanya, la Península Ibérica, Europa i segurament més enllà és fruit del desenvolupament de la economia capitalista. En economies menys desenvolupades mai havia estat així, excepte per condicions climàtiques extremes. Ara els territoris es buiden per l’empenta de les condicions més favorables als guanys mercantils (pecuniaris).  Així, és l’economia? L’economia capitalista, sí.

Em va tornar a aixecar la llebre fa pocs dies un reconegut economista mediàtic (bé, ara si no ets mediàtics no s’és reconegut)  en una piulada al Twitter. Recomanava la lectura l’un informe del Banc d’Espanya. No sé si és exactament un informe del Banc d’Espanya o un treball que s’inclou dins del informe anual del Banc. Cap.4: LA DISTRIBUCIÓN ESPACIAL DE LA POBLACIÓN EN ESPAÑA Y SUS IMPLICACIONES ECONÓMICAS.

Aquesta mena d’institucions acostumen en les seves memòries anuals incorporar treballs que no són directament de la seva competència però que consideren rellevants en el context general en que s’ha desenvolupat l’exercici.

“El Informe Anual del Banco de España contiene una revisión de la evolución económica y financiera de la economía española y los principales riesgos y vulnerabilidades a los que se enfrenta en el corto y largo plazo. Se presta especial atención al entorno internacional, a la zona euro y a las políticas económicas.“

A la presentació del Governador ni se’n parla d’aquest capítol de la memòria. En el “Informe de breve” s’hi dediquen dues pàgines de 16 i en la presentació del Director General d’Economia i Estadística, més explicativa, de 37 pàgines  n’hi ha 10 que suposo que seran les més llegides, ja que tot el capítol sencer en té 48 de les 322 de tot el document. Evidentment i lògicament el tema central del informe del 2020 és la COVID-19 i el seu impacte en l’economia espanyola.

Aquest treball és molt documentat amb profusió de gràfics, quadres, correlacions, ...Un bon treball, però...

Però la clau de la llebre que em va tornar a aixecar Juan Carlos Díez l’havia vist el dia abans en la noticia que va aparèixer a les pàgines d’economia de la premsa glosant la memòria.

“Las políticas públicas pueden considerarse políticas redistributivas en la medida que persiguen una mayor equidad en la distribución de los recursos.

Estas políticas pueden reducir las disparidades territoriales, pero, en ocasiones, también pueden redundar en pérdidas de eficiencia“

La clau és la paraula eficiència. De què estem parlant? (dins d’un informe del Banc d’Espanya, evidentment).  De la utilització de recursos públics amb una destinació o una altra i que han de revertir una situació que ara no es desitjable ni volguda.  Y el informe diu: Compte, que es poden produir pèrdues d’eficiència!

Si mirem el retorn merament crematístic, en termes de creixement del P.I.B., per exemple, segurament es donaran pèrdues d’eficiència. Estem a quin concepte de valor donem a les coses i quins conceptes de costos incorporen per mesurar-ne el seu preu. En termes de valor la distribució de la població en un territori té una quantificació segurament no monetària, en termes de “externalitats” no tingudes en compte,  els costos  mediambientals són cabdals. Serà més eficient aconseguir economies d’escala, serà poc eficient tenir la població distribuïda en baixa densitat.  Despès quan hi hagi desastres naturals o provocats o pèrdues de biodiversitat hi haurem de posar recursos que no els haurem contat en l’eficiència del manteniment del territori.

És evident el tema de les comunicacions; és evident el tema d’un cert dentell per obtenir una mínima administració pública; és evident una reconsideració de la propietat abandonada a la seva sort; és evident la necessària incorporació de tots els costos mediambientals i socials a les activitats agropecuàries amb els seu trasllat als consumidors.

Tot això donaria per mirar d’una altra manera l’abandonament del territori al que se li ha negat el seu gran valor.

Serà qüestió de continuar llegint i pensant. El tema dóna per a molt

31 de maig. Cal anar a llegir una estona.

L’Albert Recio, un economista crític.

Sóc soci (amigo) de la revista Alternativas Económicas des que es va començar a editar. Ja anem cap el número 100, tot un “exploit” per una publicació d’aquesta mena. En un acte de presentació de la revista –era un dinar col·loqui a l’Ateneu Barcelonès- vaig preguntar a la seva “ànima mater”, el periodista Andreu Missé, si seria una revista d’economia alternativa. Em va quedar la impressió de que no li va agradar la pregunta. La resposta la tinc cada mes quan rebo el número corresponent. Sí, és una revista que mira i proposa una economia alternativa a la que ens venen els mitjans convencionals i l’ortodòxia acadèmica.

Amb la quantitat de temes pels que estic interessat no em dona temps d’abastar-los tots i vaig picotejant coses del que rebo i adquireixo. Em queda molt aliment intel·lectual per tastar, menjar i pair.

AlterEco publica de tant en tant uns extres de temes molt concrets en un format i presentació austeres. La simple imatge del seu anunci és tota una carta de presentació.

El darrer extra que han publicat és el “Cuaderno de confinamiento. 73 apuntes críticos” d’Albert Recio.

L’Albert és un economista crític, ben alternatiu i vell conegut meu del que fa temps no en sabia res. Vam fer la carrera plegats ja fa cinquanta anys. Ell era, és encara, de Nou Barris. Pel que sé s’ha dedicat a l’ensenyament de l’economia a la Facultat d’Econòmiques de la UAB i ha esta sempre molt actiu en els moviments de base i en l’esquerra radical. Jo també encara estic a Mataró, hi he estat sempre, més institucional vaig situar-me a l’esquerra moderada, vaja, un vulgar socialdemòcrata.

Els seus 73 apunts crítics m’han acompanyat uns quants vespres abans de prendre el son. Són escrits curts (diuen que els han arrodonit per publicar-los) que es va proposar fer cada dia durant el confinament de l’any passat.

Jo també em vaig fer el mateix propòsit que l’Albert i vaig escriure una nota diària en aquells dies, encara que de temes diversos. Curiosament, o no, quan ho vaig fer d’economia no vaig escriure coses gaire diferents de les que més ben pensades i expressades ha fet ell.

Som els dos ja grans, crec que hem viscut força i no és estrany que amb trajectòries polítiques i professionals diverses (no sé res de la seva vida personal) ara arribem a tenir tants punts en comú, o millor dit, que m’identifiqui tant amb aquestes 73 notes crítiques.

“Es obvio que el funcionamiento de la economía capitalista ha tenido bastante que ver tanto en la gestación como en la transmisión de la pandemia. En el origen está el impacto de la agroindustrial y la mercantilización de la naturaleza. Y la veloz transmisión de la pandemia ha sido favorecida por la densidad de los flujos de bienes y personas que circulan a escala global. Y las desigualdades sociales han tenido un papel crucial a la hora de determinar la gravedad del problema. Pero el origen de todo ello se encuentra en la interrelación de la actividad económica y la naturaleza. La ecología y el análisis de la naturaleza, hasta ahora ignorada o despreciada por la teoría económica convencional, y por una parte de las corrientes heterodoxas, entran de pleno en el análisis de la dinámica económica convencional. Lo paradójico es que los economistas ecológicos venían pronosticando la posibilidad de una crisis económica por causas diversas: pico dels petróleo, problemas climáticos,... Y nadie había prestado atención al tema de las pandemias. Un buen ejemplo de que, a menudo, nuestra ignorancia del mundo real es mayor de lo que tendemos a pensar.”

Salutacions, Albert!

29 de maig. 

Tothom té dret a viure. No a la guerra per l’abastament de l’agua.

  

Pare,
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

(Pare. J.M. Serrat)

En els temps contemporanis les formes de prestació dels serveis públics essencials en els municipis (abastament d’aigua, neteja viaria, recollida i eliminació d’escombraries, enllumenat, transport col·lectiu, ...) s’han vingut fent majoritàriament a través d’empreses privades concessionàries.

Això era degut primordialment pel raquitisme de l’administració local. Un primer intent de superar-lo va ser l’Estatuto Municipal de Calvo Sotelo d’aviat farà cent anys (1924), però l’època i els esdeveniments posteriors no van permetre el seu desenvolupament. Caldria esperar l’adveniment de la democràcia als municipis a l’any 1979 per començar a caminar per construir una veritable administració.

Al 1979 l’estat de l’administració local i especialment de la seva hisenda era catastròfica. Els primers anys dels Ajuntaments democràtics van anar encaminats a redreçar i fer surar una nau carregada de deutes i d’insuficiències tècniques de tota mena. Són els anys del 90/10, Estat/ Ajuntaments. Quant començava a aixecar el cap, l’administració local es va trobar amb un nou competidor que va barrar-li el pas a un volgut i possible creixement: la nova administració autonòmica. Es va repartir el 90% amb les CC.AA. i el món local es va quedar en el seu 10%.

Malgrat tot, la marxa de cap a 50 anys seguits d’administració local no ha estat debades. S’ha construït un bon gruix d’anhels, treballs, maquinària administrativa, resultats, i també frustracions, que porten a poder reivindicar amb força i amb justícia que tinguin un paper en la vida pública.

En aquesta situació present s’aixeca la veu d’exercir de forma directa la gestió de les seves competències (prevista legalment). No vol dir pas que aquesta pretensió tingui –a vegades- una sòlida base tècnica per fer-la efectiva, però sí una sòlida base política, una ferma voluntat d’intentar prestar els serveis que li són competents per les seves pròpies mans.

-Hi ha alguns petits exemples on emmirallar-se. Experiències generalment excepcionals i històriques que mostren que la gestió directe d’alguns serveis públics és possible realitzar-los amb eficàcia i eficiència.

-Hi ha l’acabament proper de les generalment llargues concessions i s’ha de prendre la decisió sobre l’oportunitat de la seva renovació.

-Hi ha –no cal amagar-ho- el mal ambient existent respecte a les empreses concessionàries que no implica carregar-les-hi tota la culpa d’una hipotètica gestió mancada de transparència i abusiva. Massa vegades l’administració concedent han abdicat de la seva feina de control de la concessió.

-Hi ha el creixement de la idea de que la gestió directa s’ha d’imposar per sobre d’altres formes (criteri polític), però no hem d’oblidar que és un fet validat per la ciutadania a l’hora de votar i que està en l’ambient i en els mitjans de comunicació.

-Hi ha també la realitat dels més de 900 ajuntaments a Catalunya (947), molt variats en les seves característiques demogràfiques i territorials, molts d’ells sense capacitat real de gestionar el que els pertoca obligatòriament.

Per la seva part, les concessionàries tradicionals s’han fet grans i velles. Tenen expertesa en els seus respectius camps (que moltes vegades són múltiples). Generalment són competents, són eficaces, però la seva eficiència va lligada a altres objectius que ja no són moltes vegades els inicials. Ara s’han decantat completament cap els seus accionistes descuidant els seus treballadors, els seus clients, els seus productes, els seus serveis. Aquesta és la realitat que veuen molts ulls ciutadans. Es parla molt, massa, de dividends, del preu (o el valor) de l’acció, d’operacions corporatives, de sous dels directius, Això és el que venen els seus gestors cada dia als mitjans per quedar bé amb els seus accionistes.

El servei públic que era l’essència de la seva existència ha quedat amagat i preterit. Percepcions equivocades?, potser, però hi són.

Algú sap qui mana de veritat i amb quins interessos a les grans empreses concessionàries del país, i de fora? Encara no fa vint anys ho sabíem, ara desprès de la crisi financera del 2008 tot això s’ha fet més tèrbol.

De la conjunció de l’evolució recent d’aquest dos actors principals en la prestació dels serveis públics locals, administracions i concessionaris, en surten accions i reaccions. El marc jurídic administratiu imposat en els darrers temps pel neoliberalisme rampant als països occidentals no ajuda a una visió assossegada de l’assumpte.  

A banda i banda es sobreactua i es sobrevalora una situació de conflicte amb plantejaments fora de to. Potser està declinant el temps dels uns, potser encara no ha quallat el temps dels altres. En les crisi apareixen monstres, o sembla que són monstres, i sols són molins de vent.

No es pot aturar el temps, els temps. Són els que són, cal adaptar-s’hi. Cal acceptar-ho i no mostrar resistències numantines a una realitat que ja és diferent. Les societats obertes experimentes canvis, potser no del tot encertats, que qüestionen realitats anteriors i situacions establertes. Arramben històries assentades que han d’acceptar que els temps estan canviant. Com sempre. The Times They Are a-Changin'  és de 1963, quasi 60 anys enrere.

Aquestes tensions, que reitero, hi han estat sempre en el temps i en l’espai poden resoldre’s a la brava, amb lluita, amb damnats, destruccions i misèries. O poden resoldre’s  amb el diàleg i el pacte que comporta cessions (sinó ja no seria un pacte) fent-ho de forma parlada i raonable.

Tothom té dret a viure, i més en una societat que reivindica la competència com a eina de progrés (irònic, oi?), i una guerra sobre la forma de la prestació dels serveis públics no porta a enlloc, sols a enrarir encara més la vida dels ciutadans dels nostre país. Els poderosos tenen més responsabilitat i s’ho haurien de pensar. 

28 de maig.

A tall de "La Novela Ideal"

 

El mateix autor, Joan Ferran Serafini, en la primera pàgina, “A considerar”, de la seva novel·la “Bajo el murmullo de los alisios”, ed. Hildy, B-2020, exposa quina és la seva pretensió al escriure aquesta obra:

“Salvando las distancias y las comparaciones bizantinas he pretendido recuperar, en pleno siglo XXI, el espíritu didáctico que tuvo la “Novela Ideal” allá en los años veinte y treinta de la centuria pasada. En aquella época se llegaron a editar alrededor de seiscientos títulos de la colección. Fue una literatura dirigida a las clases populares, de divulgación de pensamiento libertario, construida sobre relatos breves.”

www.cervantesvirtual.com/obra/la-novela-ideal-1925-1938-semblanza

Estem cent anys més endavant. El pensament llibertari i les organitzacions llibertaries han desaparegut del mapa. Les classes populars tenen ara un entreteniment que llavors no hi era: la televisió, i la divulgació, o la perversió, del pensament crític ja no està en les cases del poble o els ateneus i cercles llibertaris, està a les xarxes socials. Es fa difícil pensar que avui hi hauria un forat en la vida de les classes populars per la literatura formadora de pensament de classe. Per cert, de quina classe?

Però, en Joan Ferran s’hi atreveix. Aprofita els seus records i vivències de quan va ser enviat a les Illes Canàries a fer la “mili”, per oferir-nos una petita obra en la que en mig de tota la trama hi col·loca el debat dialèctic entre el protagonista, un cosmopolita llibertari banyat d’escepticisme, i la xicota, una noia amb l'esbiaixada idea del nacionalisme, canari a més a més.

A la trama hi surt tota una època, comença amb la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques, finals de 1975, meitat de 1977. Hi surt la vida casernària de les escorrialles militars del franquisme, les seves misèries, però també les seves esperances. Hi surt l’acollida que tenien els soldats lluny de casa seva per part de famílies locals. Hi surt, i molt, el paisatge de les illes, la flora i la fauna ben identificades, els menjar, les festes, ... quasi bé una guia de viatge. Hi surt la relació passional primer, intel·lectual després, entre un “godo” i una –com correspon- sensual canària. Hi surt l’efervescència política del moment, la lluita terrorista del MPAIAC i els neguits que ocasiona, especialment desprès de l’accident de Los Rodeos.

Però, en el fons, crec que l’autor ens col·loca  per entremig, a tall de les pretensions de la “Novela Ideal”, la seva visió negativa dels nacionalismes exacerbats (i no) i el que comporten. El que -quasi bé cinquanta anys desprès- encara estem patint i de valent.

20 de maig.

Visions generacionals.

El noi d’uns vells i bons amics fa una piulada sobre els fets del 15-M -que ara en fa deu anys- a la nostra ciutat. Em deixa perplex. Es sincera: “Vam ser-hi setmanes i setmanes i érem molta gent. Queda bé dir que allò va ser per res, però hi ha realitats i mogudes locals (a la ciutat on mai passa res) clarament derivats de tot allò.”

Repasso mentalment quines poden ser aquestes realitats i mogudes locals i no les sé trobar. Responc  a la piulada: “Explica-les, noi. Alguns no les sabem veure.” Ep, preguntar no és ofendre!

Cada dia tinc més clar que hi ha visions diferents de la realitat derivades del pas dels anys (jo ja en tinc uns quants). Segur que les meves  percepcions  són diferents de les que tenen generacions posteriors a la meva. Vull comprendre-les, o al menys, assabentar-me’n.

Per ara no tinc fins ara resposta de l’interpel·lat.

Potser en un altre lloc, o més endavant, explicaré més a fons la meva visió o interpretació del que va ser el 15-M als meus ulls. Ho vaig viure en directe a Madrid, llavors vivia a dues passes de la Puerta del Sol i era diputat en Corts. Tot bullia des de la Gran Recessió del 2008. Ja feia un any que “Europa” ens havia doblegat; a la Cambra la lluita va ser ferotge; als carrers la pressió va ser constant. Per mimetisme, la indignació  de la Puerta del Sol es va estendre a molt llocs, a Mataró també, a la Plaça de Santa Anna.  

Mentre espero la resposta de quines van ser “les realitats i mogudes locals clarament derivades de tot allò” refaig la meva visió de que va passar d’important a la Ciutat aquell 2011. En privat ho he explicat moltes vegades, no sé si en públic ho he fet també,  potser col·lateralment en algun escrit o intervenció, no ho tinc present.

Aquell any 2011 va ser molt important a la vida de la ciutat de Mataró. Es va posar de manifest amb fets punyents, l’esgotament d’un model d’estructura social que va comportar la seva desaparició. La ciutat ja seria diferent. El cas curiós, però, és que -com que va ser el resultat d’una situació que es venia covant des de feia temps- pocs van adonar-se del catacrac que comportava. Crec que va ser un trencament.

1.       Desaparició de la Caixa Laietana. De fet ja s’havia integrat a la SIP de Caja Madrid a finals del 2010 i el 1 de gener  del 2011 ja lluïa la retolació de Bankia. Com totes les caixes d’estalvi del país, llavors n’hi havia deu, tocada i enfonsada per la crisis financera del 2008. Com totes havia agafat diner a curt, dels estalviadors rics del nord d’Europa i l’havia invertit (deixat) a llarg als necessitats (o potser no tant necessitats, sinó aprofitats) d’hipoteques locals: l’esclat de la bombolla immobiliària. La Caixa Laietana, com crec que també les altres, feia temps que havia perdut la seva imbricació amb el teixit socioeconòmic local. S’havia estès molt, d’una forma arbitraria a la Comunitat de Madrid va arribar a tenir 21 oficines. Era, com en totes, un creixement descontrolat amb uns resultats econòmics (els anys de les vaques grasses) que amagaven que no hi havia fonaments. La responsabilitat, o la irresponsabilitat del Banc d’Espanya és formidable. La creació de Garcia Oliver i altres pròcers mataronins el 1863 no va poder celebrar els 150 anys  d’existència. Va desaparèixer val a dir sense cap glòria i mes tard amb pena.

2.       Un alcalde de CiU. Triomf  a Mataró per primera vegada en 32 anys d’eleccions municipals de l’opció nacionalista de dretes. Més que una victòria de la dreta, CiU va augmentar 3 p.p. el seu percentatge de vots, és una derrota de l’esquerra, dels socialistes que en perden 12 de p.p. Els van sortir de trascantó més de 4.700 vots que sorprenentment va aconseguir PxC. Va ser també una conseqüència de la crisis del 2008. Mentre que els “indignats” acampaven i ocupaven la Plaça de Santa Anna l’extrema dreta col·locava tres regidors al Consistori amb l’esglai de la progressia que no va saber veure d’on li venien els cops.

3.   Santa María es queda sense rector. Fet tingut menys present degut a l’imparable procés de secularització de la societat, però sociològicament molt rellevant. La parròquia seminal i senyera de la ciutat no aconsegueix que el Sr. Bisbe li proporcioni un pastor per aconduir el ramat envellit, empobrit i desnerit en que s’ha convertit. Tot un exemple del canvi social a la ciutat. El lloc l’ocuparà... el rector de Sant Josep!, portant les dues parròquies alhora. La parròquia dels menestrals, excèntrica als poders socials ancestrals de la ciutat ha de fer-se càrrec de la basílica de Les Santes. Res a veure amb la descripció que ens obsequià Joaquim Casas a “Cel·luloide ranci” i que encara algunes famílies tradicionals de la ciutat expliquen de les trifulgues dels nombrosos clergues que havia tingut  la parròquia.

2011, doncs, una triple sacsejada i ensulsiada per esgotament d’uns puntals de l’estructura econòmica, política i social de Mataró. Si les tres coses ja eren febles ara quedaven al descobert les seves misèries. 

La Caixa Laietana feina temps que no estava en mans dels prohoms de la ciutat, dels que potser fins l’adveniment altre cop de la democràcia al 1977 n’havien estat els continuadors dels que la crearen i que recorden alguns noms de carrers de la ciutat. La reforma de les caixes de Fuentes Quintana al 1977 amb la seva pretesa democratització els va bandejar, però va haver-hi poca resistència era una espècie social pràcticament  desapareguda a la ciutat. El “Gremit” del gènere de punt era una ombra del que havia estat. El Casino i l’Sport Mataroní, uns “zombies” amb bar, feia temps que ja no hi eren. L’expansió territorial i la presència “social” donava cadira a l’Assemblea a la Societat de Caçadors de Sant Llop. L’estructura econòmica de la ciutat havia canviat. El nou Ajuntament democràtic no s’hi va voler mullar, se’n va rentar les mans. La Laietana quedà en mans dels seus directors amb els resultats coneguts.

La victòria de la dreta al 2011 certifica l’esgotament de la generació que va impulsar la creació del PSC en la Transició i l’establiment de la democràcia, la generació de la postguerra. Els intents de donar-hi continuïtat van resultat eixorcs per motius diversos. La tornada a l’alcaldia dels socialistes al 2015 serà ja amb uns altres vímets, una altra generació, la del 1980-2000. La del 1960-1980, amb honroses excepcions, s’ha escolat i perdut.

Sempre he pensat que mantenir la baluerna de Santa Maria era una cosa impossible en les actuals circumstàncies. A les institucions religioses, en el nostre cas, catòliques, els deu costar Déu i ajut mantenir el seu patrimoni. Si ja costa que els ciutadans apoquin les exaccions públiques pel manteniment del comú, en el moment que la religió deixa de ser del comú general el manteniment de les seves estructures personals i físiques deu ser encara més difícil. Sembla, segons m’han explicat, que les parròquies tenen la seva autonomia. No sé pas com s’ho fan en el cas de les construccions històriques, gegantines pels temps actuals i magnificents. A França, a començament del s. XX, l’Estat se les va fer seves. Alguna cosa he llegit darrerament sobre les dificultats per mantenir-les en condicions llevat de les que són tòtems esdevinguts objectes turístics. No és el cas de Mataró malgrat els continuats i perseverant intents de les autoritats civils i religioses de mantenir el patrimoni de la capella dels Dolors i les pintures d’en Viladomat. N’hi ha, com el noi que ha motivat aquesta entrada, que hi van a tocar campanes.

Deu ser lògic a les noves generacions pensar que a la ciutat mai passa res. És normal, ells l’han viscut sempre així. Però els grans hem tingut la sort de viure i veure un període excepcional de la nostra història col·lectiva com potser cap altra generació ha tingut oportunitat. Hem vist i viscut canvis demogràfics, créixer la població de la ciutat un 200%; urbanístics, de la ciutat desmanegada a ser els artífexs de la seva endreça; econòmics, la pràctica desaparició del sector primari, pesca i pagesia,  la minva brutal del secundari, totes les branques del tèxtil, alhora que l’aparició d’un potent terciari de serveis públics, educació i sanitat; socials, dels cavalls dels carros dels pagesos lligats a la plaça als carrers de vianants; polítics, passar d’un Ajuntament designat a un elegit democràticament.

Espero tenir retorn de les meves preguntes. Em neguiteja no saber-ne les respostes. El món d’avui és un món diferent, com ho ha estat sempre, respecte al d’ahir. Però mentre hi siguem no vull pas deixar de comprendre com funciona, com és la seva gent, quines són les seves dèries i com afronten el futur. Futur que certament ja no veuré, però que continuarà amb la meva llavor.

18 de maig.

Venècia altre cop.

 

A El País Semanal de diumenge passat un excel·lent reportatge sobre Venècia. Novament Venècia: “Venecia quiere resucitar”. Unes fotografies esplèndides  de José Manuel Ballester introdueixen el reportatge de Milena Fernández. Les fotografies són quasi totes a tota pàgina amb mostres dels llocs  més emblemàtics de la ciutat ara buits.

Fa temps que  Venècia surt en els meus escrits. Pel dos viatges que hi he fet, per les lectures de la Donna Leon i el seu Brunetti, per altres lectures i referències històriques, artístiques i arquitectòniques. Des del 2006, 15 anys ja!, en el vell blog hi surt directa o indirectament catorze vegades. En el blog actualment actiu, deu més.

I és que crec que és un paradigma cultural que cal preservar i que també és un paradigma de la seva possible desaparició sota les “hordes” turístiques. Per això he llegit amb interès  el reportatge que esmento (també he admirat les excel·lent fotografies). Com és la vida ara, a la ciutat de la llacuna, sense turistes, la foto sensacional de les botigues del Rialto amb les portes de persiana metàl·lica baixades, i com és la vida dels habitants que encara hi resideixen i resisteixen contra la gentrificació i l’allau turístic.

Reflexions evidents. No pot ser, no pot continuar sent, que entrin els gran vaixells a la llacuna. És incompatible amb la preservació d’aquell entorn tant fràgil. De les góndoles, i si voleu els “vaporettos”, als creuers de més de deu pisos d’alçada. No pot ser! Bé, ara parlen de limitar-ho als menors de 40.000 tones, limitació al meu entendre poc rigorosa. Cal ser més estrictes. No n’ha d’entrar-hi cap! A Dubrovnik, que el port és petit i no ho permet, els creuers acosten als seus passatgers amb unes petites embarcacions com “llanxes de desembarcament”, com suposo que a molt altres indrets semblants. Perquè a Venècia ha de ser diferent? O millor, perquè ha de ser?, per pura cobdícia especuladora. Hi ha una errada al reportatge, parla de vaixells de 700.000 tones que passen a poca distància de la Plaça de Sant Marc. Crec que deu ser 100.000 tones, però és que aquests són vaixells de més de 300 metres d’eslora (llargada), com tres camps de futbol!!

La segona cosa, restringir l’entrada, primer diu amb una taxa, de 3,-€!, i després establint reserva obligatòria per les estades d’un dia. En la meva opinió, ni lo primer ni lo segon. On es va amb una taxa tant mínima? Què val entrar a un concert, a un festival, a un camp de futbol? Ja n’hi ha prou amb fer demagògia amb les taxes turístiques. El patrimoni que representen certs lloc tant especials com aquest de Venècia necessiten ser protegits. Entrar-hi no pot ser per menys de 100,-€, pel temps que sigui, com un parc temàtic. Entrar a Disneyland Paris, per exemple per un dia i dos parcs val 74,-€. Que aquest parc temàtics són un negoci que cal amortitzar i fer benefici? Doncs, més bé m’ho poseu. Venècia (i tantes altres ciutats històriques) val molt més que qualsevol muntatge d’aquella mena, i qui no ho vulgui així que s’hi posi fulles! Que val entrar a una final de qualsevol campionat de futbol? Doncs, això. Ja està bé!

Són llocs potser per les classes populars d’anar-hi un cop a la vida, però cal fer-ho bé i això val diners. Cal estalviar per anar-hi. Ara, amb el “turisme de masses” s’ha banalitzat tot. Cal gaudir d’un espai excepcional i mil·lenari en condicions, assaborint-ho, delectant-se. No pot ser un lloc de “mordi i fuggi”. La restauració, el comerç els habitatges, la vida, ha de ser el d’una ciutat especial, excepcional, però normal, no de monocultiu turístic. Qui vulgui esbarjo, emocions simples i plaers superficials que vagi a Benidorm.

 

 6 de maig.