21 de desembre de 2012

Anem (o, van) probablement cap enlloc.


La força política guanyadora a les eleccions, CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral. Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista, no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.
 
Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó, bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió del impost de successions ara se’l ha d’empassar).
 
Segurament no tenia altra sortida, però és una sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als peus dels mercats financers.
 
Ara començarà un període en el que s’intentarà des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del  intent. Rebotant, cops de cap contra les parets del recargolat laberint on  s’han instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.
 
Tot canvi substancial dels marcs polítics es fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant, quin espectacle!
 
21 de desembre.