20 de novembre de 2013

Depressiu (que deprimeix).


I acaba: “No seguiré. Sé que el panorama que les pinto no es muy sugestivo y que su primera reacción serà rebelarse comtra un pronostico tan siniestro. Sobran agoreros y no puedo convencerles de que yo no pertenezca  a este club. Y, además, les supongo adictos a la teoria tan popular como socorrida de que “alguien hará algo para que no lleguemos a eso”. No creo en los salvadores por generación espontània, però ojalá que llegue ese alguien. Y que me equivoque. Ojalá.”
 
Ramon Muñoz es un periodista que treballa ara a “El País” amb una llarga trajectòria en la informació econòmica. Fa un any va publicar un llibre titulat “España destino Tercer Mundo” Ed. Deusto, B-2012, que al cap de pocs mesos ja portava quatre edicions. Cru, descarnat, realista fins a l’extrem, descriu la crisi econòmica que estem travessant com un retrocés que desfà el avenços socials que la societat espanyola (i suposo que per extensió les semblant de l’entorn) havia assolit en els últims quaranta o cinquanta anys. Tornem a una societat de rics (pocs) i de pobres (molts, la majoria) amb l’ensorrament de les anomenades classes mitges que veuen esvair-se la prosperitat que pensaven que ja havien adquirit per sempre.
 
Comença amb la ficció d’un possible “corralito” preludi de l’abandonament de l’euro i el retorn a la pesseta amb tot el que pot comportar d’ensorrament de l’economia del país i consegüentment del canvis socials correlatius. Però al llarg del llibre va apuntant que aquella ficció és possible, que ens ho estan amagant i que té moltes probabilitats, pel que es va coneixent, de complir-se. No hi veu propostes enlloc de que no passi. Ni els neoliberals, ni els socialdemòcrates, ni els alternatius (naifs, els qualifica) presenten respostes creïbles perquè no sigui així. Tampoc creu que hi hagi gaire reacció social, al menys revolucionaria. Ell tampoc sap què s’hauria de fer perquè inexorablement no esdevingui el que creu inevitable (tampoc és la seva feina), el retrocés cap una societat en la que les condicions d’existència que pensàvem que ja s’havien conquerit per sempre es perdran i entrarem en el túnel del temps, del temps pretèrit.
 
Potser, per l’estil periodístic, les pinzellades són massa gruixudes, però estan apuntalades. Segurament hi falta el que pot representar pel conjunt europeu el que Espanya, i també altres països perifèrics, hagi de sortir de la moneda única, els nostres problemes no ens són exclusius i la seva eclosió comportarà efectes més enllà. No s’està de fer algunes crítiques políticament molt incorrectes de comportaments socials que no es qüestionen, des de les hipoteques a les preferents, al paper dels agents socials i polítics fins i tot dels propis periodistes. Aquest punt sobta una mica, no pel que es diu que es pot subscriure, sinó pel sol fet de dir-ho.
 
Com ell mateix conclou: “Ojalá me equivoque. Ojalá”. El temps dóna i treu raons.
 
 
20 de novembre.