Otomans.

Per intentar –intentar, però no aconseguir- no seguir el xivarri que  hi ha ara aquí a fora el millor és fer-se a la lectura (com aquell que es fa a la mar). Hi ha uns quant llibres mig començats i alguns d’altres fins i tot de ficció (novel·la) a la pila (o són les piles?). De fet ja fa alguns mesos que no em fico en una llibreria de la que sé que en sortiria amb uns quants volums que m’haurien interessat o encisat. Res, primer acaba els que ja tens a casa, em dic.

“La caída de los Otomanos”, Eugene Rogan. Ed. Crítica, B-2015. Quasi bé sempre ens hem mirat la Primera Guerra Mundial des del que va passar als fronts europeus deixant de costat el que va passar a l’Orient Proper des del Bòsfor, o la Tràcia, fins a Persia. Eren les possessions del decrèpit Imperi Otomà governat des de la Sublim Porta, una barreja de gent d’ètnies i religions diverses. Els turcs manaven, però hi havia els armenis, els àrabs, els curds, no se sabia massa bé si encara els egipcis eren súbdits dels soldà ja que hi havia els britànics... La majoria eren musulmans, però eren sunnites, xiïtes, ... també hi havia cristians, jueus. Un veritable mosaic com ho eren els Imperis en aquell temps, sense anar més lluny, l’austre hongarès, o el britànic.

Desprès d’un període revolucionari i tres guerres balcàniques que marquen l’inici del segle, els otomans entren a la guerra al costat de les potències centrals amb el seu exèrcit més o menys tutelat per militars prussians i abastit per alemanys i austríacs. Primer han de fer front als russos que avancen per l’est caucasià ocupant part del seu territori, encara que al ser aquest front menys important pels russos que l’oriental europeu no prossegueixen el seu avançament. Desprès, l’exèrcit britànic de la Índia penetra pel sud, pel golf Pèrsic seguint els rius mesopotàmics. Churchill creu que els doblegarà atacant-los per la península de Galípoli a l’entrada dels Dardanels, per l’oest, sense aconseguir-ho. I per acabar de rematar el capità anglès T.E.Lawrence (el d’Aràbia) aixecarà les tribus àrabs de Mesopotàmia i el Hiyaz. Atacats per tot arreu els otomans resisteixen com poden amb intents fracassats de tallar el canal de Suez, amb accions reeixides com la d’aturar la primera envestida anglo índia a Kut El Amara, abans d’arribar a Bagdad pel Trigis, o controlar força temps les desarrapades tribus beduïnes àrabs. Fins i tot la revolució russa del 17 els proporciona esperances al alliberar-los del front caucàsic reforçades desprès de l’exitosa defensa de Galipoli. Però els llargs anys de guerra deixen exhausts al contendents, el 1918 és el col·lapse, per Palestina davant dels anglesos, i la rendició.

.

De tot això, d’aquella guerra, en surt el que ara encara estem vivint. Israel, amb la declaració Balfour. Transjordània i Palestina. L’embolic de Síria i l’Iraq desprès de la caiguda de les monarquies hashemites imposades llavors. El domini dels àrabs d'Ibn Saud sobre els abandonats i traïts de La Meca. La colonització francesa del Líban i la presencia anglesa (el petroli) a la vall mesopotàmica. No cal oblidar el problema del genocidi armeni que causen els otomans durant la guerra per deslliurar-se d’un possibles enemics interiors. I el sorgiment de la moderna Turquia d’Ataturk (ara en revisió) al acabar-se tot malgrat que encara, fins el 1923, haurien de lluitar dur per consolidar el que avui coneixem com a Turquia. Ara fa cent anys, la historia continua.

10 de novembre.