31 d’octubre de 2015

À bout du souffle

Enlluernats per les esplèndides imatges de molta gent al carrer dibuixant escenografies d’impacte es varen llençar corrent cap endavant sense pensar gaire –al menys això sembla- en el camí que prenien. Sense aturar-se a pensar en la realitat certa de les imatges i en el recorregut que comportaria el camí triat.

Primer escurçant una legislatura en busca d’un resultat que no va ser el que es va produir. Ni cas, canviem els recolzaments d’una banda –en els dos eixos del mapa- pels contraris, que sembla que són els que vol la gent. Quina, quanta, gent? Res, la gent. Anem cap a un referèndum que ja d’entrada se sap que no es podrà realitzar, però som capaços d’enredar a uns i altres per fer-lo, o fer veure que s’ha fet. No és que el resultat ben mirat fos gaire exitós, però vaja. Ho veieu? Això ja està a la punta dels dits, a tocar. Endavant, unes noves eleccions anticipades i anunciades amb molt temps que ho clarificaran tot: ens contarem legalment. Sí, sí, ja ens vàrem comptar i no arribem a la meitat dels votants. Però havíem dit que si assolíem la meitat dels escons ja engegàvem. Però, la meitat dels escons els apleguem ajuntant-nos amb gent molt estranya. Res a veure amb el que hem estat sempre i pel que ens havien fet confiança. Apa! Traguem-nos la corbata, ...encara no cal posar-nos la samarreta, vés, potser tot arribarà.

Nois!, no estem al final d’un carreró sense sortida? Què pensa d’on estem el que fa llonganisses a Olot, el cavista del Penedès, l’industrial del segon cinturó metropolità, l’acadèmic reconegut, el jurista viatjat,...?

Ara, qui és el maco que surt a dir que per aquí no podem – no és que no anem, és que no podem- anar a enlloc? Uf, quina papereta! Va, provem-ho una mica més, potser es produirà alguna conjunció còsmica que ens permetrà sortir de l’atzucac. Aviat, potser, ens caurà –o els caurà- al sobre un meteorit.


Crec que els temps ja són comptats i acabats. À bout du souffle.
   


Avant d’expirer, allongé sur les pavés, Michel murmure à Patricia :
« C'est vraiment dégueulasse. »
N'ayant pas compris, la jeune femme demande aux policiers :
« Qu'est-ce qu'il a dit ? »
À quoi on lui répond :
« Il a dit : vous êtes vraiment une dégueulasse. »
« Qu'est-ce que c'est, dégueulasse ? »
 demande-t-elle enfin, prenant soudain conscience de sa trahison en fixant son regard direction caméra (le public) et en reprenant un geste de Michel, le pouce caressant sa lèvre supérieure, signe de doute que le jeune voyou se réservait quand il croisait son image dans un miroir.

31 d’octubre. La castanyada.