15 d’octubre de 2015

Impertorbables, impertèrrits (o impasible el ademán).

La dèria de comptar-se tant sí com no va portar a unes rares eleccions, eleccions plebiscitàries. Certament, era la única manera de poder fer-ho legalment davant la impossible realització d’un referèndum. Els que advocaven aquesta solució ho van presentar correctament: una llista única, que aplegava CDC + ERC + indepes varis amb caps provincials emblemàtics, amb un senzill programa de transició cap a la independència en 18 mesos. Res d’analitzar la gestió feta pel Govern sortint, com hauria estat normal en unes eleccions “normals”, ara no es tractava pas d’això; res de presentar un cap de llista candidat a presidir, tampoc es tractava d’això; res de presentar partits polítics amb programes diferenciats, tampoc era això. Ara era un moviment en marxa que ja havia mesurat la seva força omplint espais públics i que semblava obeir a una ampla i potser majoritària voluntat popular. Eren, simplement, els de Junts pel Sí.

El primer obstacle en aquest plantejament va venir de l’independentisme radical, de la jovenalla cupaire, que tot i compartint l’objectiu emblemàtic del moviment, va voler mesurar la seva pròpia força i va anar pel seu compte sense diluir-se.  Bé, però, desprès ja els podrem afegir al còmput.

Un cop obertes les urnes i recomptat el que hi havia dins es va constatar que les impressions que ja s’havien pronosticat no eren pas desencertades. Hi va haver una gran participació, el 77,44%, com mai s’havia donat en unes eleccions d’aquesta mena. Els de Junts pel Sí aplegaven el 39.54% dels vots (1.620.973) i els de les CUP el 8,20% (336.375), que sumats feien el 47,74% i una mica més de 1.950.000 votants. Per resta, els que no estaven per aquest història –potser total o parcialment- aplegaven el 52,26%. Era evident: l’objectiu plebiscitari – de guanyar-lo- no s’havia assolit. Però, a més d’això, el resultat posava sobre la taula una fractura a la societat catalana que mai s’havia evidenciat en termes electorals. Si el “procés” ja s’havia endut per davant l’estructura de partits i opcions polítiques que s’havia bastit des de la represa democràtica, ara també havia obligat a l’electorat a definir-se en uns termes que potser mai hauria volgut concretar. La fractura és política, però també ho és social i geogràfica. Els mapes dels resultats ens ho mostren fefaentment. Com es gestiona això? Ja no ens trobem davant d’opinions més o menys qualificades, de manifestacions al carrer, d’estudis sociològics o d’enquestes varies. En trobem davant d’uns resultats concrets que diuen el que diuen, no una altra cosa, i diuen que no hi ha majoria de votants pel Sí, que hi ha unes fractures socials molt doloroses  -que alguns sempre havíem lluitat per evitar- i que les estructures partidàries han quedat esventrades. Aquest és el pati, no n’hi ha d’altre. Algú pensa responsabilitzar-se’n ?

Bé, els que ens han portat fins aquí -i no ho oblidem ho han fet des del Govern de la Generalitat- sembla que estan impertèrrits, pensen que no ha passat res. Sí, potser una sacsejada o sotragada, però que els resultats els avalen per continuar amb el “procés”. Comptant que són una colla de engalipadors, somiatruites, irresponsables i frívols no és d’estranyar que pensin així. No volen, o poden, reconèixer el seu fracàs. Dimitir i retirar-se ... , i ara! Seria enfonsar el seu propi projecte, a més del galdós panorama que deixarien. Però, poden avançar cap a enlloc?

Ara es troben amb el primer escull a superar: a qui encomanar la direcció del què cal fer a continuació?, sense oblidar l’escull més gros que els ve darrera: Què cal fer a continuació? De fet tots dos van entrellaçats. Però el joc parlamentari porta primer a determinar el qui –desprès d’haver escoltat el què, el què es vol fer- per desprès passar a fer el què.

No hi ha altra possibilitat de que Junts pel Sí assumeixi el qui, són els que tenen més diputats, 62, però necessiten els 10 de les CUP, l’altra Sí. Compte, però, sent totes dues propostes independentistes són ben diferents l’una de l’altra. Els joves, com és natural, més radicals, amb alguna proposta fins a l’extrem, mentre que els grans més mesurats com correspon. En algunes coses, aigua i oli. Clar que, encara que arribin a posar-se d’acord d’alguna manera han de tenir present la legitimitat en la  que basar el seu capteniment: no hi ha majoria de vots per tirar endavant pel dret. No hi ha la mínima, mínima, legitimitat per emprendre aquest camí de la independència. Llavors? Assistirem a una nova trencadissa en aquest cas en el camp del secessionisme? Veurem anar fent la viu viu als impulsors del “procés” amb un desgast espectacular de les expectatives creades als seus electors? Algú d’ells, o de fora, serà capaç de proposar, i portar a terme, noves línies d’actuació per desempantanar la situació?

De res de tot això és el que es parla a hores d’ara, al menys no es veu reflectit als mitjans. Com qui sent ploure, tothom va impertèrrit a la seva via. Inasequibles al desaliento, impasible el ademán.




Al retaule d’Issenheim que es pot veure al Museu Underlinden a Colmar hi ha aquestes dues figuretes que fan ofrenes a Sant Antoni Abad, o del porquet. El de la dreta és un pagès que li porta un porc, el de l’esquerra és un burgés que li porta un gall.


15 d’octubre, Santa Teresa d’Àvila.