5 de gener de 2016

Les primeres decisions.

Es de suposar que els grups polítics per començar a caminar en aquesta XI Legislatura s’han mirat el Reglament del Congrés dels Diputats. També el del Senat, però aquest als efectes de les feines més importants que cal fer primer, la investidura d’un cap de Govern, el deixarem per més endavant, tenint en compte a més la majoria absoluta que en aquesta cambra té el PP i el seu paper secundari (cambra de segona lectura sense ser decisòria, ara per ara). No sé pas si també ho han fet els comentaristes, articulistes i tertulians.

Que segurament -amb la composició que ha sortit de les eleccions darreres- aquest Reglament estigui cridat a ser modificat no obsta perquè és la norma que en aquests moments sigui vigent i no queda més remei que atendre’s al que conté. Sí que sembla que hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en el sentit que la Mesa de la Cambra el pot interpretar ajustant-lo al que convingui, sense violentar-lo massa però atenent a motius polítics. És el que s’ha fet fins ara. Encara que ara els motius polítics poden ser diferents i portar a d’altres interpretacions.

En primer lloc, per adquirir la condició plena de Diputat/a cal prestar en la primera sessió promesa o jurament d’acatament a la Constitució. Públicament, en veu alta, a demanda del President recent escollit (art. 4.1. R.C.), sense cap subterfugi com es fa en altres Cambres. Evidentment la resposta sols pot ser afirmativa. Què faran en aquesta tessitura els diputats/es d’aquelles formacions que han votat per la “desconnexió”? Són conscients que poden entrar en contradicció (vés! Com si això en política fos gaire important) o pitjor, en perjuri? Deixem-ho aquí, ja que aquestes temes tan “formals” són esbandits del debat polític.

En segon lloc, encara que cronològicament és anterior a l’adquisició de la condició plena de Diputat/a, l’elecció del President i de la resta dels membres de la Mesa, regulat pels articles 36 i 37. En el cas previ del President, en primera votació ha d’haver-hi majoria absoluta. En la nova composició de la Cambra, si no hi ha acord previ entre els grups presents (encara no constituïts com a tals, important això) i tal com estan els números és difícil que cap grup pel ell mateix ho assoleix. En segona votació sols entren en disputa els dos que hagin obtingut els majors números en la primera, resultant escollit el que en tregui més. Les abstencions poden entrar en joc. Bé, aquí poden donar-se tota mena de combinacions possibles, ... i de martingales, segons el que interessi a cada grup. Si tots els grups en la primera votació han votat a un candidat del seu grup, per la segona sols s’ha de dirimir entre els dos grups més nombroses, PP i PSOE. Però en la primera votació poden haver-hi aliances, rares, que sense arribar a cap majoria absoluta poden donar candidats de grups diferents als dos primers.

En una hipotètica segona votació al càrrec de President no està escrit enlloc que les afinitats “ideològiques” afavoreixin d’entrada a un o altre candidat. La cortesia parlamentaria, i el sentit comú, fan difícil que es donin “jugades”, però crec que en aquesta legislatura, al menys pel que es veu fins ara, podem començar a esperar-ho tot, la “nova política” entra en joc. Dependrà dels acords que  s’hagin fet per les altres votacions que venen al darrera i del que d’elles se’n deriva: l’elecció de la resta dels components de la Mesa, vicepresidents, 4, i secretaris, 4 també, que junt amb el President seran els que decidiran el funcionament de la Cambra, començant amb la determinació dels Grups Parlamentaris que es poden constituir. Una Mesa pactada, o no, per inclinar les decisions en un sentit o un altre.

Entrem doncs ja en el moll de l’os del conflicte, derivat -com no- del tema català. Per començar, pot tenir Podemos diputats en quatre grups parlamentaris? Segons el reglament, no. L’art. 23.2 és força clar en aquest aspecte, però aquí entra en joc la interpretació de la Mesa. En Comú Podem ja ha anunciat que ells han de tenir grup propi, sembla irrenunciable segons diuen els mitjans. Si l’aconsegueixen res no obsta perquè el valencians de Compromís també el tinguin com els d’En Marea també. Quatre presencies, quatre posicionaments, quatre intervencions, quatre assignacions materials? Em sembla difícil.

L’altre tema que veurem com es resolt és el dels diputats/es d’ERC i de DiL. Segons el Reglament no poden constituir grup propi cap dels dos i haurien d’anar tots els seus components al Grup Mixt, amb el que comporta de pèrdua de protagonisme i d’assignació. Segons quina composició tingui la Mesa, i els pactes que hagi comportat la seva elecció, transigirà benèvolament amb una gent que diuen que hi van allà per dir adéu? No ho veig gaire clar. Si que hi ha una solució per tal d’obviar aquest problema que és la constitució d’un únic grup parlamentari amb els component d’ERC i de DiL, ja que junts compleixen les condicions de l’art 23 del Reglament. Llavors, però sorgeix un a nova consideració -aquest cop interna- del possible grup parlamentari: ERC té 9 membres i DiL en té 8. Qui seria el cap del grup, el portaveu oficial? El Rufián o el Tardà per sobre el Quico Homs? Quin horror, oi, haver de plantejar-se aquest tema? A diferència dels temps de “bipartidisme”, ara el preu dels vots dels grups nacionalistes a la Cambra ha perdut molt valor, potser -segons com es confegeixin les aliances més o menys estables- cap a la irrellevància. Si no hi ha un replantejament en profunditat dels “sobiranistes”, cap enrere, no hi haurà ni possibilitats de “peix al cove”.

Veurem en els propers dies com es va descabdellant tot això. Interessant, molt interessant per començar. Desprès, més encara. Això són “minúcies”, els prolegòmens.


5 de gener.