9 de maig de 2017

Doncs mira, jo, Patxi López.

En l’actual procés per escollir nou secretari general dels socialistes espanyols he avalat per que s’hi pugui presentar al company Patxi López. Un bon amic i també company al fer-li saber aquesta decisió meva em va dir: “Manel, tu sempre has estat un home d’ordre”. Segurament.

Desprès de tot l’enrenou de la dimissió de l’anterior secretari general, de tal com es va portar tot plegat, vaig creure, il·lús de mi, que les coses es podrien recompondre assenyadament com sempre s’ha vingut fent en casos semblants. Sempre, o quasi bé sempre. Ni A, ni B, sinó busquem-ne algun altre que pugui ser acceptat per tothom i que torni a portar la nau a aigües més calmades. Per això em va semblar l’opció d’en Patxi López com a adequada pel convuls moment que viu el socialisme espanyol, en part derivat d’ambicions i personalismes forassenyats i en part degut a la desorientació ideològica que viu el socialisme, o la socialdemocràcia, arreu.

No es va fer correctament, al meu entendre, una lectura com calia dels resultats de les eleccions de finals del 2015 i d’aquí a tornar a votar al 2016. Va aparèixer amb força en el nostre camp, el de l’esquerra, un actor  amb unes noves i sorprenents (per alguns) formes que ens disputava l’hegemonia que fins ara hi havíem tingut. Malgrat tot, res que no es pogués analitzar amb calma. Amb la dreta de sempre al altre costat, emmerdada fins dalt per casos de corrupció que anaven sortint a la llum un darrera altre, potser fruit de les seves batalles internes o vés a saber perquè (perquè ara anaven sortint i no abans). El panorama per l’equip dirigent socialista era molt complicat d’analitzar i de donar-hi resposta i crec que es va fer poc i malament. Potser sí que no hi havia altres opcions que les que es van prendre, però la forma en que es varen prendre van ser un autèntic desori (vaja, així ho he vist des de lluny, a ras de terra). Dimissió, gestora, nova elecció interna.

El que em va sorprendre (potser ja no m’hauria de sorprendre gaire de res a la meva edat) va ser que no es va produir aquell procés assenyat que jo intuïa que podia donar-se, sinó que es van muntar ràpidament bàndols en pro i en contra de com s’havia resolt l’anterior crisi, sense pensar que potser el millor era tancar aquella pàgina i recercar una sortida diferent. És, per uns, la famosa foto de la presentació de la candidatura de Susana Díaz a Madrid amb tots els “vells” líders (alguns encara més grans que jo) per un costat (¿un partit és sols els seus dirigents, antics, presents o futurs?), i per altra banda el crit apel·lant directament a la veu de la militància de Pedro Sánchez (¿un partit és sols els militants sense dirigents?). La batalla tornava a plantejar-se en termes de la tardor passada, com si del daltabaix produït no se’n hagués après res. Crec que la política, i més dins de cada formació, és entesa. Amb debat, fort si voleu, però amb entesa. Oi, Pep, que ens ho va ensenyar fa molts anys en Joan Raventós?

Ens hem de resistir a aquesta visió que ens volen vendre de la política. Ja sé que a hores d’ara, possiblement, la candidatura de Patxi López està condemnada a ser considerada marginal en la lluita principal. Fins i tot hi ha veus que demanen que ens “mullem” amb un o altre dels galls (o gallines) principals per no fer el joc a un o altra. Jo crec que ens hem de mullar per deixar clar que no ens agrada aquest joc o aquesta lluita fratricida. Potser no servirà de gaire, però com a mínim per ensenyar que no tots anem amb formes que no ens porten enlloc. O sí, a la irrellevància. Jo votaré a Patxi López.


9 de maig, dia d’Europa.