8 de juny de 2018

En el traspàs d’en Joan Vinzo.



Ens vam citar a una terrassa d’un bar de la Plaça Gran, fa uns quatre anys. El coneixia de temps enrere, d’activitats del Partit. S’hi havia involucrat feia temps i ara em volia comunicar que aniria a la llista d’en David Bote a les eleccions municipals. Ho vaig celebrar, en tenia un bon concepte d’ell i vaig pensar que era una bona incorporació. Metge pediatra de professió, treballava llavors a Can Ruti en temes de gestió sanitària. Podia tenir recorregut en uns moments incerts de renovació de la llista socialista a la nostra ciutat.

També, però, aquell dia em va comunicar la seva malaltia. Sabia el què tenia i en sabia la sentència, m’ho va dir. Però esperava continuar treballant mentre pogués, que no sabia el temps que podria ser. Vaig admirar la seva valentia i la seva consciència.

Va entrar a l’Ajuntament i amb la seva bonhomia va captivar a tothom. Treballador, atent, pacient, no va aixecar queixes de ningú. Es va fer estimar. L’estimàvem. Des del govern, no sé pas si ho tenia tant clar quan ens vàrem entrevistar a la Plaça Gran, va tenir les responsabilitats dels temes de sanitat,  salut pública i serveis socials. També al Consell Comarcal, on era vicepresident. La seva figura es deteriorava, però no dequeia en la feina mentre el cós li ho permetia. Darrerament, tots preguntàvem: Com està en Vinzo? Sabíem que ens anava deixant, que inexorablement ens deixaria, i que perdríem no sols un company treballador sinó un ferm defensor del quefer públic des del cantó del progrés, des del cantó de l’esquerra. Avui el seu cos ens ha deixat, però mantindrem viu el seu record.

A mi m’has deixat, a més, la companyia de les teves bessones amb el meu nét gran. Que sigui per molts anys. Eva, una forta abraçada.


8 de juny.