1 de juny de 2018

Ens han esbotzat la feina feta de molts anys.


Esbotzar: Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una pressió exterior. Dic. Fabra.



Ara mateix, ¿hi ha dues comunitats a Catalunya? Vam intentar que no hi fossin, però dissortadament potser sí que ja hi són des de la mirada perplexa i enutjada (irritada?) d’una part de gent, no sé pas si massa gran, que ho veiem amb molta preocupació i tristesa.

L’esquerra catalana -majoritària a la sortida de la Dictadura- va maldar per evitar la possible divisió de la gent que vivia en aquells moment a Catalunya en comunitats atenent al seu origen. Vam lluitar per fer un sol poble independent dels orígens. A la dreta mai li va acabar de fer el pes aquest plantejament ja que donava molta força als seus impulsors: la força de la unitat en virtut de la vida que tenien (la classe social?) no dels orígens. Calia dividir al poble. S’ha explicat molt la campanya que va portar a en Pujol a la Generalitat en les primeres eleccions autonòmiques des del Foment del Treball. Des de llavors, la tasca del nacionalisme -de pluja fina primer i torrencial més cap aquí- ha esbotzat aquell propòsit. A estat una tasca sense descans i especialment vigorosa a partir del moment en que va semblar que podia consolidar-se una alternativa oberta al món lluny dels pressupòsits estrictament nacionalistes que es va veure en la celebració del JJ.OO. del 92. Repicada de campanars a batall rebent.

Ara mateix, les construccions més preuades d’aquells propòsits de bastir un sols poble entre tots estan passant la maroma, no transiten pas per camins amples i sòlids. Hi ha forts vents que pretenen que caiguin cap un costat o cap a l’altre. Algunes ja estan tombades del tot, els mitjans de comunicació públics, innegable; d’altres com l’escola (pública i també gran part de la concertada) a punt de caure també, amb el perill d’anar a les dues línies per models lingüístics que sempre vam voler evitar (no sé pas que se’n farà de les altres llengües ara també presents); una tercera, la policia catalana, amb el prestigi per terra. A què ve sinó la presència no amagada (i demanada) de policies nacionals i guàrdies civils aquí fent tasques varies? Parlar de l’administració pública autonòmica i en molt llocs municipal és per plorar.

La feina dels partits d’esquerra i dels sindicats ha estat esbotzada a consciència, des de fora, també des de dins. Els de fora se’n freguen les mans, els de dins els hauria de caure la cara de vergonya.  La història els passarà comptes a tots plegats i no podran pas dir que no en sabien les conseqüències ja que els exemples del que comporta aquesta divisió són coneguts i no són massa llunyans, algun ben recents.

Ens aquests moment ja es verbalitza per “uns” la preocupació de que potser se’n hauran d’anar, encara que alguns d’aquests diuen que no els faran fora i plantaran cara; per “altres” es diu sense enrogir gens ni mica que se’n vagin els que no siguin dels “nostres”, o que si es queden ho facin com a forasters o estrangers. Ja hi ha en un costat acusacions de traïdors, sou uns venuts!, dirigits als que haurien de ser d’aquí i en l’altre acusacions d’estafadors, ens heu venut!, en els que haurien de ser d’allà. Es menysté qui gosa sortir-se del seu “bàndol”, es tracta d’ ”equidistant” qui no s’alinea. No es té en compte qui pretén construir ponts, es magnifica qui vol aixecar murs i fronteres. Això pinta malament, molt malament.

El que es va cosir, i molt bé, en dono fe, ara s’ha rebentat, s’ha esbotzat. Sóc pessimista. Hauran de venir posteriors generacions a tornar-ho a intentar, si poden.

1 de juny.


P.S.: Potser avui s’albira, o es desitja albirar, una clariana.