Desesperats.

"Crec que per entendre una comunitat cal preguntar-se d’entrada: ¿De què viuen aquesta gent?. A grans trets: Del seus recursos naturals? El sector primari. Del seu enginy transformador? El sector secundari. Dels seus atractius, de la seva importància administrativa o la seva ubicació geogràfica? El sector terciari. Mataró en els darrers segles XIX i XX era una ciutat industrial com és ben conegut."

Aquest és un paràgraf de la conferència que vaig dictar fa pocs dies: “A batzegades. La construcció de la ciutat.” . És un tema que sempre m’ha preocupat, suposo que per deformació professional d’economista.  El tema és candent, de candent actualitat. La gent de molts llocs, aquí i arreu, es llença al carrer a manifestar-se, o al mar travessant mig continent fugint de la misèria, desesperats, reclamant trobar una sortida al seu negre futur. Perquè d’això es tracta, de que no veuen que tinguin futur.

A Espanya, més concretament, va començar ja fa temps: Soria i Terol, ara s’hi ajunta Lleó i també la pagesia de més de mig país: La “España vacia”. Que possiblement hi ha espuris interessos polítics o de politiqueria al darrera?, segurament. Però que hi ha gent espantada pel que el depara el futur, potser no a ells directament, però si a la seva comunitat, fills, néts, ..., també és ben cert.

¿De què viuen aquesta gent?, és la pregunta. O millor, ¿De què viuran en els propers temps? Tot s’està dislocant. Els sectors primaris, que van ocupar secularment a les poblacions, fa temps que han deixat de ser rellevants. La industria s’ha traslladat a altres indrets més barats seguint el camí que no fa pas gaire vam recórrer nosaltres. El sector dels serveis necessita d’uns mínims de concentració que requereixen volum i recursos que no es poden proporcionar a qualsevol lloc. Si hi afegim que no podem continuar malbaratant o exhaurint els recursos naturals de la forma que ho estem fem avui veurem que estem davant un panorama molt complex. Així, tal com ha passat en altres indrets i moments de la història, es produeixen dinàmiques demogràfiques que són imparables, no tenen aturador.

Cal començar explicant a la gent el que passa. No se’ls pot enredar a la recerca de preteses solucions que ja se sap que no existeixen. El declivi de la pagesia tradicional és imparable. La reconversió industrial en molts indrets no ha estat possible. Quan va tancar la fàbrica de Suzuki a Linares van creure que podrien trobar substituts. Encara els busquen. A Astúries el tancament de les mines i de la indústria pesada s’ha pal·liat fins ara amb les pensions de la gent que va plegar, però que cada dia –per pura desaparició- en queden menys i aquest fet aboca a la comunitat a un futur deplorable. Si l’oli que es produeix tradicionalment en terrenys costeruts no mecanitzables  és més car que el que surt de tècniques de regadiu o espais més favorables, mitja província de Jaén se’n va en orris. El mapa que vaig incloure a l’entrada de no fa pas gaire sobre l’estat d’ànim generacional és prou eloqüent.

Però desprès d’explicar el què passa cal oferir alternatives, i això és molt difícil en el marc del sistema econòmic en que ens movem, el pur i dur capitalisme financer, i en el marc mundial de la globalització. No m’agradaria estar pas en la pell dels governants, encara que tampoc en la pell d’aquells poderosos lúcids que no tenen cap dubte que estan sobre un barril de pólvora amb una metxa encesa que va cremant-se. Sí que em fa molta por l’egoisme i la inconsciència generalitzada dels poderosos que porten a la humanitat a la desesperació i amb ella a la revolta. D’aquí pouen els populismes: solucions simples a problemes complexos.

25 de febrer.