Master and Commander.

Ja fa anys que explico que m’agrada la música de Luigi Boccherini. És conegut pel seu treball a la Cort de Carles III a Madrid, va néixer a Lucca, a la Toscana. En les primeres entrades que vaig fer en el meu primer blog, l’estiu del 2005, vaig explicar les meves impressions d’un viatge per la Toscana que va començar precisament a Lucca.

La seva música s’ha fet servir en moltes pel·lícules i a mi m’agrada especialment l’acabament de Master and Commander que miro i remiro moltes vegades tot i que mai he vist la pel·lícula sencera. El capità, desprès de donar l’ordre de xafarranxo i mentre la tripulació es va desplegant pel vaixell a tambor batent, comença a tocar  un tros de la cèlebre “Musica notturna delle strade de Madrid”. Les imatges del Surprise en picat des del cel sobre l’extensió de la mar amb el fons musical m’encanten.

Tot això em ve al cap aquest dies en que els nostres governants s’esforcen, espero que amb encert, en lluitar contra la pandèmia que en assota. La seva responsabilitat és gran, el seu risc sanitari també (ens en expliquen casos) ja que costa que puguin estar confinats com ho estem nosaltres, els simples ciutadans. Els rèdits polítics personals de la operació no són difícils d’imaginar, escassos. Mereixerien ser positius, però ja sabem com van aquestes coses en el món d’avui. Estem en una guerra diferent, fantasmal, contra un enemic ben poc visible. Hi ha exèrcits nostres que lluiten, els que mantenen els instruments per combatre, principalment els sanitaris, però també molts altres, els que els abasteixen i ens abasteixen, els que els ajuden i ens ajuden. Molta gent a les línies del front. Hi ha morts, ferits, damnats, perjudicats per la catàstrofe. També hi ha bocamolls i cridaners. Sempre n’hi ha de gent d’aquesta en totes les guerres. També hi ha silenci i gent que calla perquè no té res a dir o no vol dir res del que pensa i/o sap. I gent que ajuda a la rereguarda, de moltes maneres.

Quan hagi passat tot serà el moment de fer-ne l’avaluació: dels causants (si n’hi ha o se'n troben), dels caiguts, dels lluitadors, dels que han ajudat, dels que han entorpit, dels que s’han queixat, dels que han callat. Ara, però, és temps d’estar amb els lluitadors. Amb els que estan a les trinxeres i amb els que han assumit, saben els costos que tindrà per ells, la direcció de la lluita, a l'Estat Major. Hi ha massa gent que xerra barat, massa gent que perd l’oportunitat de restar callats. També massa gent que amb sentiments generosos, o perversos, no contribueix a la serenitat suficient per portar la lluita. Ja sé que costa quan n’ets afectat, per proximitat amb els lluitadors i caiguts. I no és de rebut quan per oportunisme polític es pretén treure un rendiment immoble de l’amarga situació.

Va per tu, Salvador, al teu costat: 

31 de març. El mes s’acaba, “Març marçot, mata la vella vora del foc...”