Douvaine-1*

 *Agraeixo a Claude Meyrier el seu ajut i informació per fixar concretament les impressions i records que jo tenia.

En Joan Duran Godàs (1), el del Molí, travessa la frontera en la retirada a començaments de l’any 1939. No sé quines foren les seves vicissituds durant el temps de la guerra. Suposo que és la mateixa persona que consta en el primer Comitè antifeixista que es constitueix a Cabrils el juliol del 36 quan la revolució contra l’aixecament dels militars comandats per Franco (2). Allà consta com a representant de la CNT. Vés a saber -en un poblet d’uns 800 habitants, bàsicament pagès encara- què representava ser del sindicat anarquista, de quina corrent, si n’era d’alguna i de quin pensament més enllà de la consciencia de treballador i de compromès amb l’esperit del temps. 

Al passar la frontera deixa enrere la seva família, dona (Lola Coll Mas, 1904-1980), cosina germana del meu pare, un fill, en Joan (1929-2012), és a dir un nen de 10 anys, i una filla, l’Amàlia (1933), una nena de 6 anys. Com tants, va confinat al camp d’Argelès, a la platja. L’alternativa que els ofereixen als internats és o tornar a Espanya o anar a treballar forçosos al que els manin. Ell s’apunta, de grat o per força, a treballar. A finals de l’estiu és temps de “vendanges”, el sud de França està ple de vinyes i cal mà d’obra. Té la sort de trobar-se amb el seu germà Pepet (3) que venia d’un altre camp, probablement del de Sant Cyprien.

Les brigades de treball el porten a treballar a la línia Maginot que els francesos construeixen per aturar una possible invasió alemanya i que a l'hora de la veritat no servirà de res. Retirats cap al sud la brigada es reagrupa i estatja al castell d’Annecy. És enviat a treballar a tasques d’interès comú (treballs públics) a pobles de la Haute Savoie, mentre que d’altres espanyols s’apunten al maquis, a la resistència francesa contra l’ocupació, també de grat o per força. Quan s’acaba la guerra europea com que s’ha fet apreciar com a treballador li proposen quedar-se a Douvaine per treballar al camp ja que hi ha una manca gran de mà d’obra.

Va a treballar a una granja com a pagès a canvi d’alimentació, habitatge i alguns diners de butxaca per vestir-se i poca cosa més. Al 1947, la seva mestressa contenta de la seva feina li demana que pot fer per ajudar-lo i ell li respon que si el pot ajudar financerament per poder reagrupar a la seva família allà. Ella es ven dues vaques per a fer-ho i aquí comença una altra història: ¿Com en plena postguerra europea i de la postguerra civil espanyola un pobre exiliat republicà aconsegueix portar a la seva família a Douvaine? Torna a entrar en acció, i en l’acció, el seu germà, en Pepet. Aquest es posa en contacte amb una cabrilenca, la Maria Matilde Coll, no sé si amb algun parentiu proper o llunyà amb ells, que té contactes i suposo que recursos (tinc altres anotacions sobre ella relatives a la branca Abril del meu arbre). Aquesta senyora passa temporades a Ginebra, no és la primera cabrilenca relacionada amb la família que em trobo en aquestes dates a Suïssa, i aconsegueix bitllets d’avió Barcelona – Ginebra per la Lola i els seus fills. Cal imaginar-se el viatge pels temps i la condició dels passatgers! Arriben a Douvaine el 12 d’agost de 1947, més de vuit anys desprès de la separació que vés a saber com els han hagut de passar. En Joan ja té 18 anys, tot un home, l’Amàlia en té 14. El noi es quedarà a la granja a treballar amb el seu pare, la noia anirà de minyona a casa la senyora Matilde a Ginebra esdevenint doncs una frontalière.

La mestressa de la granja, madame Marie Bosset, mort el 1955, i en Joan Duran compra la propietat als seu nebots que són els hereus. ¡S’embarca fins el coll! Li costa més de 15 anys de collites de blat que produeixen les terres, però és molt treballador i aprofita el que li surt, de paleta, que és el seu ofici, recull les escombraries del poble, condueix el carro dels morts, ... i parla el francès que pot per fer-se entendre i fer-se un lloc a la comunitat a la que s’integra plenament, tant és així que la seva filla, que és bonica encara avui, es casa amb un noi del poble que té una empresa de serveis de lampisteria a Thonon, en Joseph (Jo) Meyrier, amb el que tindrà un noi, en Claude, i una noia, la Christine.

La fotografia és meva, de l’any 1964, quan la germana de la Lola, la Mercè, el seu marit i el seu nét fan una visita a Douvaine. Davant la casa, dalt del tractor, els acompanya la dona del noi amb una de les seves filles.

Però en Joan Duran no perdrà mai els seus orígens i casa seva és un punt de trobada i acollida d’altres espanyols de la diàspora republicana i de l’emigració dels anys 60. El mallorquí Sebastià Terrassa, un “ancien membre” dels temps difícils –militar republicà-, viu a casa seva, a prop hi té en Miquel Villà (de cal Pato), amic seu de Cabrils. Quan el “rei negre”, en Jaume Lleonart (4), bon amic de Mataró de la colla de la meva mare i del meu padrí, emigra a Suïssa a fer del seu ofici, manyà, s’estableix a Ginebra amb la seva família i es posa, o el posem, en contacte amb Douvaine. En les meves estades allà vaig conèixer uns quants “gallegos” que treballaven de paletes i l’ajudaven en les feines del camp per fer-se un complement, generalment alimentari. Però això és una altra història que hauré d’explicar més endavant en un altre moment.

També de l’any 1964. Els mateixos de la fotografia anterior més una colla de “gallegos”, en Joan Duran i jo tots endiumenjats. 

L’any 1955, fa 16 anys que s’ha acabat la guerra i en Jaume Mas, el meu avi i el seu fill Segimon, el meu pare, se’n van a Douvaine a veure la família exiliada i perduda. L’avi Jaumet és oncle de la Lola, la dona d’en Joan Duran. Hi van amb moto, una OSSA de les grises, 125c.c., (nari-nant) anar-hi anant, uns 800 Km., llavors no hi havia autopistes. L’avi ja té 71 anys i va de paquet, és per l’agost, dormen al ras en un prat al costat de la carretera, deurien arribar baldats. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons sempre van explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat.

En la fotografia, el meu pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Jannine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit de l’Amàlia.

 És el retrobament desprès dels anys durs i difícils. Estem en els anys que els europeus anomenen els “30 gloriosos”, fins al 1975, a Espanya són els anys del “desarrollo”. Tot anirà cap amunt: pau, creixement econòmic i assentament social, superació de les penúries i els maldecaps, construcció europea. A partir d’aquí es reprenen les relacions, uns cap avall, als orígens, altres cap a munt, a la novetat d’Europa. Vam ser uns quants els que hi vam fer, ara en diríem “stages”, estades estiuenques a Douvaine, del cantó Mas, del cantó Coll i del cantó Duran. Caldrà explicar-ho en un altre moment. Amb en Francesc (Kiko) Carcolé Bargalló, dissortadament traspassat prematurament, n’havíem parlat molt d’aquesta relació, era un dels nostres punts en comú.

La Lola Coll Mas mort el 1980 i descansa al cementiri de la terra que va acollir a la seva família desprès del trauma de les guerres i les postguerres espanyoles i europees. En Joan Duran i el seu fill van tornar a Cabrils de visita moltes vegades. El noi també es va casar amb una francesa, Jennine, va tenir dues filles, la Martine i la Josiane (a veure si aconsegueixo informació sobre elles que em manca) i es va divorciar més tard. Deixà de fer de pagès i entrà a treballar de lampista, aprenent l’ofici de gran, amb el seu cunyat. Recordo que en una de les seves vingudes em va portar a l’Ajuntament de visita a una delegació d’una entitat esportiva de la localitat amb la que estava vinculat d’alguna manera. Era molt aficionat al futbol. Va morir el 2012 i també reposa allà.

En Joan Duran Godàs, desprès de l’atzarosa vida que va passar com tota la seva generació, guerra, penúries, trasbals, treball, va morir a Douvaine al 1996, tenia doncs, 94 anys!, tota una vida. Com la de molts del seu temps, temps complicats a ulls d’ara, però tota una vida.

(1) En Joan Duran Godàs era fill d’en Joan Duran Coll que es va casar amb l’Amàlia Godàs Tolrà (d’aquí, suposo, vindrà el nom que s’imposarà a la seva filla). En Duran Coll va morir a l’any 1957 als 76 anys. El fet que aquest decés el reculli en Ramon Salicrú en el seu treball “Mataró: persones i famílies” fa pensar que deuria morir a Mataró on hi vivia el seu altre fill Josep (Pepet) que al seu torn estava casat amb la Josefa (Pepeta) Mas i que foren pares de la Montserrat.

(2). “Cabrils. 175 anys d’història”, Jaume Tolrà i Ferrer. La Comarcal ed. Argentona, 1998. Pag. 76.

(3) A casa, en Josep Duran Godàs sempre serà conegut com en “Pepet del Porronet” ja que va tornar a Espanya no sé com, quan, ni en quines condicions i va muntar un petit bar al carrer de Lepant, a Mataró, davant de la clínica de l’Aliança Mataronina que portava el nom de “bar Correos” amb un curiós rètol en forma de porró que s’encenia i s’apagava que per l’època cridava força l’atenció per la seva novetat. Amb la seva família van ser molt bons amics dels meus pares. Recordo que sortiren d’excursions moltes vegades, ja que tancava l’establiment els diumenges ja que deuria treballar preferentment pels treballadors i usuaris de la clínica i  per l’oficina principal de Correus que es va instal·lar al costat.

(4)

Amb la família Lleonart, en Jaume, la Ción i els seus fills, els meus pares i la meva àvia Anita en una de les visites que ens feien als estius quan retornaven uns dies de vacances.

31 d'agost.