A “Informe Semanal” de TVE passen un reportatge (el vídeo sencer aquí) sobre la possible instal·lació en terres de Soria, a Noviercas, d’una granja de vaques de més de 25.000 caps de bestiar. Tota una bogeria!
La solució dels problemes de l’Espanya buida, que no buidada
com agrada dir a polítics i periodistes indocumentats, no passen per instal·lacions
com aquesta que en realitat sols contribuirien més encara a la desertització del
territori.
Anem a pams. Primer, no és buidada sinó buida. No és que l’hagin buidat és que
s’ha buidat que no és el mateix. No ha estat una acció conscient i predeterminada
d’algú, ha estat el resultat del desenvolupament econòmic i social de la col·lectivitat
(una etapa del creixement econòmic que s’estudiava temps enrere) que ha reduït l’ocupació
en l’economia primària (agricultura, ramaderia, pesca, extractives, ...) fruit
d’unes millores en la producció, distribució i comercialització del seus bens i
serveis que han aconseguit fornir d’alimentació i matèries primeres al conjunt
de la població sense la necessitat de tenir gent fixada a la terra moltes
vegades en la pura supervivència o mal vivència.
Segon, no es tracta de seguir la tendència explicada,
ensenyada i fomentada per les escoles de negocis (“negocis”) d’anar a cercar la màxima eficiència productiva a la
recerca dels majors guanys possibles amb el mite i miratge de que hi guanya
tothom. Per aquest camí cap al gigantisme, els monopolis i la manca de tota
mena d’escrúpols, sols anem a carregar-nos la Terra (l’exemple del vaixell
encallat al canal de Suez n’és una altra mostra). Es tracta de produir sent
respectuosos amb la Naturalesa, els treballadors, els consumidors i tota la
societat amb qui compartim i construïm la Vida.
Una granja d’aquesta mena és una bomba ecològica, és un
perill demogràfic, és l’anorreament del territori, és la destrucció del mercat.
Certament, la seva eficiència en termes de producció, preus, oferta, sembla que
siguin molt superiors a les granges tradicionals (o ja no tant tradicionals ja
que també s’han modernitzat) però això és fals. Cal tornar-ho a dir, tot això
és fals, ja que no es té en compte les externalitats que comporta, visibles o
amagades. El que sembla que ens estalviem a l’hora de pagar el producte ho
paguem d’una altra manera o ho haurem de pagar després (¿qui manté els llits de
les UCI’s ocupats pels efectes de la pandèmia ara per ara?). Sí, possiblement
podran oferir millors preus (i sobre tot, millors beneficis empresarials) però,
a quin cost? Al cost de l’ensorrament d’una munió de petis productors que
llavors sí buidaran el territori desapareixen mentre ara el mantenen; al cost d’oferir
un producte als consumidors pràcticament sintètic (vaja, ja ho han fet amb l’aviram);
al cost d’unes instal·lacions i equipaments públics (pagats per tothom) per
portar-hi els inputs i treure-hi els outputs (des de xuclar els aqüífers, a les
carreteres necessàries, a l’eliminació dels residus). Algun dia haurem de
parlar dels maduixots de Huelva o dels tomàquets del Ejido, oi?
Tot plegat per un plat de llenties (l’ocupació d’un poble, d’un
punt en el mapa) a canvi de menys plats a altres indrets. La miop visió dels “pobres” alcaldes que ho veuen amb bons ulls, però que no hi
veuen més enllà del seu nas posa de manifest l’obsolescència i el perill que
representa mantenir
administracions locals impotents , estèrils i inadequades a la vida del món
d’avui en dia. Com una
administració d’un municipi de 150 habitants (n’hi ha?) pot controlar tot el
que comporta una instal·lació agropecuària d’aqueta mida? Impossible.
Els promotors faran el que voldran, l’espai s’empobrirà i tot plegats serà pa
per alguns per avui i gana per demà per molts més. En tenim molts exemples,
sols cal passejar-se pel territori.
Tot això ens pot portar a pensar en com distribuïm la nostra
despesa personal i com pretenen que la gent sobrevisqui (feliç?) amb sous baixos i martingales per
entretenir-se, però aquesta és una altra història.
14 d’abril. Aniversari històric, només històric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada