Deu ser el clima. L’urbanisme, ben segur. Les relacions de producció d’ara. El capteniment cultural general. L’edat i el gènere. Tot això conforma un modus de vida. Hi ha ganes de relacionar-nos, de sortir al carrer, de no restar a casa; d’omplir les taules de bars i restaurants, de celebrar festes o activitats multitudinàries, que hi hagi gent; de viure una mica esbojarradament, de moure’ns, o millor, de no estar-nos quiets.
Volem tornar a fer, i fer-ho com sempre, encara que ben mirat sols fa
quatre dies que ho fèiem així. Ja ho
havíem interioritzat profundament, era part de la nostra vida, de la vida de
molta gent, de molta gent que se’ls havia negat fins no fa pas gaire semblar
que eren acomodats.
No volem saber, mirar, acceptar, que hi ha causes de la pandèmia. Sols veiem les seves conseqüències. Tot un
estil de vida ensorrat i volem recuperar-lo. Res, ja estan aquí les vacunes.
Una mica de paciència, i mica en mica, punxada a punxada, una a una, centenars
de milions de persones sortirem del forat, del túnel en que estem i tornarem a
veure la llum i gaudir de la vida com abans. Omplirem els carrers i les places,
ocuparem a vesar tots els espais, grans o petits, de les nostres il·lusions: muntanyes
i platges, estadis i circuits, vaixells, avions, sales de festes i de concerts,
restaurants, botigues i centres comercials.
¿I els “negritus”, i els “indiecitos”, i els pobres, ...? Tindran també vacunes?
“Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll”
Sí, tornarem esbojarrats a omplir-ho tot, oblidarem el patiment d’aquests mesos
tenebrosos sense haver vist si somrèiem sota el tapaboques. Caurà alguna
llagrimeta pels que ens han hagut de deixar, lloarem uns dies més, no gaires
més, l’esforç dels que van lluitar a primera fila, i ... endavant, a recuperar
el temps perdut.
Si és així, quan vingui un altre sotrac tornarem a ensopegar. Deien que
cada generació en passa una d’ensopegada. En el que va del segle XXI, vint
anys, ja en portem dues.
No volem veure i acceptar que cal baixar el ritme, que cal caviar el rumb i
treure el peu de l’accelerador, que cal viure més reposats.
Però, ... el clima
no ens ajuda, ens treu de casa, al carrer. L’urbanisme no ens ajuda, els eixams són per
produir mel al servei de la reina mare. Les relacions de producció no ens ajuden,
precarietat, reconversions, atur, sous baixos, busquen esprémer-nos. Els nivells culturals no
ens ajuden, deliberadament nimis per poder cultivar-nos tot sols. L’edat i el gènere a
molts no els ajuda tampoc.
Prendrem mal. Ensopegarem de nou. Serà un aquí caic allà m’aixeco? Quina
tensió!
Cal començar a pensar i a actuar diferent, ja, des d’ara, o des d’ahir. No
hem de tenir nostàlgia del passat. Hem de dibuixar un futur més tranquil.
És fàcil dir-ho des de l’edat provecta, quan ja s’ha viscut molt. Alguns,
els joves, reclamen tot just fer-ho, viure. És fàcil des de les condicions
d’habitabilitat ja obtingudes quan són confortables. Molts no les tenen. És
fàcil dir-ho des de la seguretat material assolida. Molts han anat enrere com
els crancs. És fàcil amb una relativa suficiència cultural. Molts no els cau un
llibre de les mans, sinó que ni els ha caigut un llibre a les mans.
Però hem de pensar en el conjunt. Si no podem sortir a relacionar-nos per
por no serem una col·lectivitat. Cal pensar, doncs, com vivim, a on vivim i què
vivim. No serà gens fàcil. Hi haurà grans resistències, per interessos, per
desconfiança, per ignorància. Però cal endegar una batalla per una vida
diferent. Tenim recursos per a fer-ho i assolir-ho si volem.
Si aconseguim sortir-nos-en d’aquesta, si ho aconseguim, cal preparar-nos,
ja que la propera serà més forta, estarem debilitats i refiats. Analitzem les causes, i
corregint-les potser ens les estalviarem. Si només resolem les conseqüències
haurem sortit del forat però continuaran sorgint nous entrebancs en el camí de
la Vida.
Hi ha líders, polítics, cívics, culturals, acadèmics, capaços de conduir a
la gent amb un altre ritme cap un altre
cantó?
“Ni sabeu l’oració
dels fanal dels vaixells
-que són de tants
colors
com la mar sota el sol:
que no hi calen
veles.”
Nocturn per acordió.
Joan Salvat Papasseit.
24 d’abril. L’endemà del Sant Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada