Impossible.

No és anormal l’existència de vuit grups parlamentaris a la Ciutadella. Es dóna en altres llocs. A les societats benestants les visions de com és el món i de com s’ha de governar es multipliquen. Resolts els temes bàsics a conservar o a canviar és lògic que sorgeixin els grisos. No hi ha discussió sobre si cal ensenyament o sanitat o carreteres, ara hi ha matisos de si una mica més o una mica menys, de si fins aquí o si fins una mica més enllà, si d’aquesta forma o d’aquella altra. Matisos contrastats, evidentment, i defensats o combatuts amb l’energia d’abans, com si fossin substancials. Alguns els creuen substancials i en fan d’ells la seva vida i la seva lluita. El tot o res queda pels extrems, en general poca gent.

Tornen  a ser-hi  temes bàsics, potser ja hi eren, hi han estat sempre, però van quedar arraconats o entelats pels augments generals de riquesa. Potser altres són nous, potser també provocats per la riquesa, i encara no ens en hem adonat o no hem assumit la seva importància, o fem com els estruços. Mentre tant ens anem esbatussant amb les diferències de matisos en qüestions que ja hauríem d’haver donat per superades.

No és cert que tot es redueixi a l’existència de dos blocs al Parlament, o l’un o l’altre. Cap dels dos pretesos blocs és viable per ell mateix. Les diferències ideològiques dins de cada bloc són molt grans i un Govern de sols un d’ells és de funcionament impossible, algun tast d’això ja l’hem provat. No sols hi ha l’eix “nacional” com se’ns pretén dir, hi ha el social, indefugible. Caldria trobar la forma de compaginar-los, però em sembla que en l’actualitat, amb les correlacions que es poden donar, és impossible també.

No hi ha “arrestos” (veig la segona accepció de la M. Moliner: Arrojo, resolución, atrevimiento), ni voluntat ni capacitat per arriscar-se a trencar de bàndol o canviar de posició Totes dues posicions són estèrils, no porten enlloc, no poden funcionar per elles mateixes. Clar, per això, qui ha de cedir, o millor, què pot cedir?

ERC es troba en mig de tot. Està al cap davant d’un bloc però no pot fer el que vol sinó el que li deixin fer. És fort, sortir de la sagristia sense el birret de prevere. Però si canvia de bàndol, com ha d’acceptar que no té la primacia de la transversalitat ja que aquesta la té un altre, el PSC? I aquests darrers, aquesta segona primacia, a canvi de què poden cedir-la, fet que els costaria d’explicar i fer entendre? Segurament de coses que l’altra banda no pot acceptar, al menys ara per ara, no sé pas si és endavant, potser molt més endavant, quan hagi assumit la inutilitat dels seus esforços. Podríem concretar-ho? No és difícil, però no és ni probable plantejar-ho.

Hi ha un “relat”. Qui i com el construeix, qui i com el ven i qui i com el capgira o el pot capgirar. Aquest és la mare dels ous i és -hi torno, ara per ara- irresoluble.  Presoners dels “fats”?

Estem condemnats –per voluntat popular- a seguir rodolant “rostos avall”, a la divisió i a la decadència.

3 d’abril. Dissabte Sant. Pels cristians creients demà comença tot altra vegada. Bona Pasqua!