El meu Xavier Manté.

Avui que arriba la primavera se’ns ha anat en Xavier Manté.

El vaig conèixer, o vaig saber d’ell per primer cop, quan ens deixava casa seva, al carrer Emili Cabañes, per fer reunions clandestines fa cinquanta anys. Ell havia estat dels del FOC dels anys 60 i llavors ja no militava però continuava sent amic dels “insurgents” (més aviat poc insurgents, però vaja). De família llarga vaig conèixer altres germans seus, ell era més gran.

Després vam coincidir en la creació del PSC. Va participar-hi –com tants d’altres- amb entusiasme. Estic buscant, ja la trobaré, una fotografia a l’acte d’exposició de la posició que tinguérem el socialistes al referèndum de la Reforma Política de l’any 1977 amb la també traspassada Anna Comas, si mal no recordo al Foment. Anà  a la llista de les primeres eleccions municipals democràtiques del 79, al lloc 14, en vam treure 8. Ens va ajudar entrant de càrrec de confiança a dirigir, millor dit a aixecar, el departament de Serveis Municipals de l’Ajuntament. Enginyer de professió s’havia dedicat, entre altres coses, a la maquinària per netejar porqueres a mitja Espanya. Ara es dedicaria a les deixalles dels ciutadans de Mataró.

Vam continuar la relació, ell ja fora de l’Ajuntament i al temps també fora de la militància partidària, en un dels projectes en que hi vam abocar ambdós molta il·lusió, esforços, neguits i feina: la planta  d’eliminació d’escombraries, residus sòlids urbans. Des de la primera instal·lació al 1985 fins a la definitiva deu anys més tard (que va tenir posteriors ampliacions) de la mà de l’empresa TVR. Sempre rememoràvem els treballs i l’èxit assolit en resoldre un problema endèmic de la nostra ciutat i poblacions veïnes i alguna que altra anècdota interessant de la relació amb els Entrecanales. S’havien acabat els abocadors més o menys controlats a tot el Maresme. Sempre vam creure en la incineració d’escombraries domèstiques aprofitant-la per producció d’energia: una central tèrmica que funciona amb brossa com a combustible.

Ja he dit que havia deixat la militància partidària però mai va deixar –fins que no va poder més- la militància cívica i de jubilat la va accentuar. Era creient, practicant a la seva manera, estava en les coses dels cristians progressistes i compromesos en els temes de la solidaritat amb els necessitats, amb el Tercer Món, amb la Pau i la Justícia.

Debatíem cordialment, o no, sobre la situació política a Catalunya. Ell era nacionalista, és conegut que jo no. Discrepàvem, evidentment. De paraula o per escrit ens creuàvem comentaris, opinions i posicions. Recordo especialment les que tinguérem en els primers temps convulsos del “procés”. Sempre acabava, però, amb un “sigueu feliços”. Compartírem taula en dates assenyalades amb amics comuns, férem uns quants sopars de bolets i altres activitats. Recordaré sempre la baixada en bicicleta des del Pla de Beret fins a Esterri d’Àneu passant per Montgarri, o la visita que férem a la Vall Fosca per veure la central hidroelèctrica de Cabdella amb motiu del seu centenari (la foto d’aquesta entrada és d’aquell dia).

A un home vital i belluguet com ell el sistema circulatori li va jugar amb el temps males passades i al final el va deixar fora de combat, lamentablement postrat. Ara s’ha acabat, descansa en pau, Xavier. La ciutat i molts ciutadans li hem d’agrair el que s’hi va dedicar i el que va fer, el seu granet de sorra, pel conjunt del país i més enllà. Quan entri o surti de Mataró per la N-II a l’alçada de la Planta de la Brossa, sempre en vam dir així ell i jo, el recordaré.

Una abraçada Assumpció, una abraçada als fills, Albert, Miquel, Roser, Oriol i Pau.

20 de març. Lamentablement porto en els darrers temps masses notes necrològiques.

En Josep Puig-Pla em fa arribar la foto que no he trobat encara de la que parlo més amunt. És de l'any 1977, en Xavier, l'Anna Comas i jo. Gràcies, Pep.