*Per alguns (cada vegada més) i segons a on (especialment a casa nostra). Gràcies, Albert, per fer-nos-hi pensar.
La data és coneguda, se’n ha parlat bastant: 1979. En aquell
any es van produir tres esdeveniments que van comportar el començament de
l’ensulsida del funcionament de l’economia industrial capitalista tal com
s’havia vingut coneixent des de la Revolució Industrial. D’una banda l’ascens
al Govern Britànic de Margaret Thatcher, amb el seu TINA
i el doblegament del sindicalisme tradicional. El segon és la pujada al soli
pontifici de Joan Pau II i el que va representar
de punta de llança contra el sistema comunista soviètic alternatiu al
capitalisme. El tercer, la rehabilitació de Deng Xiaoping i la revolució que va representar establir pel
seu país que l’important no és el color del gat sinó que caci bé les rates.
Establiment del neoliberalisme, desaparició de
l’alternativa al capitalisme, entrada en el mercat mundial d’un gegant tant
gran com la suma dels actors existents fins llavors. Xina la fàbrica del món, sols hi ha un sistema econòmic i aquest es
basa en que tothom s’ha d’espavilar.
El món “occidental”
sacsejat per la història. Fins llavors, des de la Revolució industrial, el
capitalisme era cosa seva, ara ja no, i tot el que s’havia bastit sobre fonaments diferencials s’havia d’anar canviant ja que s’esquerdaven. Les
construccions socials no desapareixen de la nit amb el dia. Van
evolucionant adaptant-se millor o pitjor. Encara, durant un temps, coexistiran
mètodes nous i vells, en altres moments històrics també s’ha donat això.
S’havia aprofitat la riquesa diferencial per reforçar prou els
fonaments amb més materials. Ciència, tecnologia, capital i treball,
institucions, democràcia. Tot això va permetre trobar sortides per adaptar-se
als nous temps i no va caldre –d’entrada- renunciar a "l’estil de vida” opulent i benestant que s’havia assolit.
Però amb el temps, poc a poc, les coses anaven canviant. No
es podien mantenir totes les estructures sorgides de l’era industrial d’una
part del Món. Entràvem, aquí, a les societats post industrials,
tecnològicament avançades, que ens conduirien a la societat digital (no sé si
el nom és gaire exacte) que ja estem vivint avui, no solament nosaltres sinó ja
tot arreu.
S’havia arraconat a Marx,
però com les “meigas”, el que va dir
hi era: Les
relacions de producció vénen determinades pel desenvolupament de les forces
productives. Si aquestes ja són unes altres, les relacions de producció també
ho seran.
Cal adaptar-se i trobar noves vies per mantenir o
incrementar el benestar de les poblacions. És possible aconseguir-ho. Tenim els
coneixements i les tècniques per fer-ho possible, però hi ha grans resistències
dels que tenen el poder, com sempre hi ha hagut, no és nou.
És simpàtica la comparació de les resistències corporatives
als canvis amb les que mostren les religions. Hi ha noves maneres de veure la
vida que xoquen contra el que estableixen les doctrines mil·lenàries. Hi ha
noves maneres de treballar, d’organitzar el treball i les empreses, que xoquen contra les
reglamentacions i institucions d’una època ja superada.
Cal repensar moltes coses, començant per l’escola, la
formació i la universitat. Cal repensar els horaris i les jornades. Cal
repensar els governs i les normatives que destil·len i pretén mantenir. Cal
repensar els impostos i la despesa pública.
Cal repensar l’organització de la vida, de l’oci, del treball i de
l’esbarjo. Cal repensar l’urbanisme i la mobilitat. Cal repensar les formes de
control i regulació que pacientment s’havien anat aixecat. Estem en un altre Món ja,
emergeixen noves formes i noves actituds, potser en sectors concrets que
esdevindran privilegiats per haver-ho vist i saber adaptar-s’hi. Pot quedar
molta gent despenjada, per edat, condició social o coneixements. Hi ha riquesa
per afrontar-ho i hi ha coneixements per fer-ho. Hi ha molta feina pendent,
potser no treball rendible econòmicament, però feina..., a dojo!
Tot això es pot fer de grat o per força; a trompades o paulatinament; pensant en el comú o salvi’s
qui pugui; participant-hi alguns, els que s’espavilin, o explicant-ho bé perquè
s’hi apuntin els més; amb incomprensions que ens portin a flamarades de rauxa o
amb ajuts puntuals i concrets per què hi hagi més seny.
Podria parlar d’exemples molt propers que vam pensar temps
enrere i que s’han malbaratat, però ara no és el cas.
19 de març.
2 comentaris:
Bona cita del materialisme històric: forces productives, relacions de producció.
Però podríem fer una precisió sobre les resistències als canvis "dels que tenen el poder". Hi ha més resistències: de tots aquells, en general, que es beneficien de l'status-quo, encara que no tinguin "poder". És a dir, dels milions de privilegiats per unes determinades "relacions de producció" ... i que voten el PP (és broma)
Gràcies pel comentari, Josep. Sí, hi ha molts "privilegiats" que quan se'n adonin es trobaran al carrer.
Publica un comentari a l'entrada