Desesperançats.

La fallida de Lehman Brothers va ser l’inici de l’esclat de la crisi financera del 2008 que es venia covant feia temps.

La política i l’economia que havien permès la situació també van esclatar. Va saltar pels aires tot un sistema –una forma d’entendre els negocis- basat en la pura persecució dels beneficis a qualsevol preu, de qualsevol manera i sobre qualsevol cosa sense regles que el controlessin.

Els polítics que portaven (o no portaven) les regnes dels governs van  quedar sorpresos i esmaperduts, els ciutadans corpresos. Es van fer declaracions grandiloqüents, Sarkozy, dient que regenerarien el sistema, i al capdavall no van fer res de res. Van pagar els de sempre, els de baix.

Va començar a covar-se una revolta, difusa  primer, inconcreta, que va anar creixent. En la segona meitat d’aquests  anys vint hem vist com s’ha plasmat en desconfiança, descontent i descrèdit de la política en els països amb democràcies. Es va endur Governs per endavant, canvis i alternances buscant noves propostes, naixement d’alternatives més o menys formals o organitzades, esclats de ràbia, desconcert, molt desconcert.

A França, Hollande, Macron, les gilets jaunes. A Itàlia, els grillini i governs tecnocràtics. Al Regne Unit, el Brexit. A Alemanya, el tercet partit és el neofeixista. A Espanya, desprès del 15-M, Podemos, ja esberlat, i també Ciudadanos, naufragant, i ara Vox. Als USA ha governat quatre anys Trump. A Brasil, Bolsonaro. Els que no són democràtics s’aguanten per la força de la repressió, Xina, Rússia, Turquia, ...

Els pobres fugen de la misèria per cames. De Centre Amèrica cap al Nord malgrat els impediments. De la interminable guerra de Síria cap on poden. De la falta de perspectives d’Àfrica cap Europa arriscant ofegar-se al mig del mar.

Com si algú hagués donat un cop de peu a un vesper. Tot s’ha posat potes enlaire.

No s’han trobat, o no han deixat que hi haguessin, respostes. La intransigència dels rics, que ja viuen fora del sistema. La inconsistència de les alternatives, la impotència de les formes tradicionals,... porta a la desesperança dels que veuen (veiem) que els Món se’ns en va de les mans. A més, tot això, agreujat per una pandèmia que provoca el soscavament de la “normalitat” que a la gent els costa d’assumir.

Aquests dies, en pocs dies, a casa els polítics donen un espectacle depriment. Aquí i allà.

Ara, que caldria bastir acords estratègics per afrontar la difícil situació sols veiem moviments tàctics per guanyar efímeres posicions que no porten enlloc.  La batalla du Chemin des Dames.

20 de març. Vet aquí, la primavera.