Visca Les Santes!

 

Aquest dies he fet una piulada al Twitter irònica (o potser era sarcàstica?) sobre Les Santes que ha aixecat un petit marejol d’alguns fidels. https://twitter.com/ManuelMasEstela/status/1552619984462954496?s=20&t=0xpWN-SmM9HXFq_0yhERmg.

Els intolerants i els fanàtics mai accepten la ironia i l' humor, sobretot si pensen que va contra les seves conviccions.

 

La memòria és molt traïdora i selectiva. Recorda allò que vol i com vol. L’avantatge d’intentar recordar declaracions públiques és que hi ha registres: hemeroteques, fonoteques, videoteques, que en poden donar testimoni verídic d’allò que potser ha quedat registrat erròniament al cervell.

Em sembla, potser no és així, que sempre vaig cridar “Visca Les Santes!”. No recordo haver exclamat mai “Glòria a Les Santes!”. Tenia, i crec que té encara, explicació.

Les santes Juliana i Semproniana són des de fa molts anys les patrones religioses de la ciutat de Mataró. Són conegudes col·loquialment com “Les Santes”. Però també és coneguda popularment com “Les Santes” la festa major de la ciutat, precisament en honor a seves les patrones.

El nacional-catolicisme que va dominar la dictadura franquista va provocar un cert rebuig cap a les formes litúrgiques eclesiàstiques, fent que tenia unes arrels anteriors en l’anticlericalisme d’amples capes populars. No obstant, no es pot oblidar que, esvaïts els anarcosindicalistes, més enllà dels nuclis comunistes de la resistència antifranquista, van sorgir també nuclis del si mateix de l’església catòlica, després del Concili Vaticà II, 1962, molt actius contra el règim dictatorial.

Arribats a la fi de la Dictadura, segona meitat dels anys setanta del segle passat, ja no hi havia el ferotge anticlericalisme proletari de finals del s. XIX i començaments del XX. Altrament, l’evolució de la societat espanyola, creixement econòmic, industrialització, turisme, obertura social, comportà una visió menys ferrenya de la pràctica religiosa. Així arribem als primers ajuntaments democràtics i a les relacions que haurien d’establir-se amb l’Església Catòlica.

El primer alcalde de la represa democràtica a Mataró era en Joan Majó. Un socialdemòcrata que era precisament catòlic practicant. Crec que al seu primer govern, socialistes, comunistes i convergents, no hi havia gaires missaires, potser els d’Unió Democràtica, però tampoc hi havia “menja capellans” declarats. Havíem fet moltes reunions clandestines als centres parroquials de la ciutat. ¿Què s’havia de fer front a la Missa de Les Santes, anar-hi, no anar-hi?

Crec que va ser en Pep Comas, unes de les ànimes de la campanya llançada el 1977 des del Foment Mataroní (entitat lligada llavors a la parròquia de Santa Maria, precisament) “Les Santes, fem-ne Festa Major”, qui va convèncer al Consistori de que s’hi havia d’anar. Per motius religiosos, si voleu; o si no, per motius culturals, la missa de Glòria de Mn. Blanch de 1848;  o senzillament per motius cívics en reconeixement a la base mateixa de la festa, el patronatge de Les Santes. No va haver-hi debat i l’anada a l’Ofici de les autoritats el matí del 27 de juliol de cada any és encara avui un acte pregó de la festa.

Els primers anys de la recuperada democràcia són una bella mostra de la Transició. A les autoritats les acompanyaven les forces militars i policials que fins feia poc havien reprimit a alguns dels components del seguici: el capità de la caserna de la Guardia Civil, el capità de les forces de la Policia Nacional, el comissari en cap, l’ajudant militar de Marina, amb els seus uniformes de gala, condecoracions incloses. La feligresia s’aixecava a l’entrada de les autoritats civils d’esquerres com a mostra de respecte.

El meu primer any com a alcalde (1983) vaig ser rebut com corresponia a les portes de la basílica de Santa Maria per l’arxipreste, Mn. Pou, amb tota la Corporació Municipal. Abans d’entrar a l’església, el regidor en Francesc Tristany, nét d’una històrica nissaga del  socialisme local, em va dir: “Manel, l’última vegada que vaig entrar aquí va ser el 1936 per cremar-lo. Avui hi entro i sóc rebut com autoritat de la ciutat”.

Val a dir que sense dissonància va haver-hi alguna veu electe que en virtut de les seves fermes conviccions religioses mai va acompanyar-nos al seguici.  Hi anava pel seu compte com a creient però va renunciar a figurar a la comitiva oficial. Les regidores i les acompanyats dels membres masculins de la Corporacions lluïen amb vestits com cal (alguna amb algun atreviment), evidentment el “trajo” fosc i les corbates eren d’obligat compliment per els homes.

Hi ha anècdotes  de l’Ofici per sucar-hi pa. La vinguda del arquebisbe Jubany conduint el seu cotxe i desviat per la policia municipal que no es va creure que fos el bisbe i els problemes diplomàtics que va ocasionar la visita. Qui rebia a qui? L’alcalde al cardenal, o el cardenal a l’alcalde? Era un Princep d’una potència estrangera fora del seu territori. A l’ajuntament? A l’església? Vam trobar l’entremig de la casa parroquial que paga IBI. El bisbe Carrera, que al final de l’ofici em diu: “n’hi ha més dels meus que dels teus (al Consistori)”. Els havia comptat al anar a combregar. El també cardenal Carles que ens va fer el sermó ja en el segle XXI lloant les virtuts de la virginitat.  

Segons el diccionari glòria és “Honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa”, per això sempre he interpretat que proclamar “Glòria a Les Santes!” és una proclamació de l’àmbit religiós que no era de la meva incumbència. El meu àmbit era purament civil tal com correspon als temps i a l’ordenament jurídic del que ens hem dotat. Fa referència primordialment a les santes Juliana i Semproniana, segons la tradició secular verges i màrtirs.

Des del balcó de l’Ajuntament creia que era més adient cridar “Visca Les Santes!” en al·lusió a la festa que era el que em tocava proclamar com alcalde. Al César el que és del César... Potser estic errat, però continuo pensant que és el que toca. És evident, però, que he perdut completament la partida. Tot i tothom ara proclama la Glòria. No en sé realment l’explicació, tinc les meves sospites potser també errades: la manca d’hegemonia cultural de l’esquerra laica a la ciutat, o la inconsciència o frivolitat de la seva innocuïtat.

A menys, ... que torni a plantejar-se la relació entre les dues coses: la festa i les patrones religioses d’una societat cada cop més secularitzada. Secularitzada, vols dir? Les reviscolades Confraries de la ciutat contribueixen a la celebració religiosa i ajuden a la festa cívica. He vist amb sorpresa una processó del Nen Jesús de Praga, del que n’havia sentit a parlar quan era petit però que no creia que tenia arrelament aquí. Cada any hi ha una processó de la Verge del Carme en una població que fa dècades que ja no té mariners. No cal dir l’exuberància de la Setmana Santa mataronina de la que tothom se’n fa ressò.

Encara que... aquest creixement evident dels ramats (no sé si de xurres o de merines) no va acompanyat dels necessaris pastors. Els darrers rectors de la parròquia de Santa Maria se les veuen i desitgen per mantenir en condicions la baluerna que és la basílica i el seu funcionament litúrgic. He vist passant per la porta que a Sant Josep aquest mes d’agost deixaran de fer la missa de 12! (els feligresos deuen anar a la platja. Les velletes també?) I a vegades trobar un capellà pels enterraments costa Déu i ajut.

Tornem a la relació entre la festa i les patrones religioses. A l’anada a Ofici hi van regidors/ores que després giren cua a la porta de l’església i no van a l’ofici. Això ho trobo una incongruència. Si creus que no has d’anar a Ofici per cap dels motius que ens va explicar en Pep Comas ja fa 43 anys (els temps han canviat, segurament): religiosos, culturals, cívics, no té sentit participar a l’anada.

Quan vam fer l’agermanament amb Créteil a començaments dels 90, l’alcalde d’aquella població, M. Laurent Cathala, es va sorprendre de que hi hagués un Sant Crist al saló de sessions darrera el seient de l’alcalde i ens ho va fer notar. No hi havíem donat mai especial importància, però certament era allà. Al 79 estava sobre la taula de la presidència del Ple i el vam retirar a un lloc més discret però res més. Després el vam retirar del tot. A França tenen més clara la separació de la religió, encara que reconeguda, de la política. La seva història és diferent, potser per això no ho tenim tant clar nosaltres i no hem diferenciat el Glòria a unes santes respectades pels creients i respectables pels altres, com tot en una societat oberta i lliure, d’un Visca que hauria de fer referència a la festa.

En tot cas, cada any a finals de juliol a la meva ciutat visc a Les Santes.

31 de juliol.