Desmuntant la Transició.

Parents, amics i coneguts em dirien que millor que no publiqués aquest escrit, que ho deixi. Algun em tornaria a dir que “calladet estàs més guapo”. Que amb aquest tema hem d’adoptar un perfil baix, que no m’hi fiqui. Clar, i els que alcen la veu -amb raó o sense- i adopten un perfil remarcable són escoltats i reconeguts. Res a dir-hi, oi?, i així es va escrivint la història.

Juan Ortiz publicà fa uns dies un article a un setmanari local: “Quan el terrorisme d’Estat va colpejar un ciutadà de Mataró, en Pablo Morales”. Rememora un fet d’ara fa cinquanta anys, la detenció de Pablo Morales, llavors militant ben jove de CC.OO., 18 anys, arran de l’incendi provocat en una coneguda fàbrica tèxtil de Mataró del qual va ser acusat injustament -ja que se sap que no hi va tenir res a veure-, torturat per la policia, jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic (el TOP) i condemnat a presó de la que sortí amb la Llei d’amnistia de 1976.

Crec que el títol de l’article hagués estat més afortunat si hagués parlat de l’Estat franquista enlloc del terrorisme d’Estat. La diferència està en les diferents característiques dels Estats, no són iguals tots els moments i les formes de l’exercici dels poders dels aparells dels Estats.

No està gents malament recordar moments de la nostra història, especialment si són punyents com és aquest el cas i que a més en ajuden a entendre-la. En les darreries de la Dictadura franquista el moviment obrer i el seu sindicat principal llavors havia anat agafant embranzida des de la seva creació als anys 60 i l’aparell d’aquell Estat intentava ofegar-lo. Hi ha un munt de successos semblants al relatat arreu del país i que afectaven qualsevol forma d’oposició al Règim. Del tot recomanable el llibre de l’Enric Juliana, “Aquí no hem vingut a estudiar”, Arpa ed. B-2020. També els d'Antoni Batista.

Tal com escriu en Juan Ortiz el muntatge es va “fabricar” des de la secció antiterrorista de Barcelona de la Guàrdia Civil d’aquell moment i l’única prova que va poder presentar el fiscal del Tribunal d’Ordre Públic va ser el certificat de “mala conducta” que havia expedit l’Alcalde d’aquell moment a la ciutat.

Certament, com qualsevol Alcalde d’aquells temps, el que hi havia, Pedro Crespo, va ser designat i era addicte al Règim (al Movimiento). No podia ser d’una altra manera. Però, ¿quina altra mena de certificat li podien posar a signar a l’Alcalde la Policia Municipal que controlava i tenia un fitxer amb tota persona que es movia -o que semblava que es movia- contra el Règim? No, la presumpció de veracitat d’un paper emès per l’Alcalde era un més -i sense gaire més rellevància- a afegir a una condemna que ja estava dictada abans de començar qualsevol judici d’aquella mena. Contextualitzem la malvestat “crespiana” que diu l’autor; deixem-la en una vicissitud més de l’època.

Pedro Crespo Gil (Sevilla, 1916- Mataró, 2001), Don Pedro, com era conegut a la ciutat, també com el Sevillano, pel seu origen, va arribar a Mataró acabada la guerra i va emparentar amb la burgesia local (els propietaris de la fàbrica tèxtil coneguda popularment com a ca l’Esclop). Va ser Alcalde del 1955 al 1972. Ni va ser-ho dels primers moments més arrauxats de la Dictadura, i el fet narrat deuria ser un dels seus darrers actes.

Pedro Crespo va deixar una obra cabdal per la ciutat que cal tenir present. Escriu en Rafael Montserrat en la seva obra “El subministrament d’aigua a Mataró. Una mirada als últims quatre-cents anys de gestió”: “La portada de l’aigua del Ter a Mataró ha estat el fet més important de tota la nostra història com a empresa subministradora d’aigua. Sense els cabals que aquesta portada ens ha proporcionat no hauria estat possible mantenir el servei en la quantitat, la qualitat i la garantia que requeria el desenvolupament de la nostra ciutat.” L’impulsor de la mateixa va ser Pedro Crespo als anys 60, concretant-se al 1968, passant -a més- totes les accions d’AAMSA de mans de particulars al comú. D’aquestes actuacions avui encara en vivim.

Tampoc es tracta ara de contraposar un fet i un altre, però sí tenir present les circumstàncies i les actuacions de les persones en un conjunt. La demanda, recollida per altra gent també, que l’Ajuntament li retiri la Medalla d’or que li fou atorgada quan va cessar en el càrrec, ja fa 50 anys, em sembla improcedent. Em considero un dels constructors (en grau molt modest) de la Transició democràtica. Mai, en els meus llargs anys a l’Alcaldia de Mataró em vaig sentir amb “l’obligació moral, per la dignitat de la institució”, de mirar cap enrere i de jutjar les “malvestats” comeses durant la Dictadura, ans al contrari. Alguna que altra vam corregir. No vam oblidar el passat, el teníem ben present, i per això vam decidir mirar endavant, sense quedar-nos aturats denunciant el desolador panorama de tots ordres que ens havia deixat la Dictadura, i construir la ciutat democràtica a la qual aspiraven els nostres conciutadans a qui representàvem i que ens havien escollir per fer-ho.  Del tot recomanable sobre aquest tema el llibre de Santos Juliá, “Transición. Historia de una política española (1937-2017)” Ed Galaxia Gutenberg, B-2017.

Amb en Pablo Morales vam coincidir breument en el primer Consistori de la represa democràtica. Poc vam parlar del passat que tots coneixíem prou bé tal com l’havíem viscut. Estàvem massa enfeinassats en superar el present per assolir un futur que ens va costar més temps del que pensàvem.

L’any 2001 vaig presidir com Alcalde -al costat de la seva família- el funeral per en Pedro Crespo.

Deixem els morts en pau i el passat als historiadors, per a tothom.

8 de juliol de 2022.

Addenda:

Un bon amic, amant dels temes ferroviaris, m’acaba d’enviar la fotografia d’una placa que hi ha a l’estació d’Oviedo. Res, per constància.