Ara toquen ossos.

De resultes del tancament del primer semestre de l’any. Cal replantejar-se coses.

Mica en mica, lentament, havíem superat la Gran Recessió del 2008. Va venir la pandèmia del 2020 i amb la lliçó apresa de l’anterior patacada les polítiques públiques van ser molt diferents, a l’extrem oposat, i vam anar trampejant la situació: ERO’s, ICO’s, despesa pública, Europa (la U.E.), mutualització del deute, ...

Però va sortir un nou “cigne negre”, la guerra d’Ucraïna que -encara que costi de veure- ho ha desballestat tot. El funcionament de l’economia globalitzada tal com es venia produint, bé o malament, ha saltat pels aires: els subministraments de l’energia que precisem per anar com anem, els intercanvis comercials amb tot el món, les xarxes de subministraments de les empreses per produir i distribuir, el sistema financer,... Potser la gent del carrer que segueix molt a distància, o que ni segueix, el que passa al món o tal com passa, no n’és prou conscient. Ara sí, més gros que quan la pandèmia, tot (l’economia i de retruc la política) s’està capgirant.  Això té conseqüències que ja les estem veien, la més immediata la inflació.

Si el mercat dels subministraments energètics es trasbalsa és tota l’economia la que se’n ressent. L’energia, el seu consum, és vital a l’economia d’avui. Això és el que està passant i la inflació s’ha disparat en poc temps, des de fa uns mesos, a unes xifres que feia anys que no es veien i a les que les generacions joves no estan acostumades ja que no les havien vist mai. Els preus pugen pels estrangulaments de la distribució i producció de béns  que provoca que l’oferta minvi o es destaroti. La resposta és la de replicar aquests augments traslladant-los cap endavant o més amunt, o demanant, -a vegades exigint- que es compensin. El Govern (els governs) fa mans i mànigues per donar respostes pal·liatives. Això ens porta de pet a l’espiral inflacionària que alguns desconeixen però que els grans recordem vivament.

En una societat infantilitzada i que qualsevol fet és bona excusa per alimentar la polarització política tenim combustible social per produir un bon incendi. No és vol acceptar que de resultes d’un fet extraordinari com és una guerra (una guerra? quina guerra?) en resultarem afectats i esdevindrem menys rics dels que som. Sí, menys rics, no més pobres. Els pobres patiran de valent. Haurem de ressituar-nos en un món que ha canviat per culpa d’un esdeveniment del que no en som responsables però que en afecta.

Té cap sentit que no ens replantegem tornar a cuinar senzill a casa en lloc de demanar que ens ho portin fet a la nostra mida, gust i moment? Té cap sentit no replantejar-nos l’oci i l’esbarjo que ja considerem “normal i habitual” en lloc de tornar a una vida més tranquil·la? Té cap sentit continuar vivint “esbojarradament” en lloc d’assossegar-nos? Però, tot això qui és el valent que surt a explicar-ho a la ciutadania, a dir-los que calma, que continuarem bé. És clar, hi ha força gent que en viu i en fa negoci d’aquest estil de vida actual, sí que patiran una mica si transitem pel replà un temps en lloc de pretendre continuar pujant esglaons.

Hem estat un temps menjat talls, ara toca rosegar alguns ossos. N’hi ha que ni ossos tenen.

 

30 de juny.

A l’entrada aquesta que vaig fer ahir hi alguna cosa que grinyola, que no quadra. Vaig pensar i escriure sobre la situació inflacionària que estem vivint sols pensant que el seu origen està en la guerra d’Ucraïna.

A l’escrit vaig fer un enllaç a la nota que acabava de treure l’INE i vaig retallar i col·locar la gràfica de l’evolució de l’increment de l’IPC en els darrers mesos. I aquí, pensant-hi posteriorment, vaig que hi ha una incoherència. La gràfica posa de manifest que la tendència a l’increment ve de l’any passat, molt abans del començament de les hostilitats bèl·liques. ¿Els mercats van descomptar amb temps el què passaria? No ho sé, no ho crec. Crec que hi ha altres temes. El cert és que tot l’any passat ja hi havia signes de que l’estabilitat dels preus anava a la seva fi.

Que la causa primigènia no sigui la guerra no vol dir pas que el moviment alcista incontrolat, i sembla desbocat, no sigui provocat per fets aliens a l’estructura econòmica del país, no és pas sols un fet exclusivament espanyol. La nostra estructura econòmica potser hi ajuda més que en altres indrets, però -potser també- l’estructura dels intercanvis globalitzats ha arribat a un moment incontrolable que provoca aquest fet. Els preus de l’energia i d’algunes matèries primeres crec que continuen essent cabdals per entendre el que passa.  L’evolució i la dinàmica de l’economia mundial fa que ens haguem de preguntar contínuament què és el que està passant, que hi ha poques coses immutables i que les variants del que pot passar són força imprevisibles.

1 de juliol.