“La propietat és el robatori” Pierre-Joseph Proudhon.
La revolució burgesa,
conseqüència de la industrialització, capgira completament les relacions
socials, és a dir les relacions de poder a les societats en les que es produeix.
Ja existia la
propietat abans, des de sempre que hi ha hagut societats jerarquitzades. Els de
dalt, aristòcrates, capellans o soldats, tenien. Els de baix, menestrals,
pagesos, no tenien. Entre mig, els comerciants, el escrivents, els lletrats,
tenien si els deixaven tenir. La propietat estava molt concentrada, era un
privilegi que tenien alguns que ves a saber com l’havien aconseguit inicialment
(segurament per la força) i que el transmetien hereditàriament. Era l’Antic
Règim.
Però aquesta propietat
coexistia arreu amb una plètora diversa de bens comunals, alguns molt definits
que encara perviuen avui i altres més indefinits per ús ancestral o per tinença
del comú o de l’església que van ser acotats i molts d’ells suprimits per la
revolució burgesa. Les “enclosure acts” britàniques
del s.XVIII, o les lleis de les desamortitzacions
espanyoles del XIX.
Quan els Estats
liberals del XIX implanten impostos sobre la propietat, Mon/
Santillán 1845, són pocs els afectats però que són els que tenen dret a
vot, el vot censatari. La majoria de la població tenia escassos bens immobles, si en tenia
cap.
A la meitat del
segle XX, desprès del terrabastalls revolucionaris primer i bèl·lics després
que van caracteritzar la primera part del segle, es veu clar per part dels
dirigents socials que cal estendre la propietat per tal que la majoria de la
població, els de baix, abans de llençar-se a aventures trencadores amb el
sistema pensi què hi pot perdre en l’intent. Es passa, en l’habitatge primer, del
lloguer (o del barraquisme) a la propietat. L’impost de bens immobles (l’IBI),
continuador de l’instaurat el 1845, és avui una de les fons principals de la
hisenda local. Més endavant, fins i tot, s’intenta instaurar el “capitalisme
popular” estenent la possessió de títols de bens mobles en capes més amples
de la població amb resultats desiguals quan no negatius pels que menys tenen i més
s’arrisquen.
Aquest canvi ha
representat un capgirament molt important en la percepció social que hi ha avui
sobre la propietat. Sí, ara els més avançats sostenen que és més important l’usar
que el tenir, el gaudi que la propietat, i que per ser menys dependents (més “lliures”)
cal ser més “despresos”, despresos de propietats. Dir això als que
acaben d’accedir a ser propietaris, fet per ells secularment negat, és un xic
sarcàstic.
Certament, els bens
comuns també han tornat a créixer amb força amb l’establiment de l’estat del
benestar (ensenyament, sanitat, pensions, prestacions,...) i amb el
desenvolupament d’infraestructures de tota mena necessàries avui en dia. Però
també és cert, que pel sols gaudi, el sols ús, els bens usats han de ser d’algú,
privat o públic. Podem disposar d’aigua corrent, però cal tot un llarg procés
perquè arribi a les cases, això no va de fons públiques. Podem disposar, en
alguns lloc no, de les platges, però cal fer-hi algunes coses per gaudir-ne,
com a mínim permetre arribar-hi. No parlem ja de les telecomunicacions i dels
espectacles: no cauen del cel.
Tot això comporta
una nova sensibilitat molt arrelada ja en la societat que fa que el qüestionar la
propietat sigui avui molt més discutit que en altres temps ja que afecta a
molta gent, relativament en molt poca quantitat de valor sobre el total, el famós
1%, però aquesta petita quantitat molt repartida.
Sorprèn que alguns grups
socials i/o polítics no vegin el que està preocupant a amples capes de la
població, encara que ben pensat potser el que passa és que alguns dels seus components
no han tingut mai problemes de propietat al haver nascut ja amb ella des de llinatges
ancestrals. Tampoc tenen problema en considerar la propietat del comú ja que
temps enrere ells, les seves nissagues, eren el comú, eren els que determinaven
el comú. Ara, però en les societats democràtiques, el comú, el seu govern, és
escollit per tota la ciutadania en eleccions lliures amb sufragi universal i ja no existeixen les
eleccions censatàries.
Per tant,
plantejaments anarquistes comprensibles en el segle XIX, tenen poca cabuda en
les societats contemporànies. Les derives llibertaries avui condueixen d’una
banda al iliberalisme i d’altra al reforçament de les temptacions populistes
que sempre són de dretes. En resum, aquests plantejaments d’esquerres poc.
28 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada