Lectures.

 

He intentat rebaixar la pila, una pila, dels llibres pendents de llegir. He agafat la de les novel·les, en llegeixo poques i en tinc forces, tant d’adquirides o regalades recentment, d’endarrerides.

Primer: tres de la recent Premi Nobel, Annie  Ernaux de qui no ens sabia res abans del guardó i amb les que vaig ensopegar al taulell d’una llibreria i veient que eren ben curtes em vaig animar a comprar-les per veure de què anaven. No sé si són o no representatives de la seva obra, dues en traducció al català i la tercera al castellà: “L’home jove”, “Pura passió”, Angle ed., i “La ocupación”, ed. Cabaret Voltaire. El tema, variacions sobre el mateix: les vicissituds sentimentals (i sexuals) d’una dona madura front a un amant molt jove, a un amant estranger que s’envola, a un amant que ha decidit anar-se’n amb una altra. Cal dir que la concisió de l’escriptura m’ha agradat, però la temàtica -no sé si sempre la seva obra va del mateix- m’ha embafat. Ja ho sé que el sexe és important en la vida dels animals. Encara que els humans siguem racionals no deixem de tenir la pulsió sexual que ens porta admirablement a la reproducció, però fer-ne el centre de tota una obra -bé, pel poc que jo conec- m’ha semblat excessiu.

Des de Sant Jordi d'enguany corre per casa “Boulder” d’Eva Baltasar, Club editor, de la que he llegit crítiques que la saluden com una escriptora reconeguda en un hipotètica renovació de la literatura catalana. D’aquí al costat, de Cardedeu, on diuen les solapes del llibre que resideix. L’obra també és breu, poques pàgines, lletra gran, espais entre capítols, ..., és una reflexió continuada en primera persona de la vida que porta la protagonista. Reconec la vàlua de l’escriptura, també m’ha agradat, però la temàtica és molt -massa pel meu gust- “moderna”. Comença a una punta allunyada del planeta i continua a l’altre cap seguint les relacions lèsbiques del personatge. Potser sí que és part important i que cal reconèixer del món d’ara, però no és un tema que m’atregui gaire. En el dubte vaig adquirir l’anterior que havia fet l’escriptora, “Permagel”, també a Club editor. Me’l vaig empassar ràpid, molt ben escrit continuava allà mateix, o així m’ho va semblar, reflexions sobre la vida en primera persona de la també protagonista que no sé si són massa corrents. No buscaré la darrera de la trilogia, “Mamut”.

Crec que va ser del Sant Jordi de l’any passat, també una altra dona de la que se’n parla força bé i d'èxit: Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”. La vall de Camprodon i com ha anat evolucionant a través dels personatges, humans, bèsties, imaginaris, paisatges,..., que va fent sortir l’autora. Interessant la circularitat en que van apareixen i avançant en mig d’escenes mig oníriques o llegendàries.

Després d’aquestes “experiències” torno a terra coneguda, a trepitjar segur. El quart llibre que llegeixo de Theodor Kallifatides: “Amor i enyorança”, ed. Galaxia Gutemberg. El transfons ja me’l conec. El jove grec trasplantat a Suècia contrastant els dos mons, el mediterrani de naixença i enyorança, i l’escandinau en el que viu i s’obre camí cercant l’amor. Les comparacions constants entre el què passa als dos espais ben diferents. Amb molta distància del temps i en un boirós record em va venir al cap “Congreso en Estocolmo” que va escriure José Luis Sampedro 70 anys enrere. La prosa de Kallifatides m’agrada molt i em porta a buscar, per més endavant, una altra obra seva “Mares i fills” sobre la tornada de l’escriptor ja suec a veure -potser per darrera vegada- la seva vella mare grega.

I acabo amb el darrer Brunetti: “Colliràs tempestes”, ed. 62. Donna Leon està al dia amb els temes del moment sobrevolant les velles i tèrboles històries de Venècia i d’Itàlia. “Qui enterra el passat condemna el seu futur” com a subtítol . Comença amb un policia de la comissaria, l’Alvise, que surt per un atzar de l’armari; continua amb la filla, la Chiara, que és vegana, i fa passar a la família pels vegetals; el mort, assassinat, aquesta vegada hi ha sang, és un immigrant ceilandès irregular a qui una gossa li fa una descoberta que serà el seu fatídic destí; una vella monja filipina que porta al desenllaç d’un cas que es remunta als anys de plom a Itàlia; un tronat acadèmic que pretén que li reconeguin arrels aristocràtiques; les dades i el que es pot esbrinar per la xarxa. Com sempre, la descripció dels personatges, a partir del commissario i els seus ajudants, en Vianello, la Griffone, en Bocchese, la signorina Elettra; els seus entorns, els carrers i els indrets venecians; la pròpia història i els records d’en Brunetti, ... És tot el món que ha anat creant l’escriptora mestre en el desenvolupament de les trames de la novel·la negra. Algú m’ha dit que és una obra fluixa, també m’ho han dit d’altres anteriors. A mi no m’ho ha semblat, potser és que estic tant ficat en els personatges, en l’ambient i el paisatge descrit que sempre m’agraden.

Bé, la pila de ficció ha baixat una miqueta. La d’assaig és ben gran encara.

29 de juliol.