20 anys al ciberespai.

 

Sí, el 20 de juliol del 2005 em vaig estrenar publicant la primera entrada al blog que acabava d’obrir. La intenció: https://manelmas.blogspot.com/2005/07/la-intenci.html

Llavors estava en actiu, tenia un càrrec públic, Diputat a Corts, i vaig creure que aquella eina que estava molt “a la page” em serviria per explicar a qui pogués estar interessat la meva activitat pública, els meus pensaments i vivències varies. Transparència i comunicació. Aquella decisió, perseverada fins avui, ha tingut dos recorreguts. El primer mentre vaig tenir càrrec públic: “El diari de Manel Mas”, https://manelmas.blogspot.com/ que em sembla recordar que va canviar de nom durant els mes de sis anys i mig que va ser viu i el segon, a continuació del primer, tot seguit, “Els temps i els dies” https://magrinyar.blogspot.com/ que encara és viu.

Del primer, el comptador diu que hi vaig penjar 1.532 entrades, suposo que hi deuen ser, encara que amb el temps crec que algunes han estat eliminades o han perdut el seu contingut (bàsicament imatges) per alguna causa tècnica del servidor que desconec. Del segon, el comptador em diu que n’hi ha 1.151 més. Al estar ja passiu la necessitat d’explicar i comunicar-me ja no hi és i ha tingut alt i baixos en la seva continuïtat. Vaig intentar tenir un blog en castellà en el que traduiria algunes coses o hi posaria temes pensats per mantenir ponts oberts: “Hay otros más”, https://hayotrosmas.blogspot.com/ que diu que té unes 321 entrades, pràcticament està mort des del 2013. Hi ha un apartat del blog, entrant a la dreta, que em fa especial goig que és el d’escrits, xerrades, record i vivències. Aquí hi ha cosses repetides o agrupades del propi blog i altres que estan disseminades, ves a saber per on, que penso que és interessant recollir. L'apartat de les fotografies està abandonat de fa temps.

Sumant-ho tot, sembla que hi ha més de tres mil entrades. Déu n’hi do! Em diuen que he d’escriure un llibre..., amb aquest material que ho faci la IA. En aquests vint anys he explicat de tot. Activitat política, aficions, viatges, pensaments, opinions, lectures, acudits,... Vaja, qui vulgui saber de mi ho té molt fàcil, soc un llibre obert... al ciberespai. Ah, perdoneu, hi deuen haver moltes faltes d'ortografia i de sintaxi.

Aquella entrada va ser saludada per alguns amics i coneguts, llavors joves, que també patien la febre d’estar al que se’n va dir la blogoesfera.

En Ramon Bassas, que encara està en actiu: https://ramonbassas.blogspot.com/ que va ser el que em va insistir més en que em fiqués en aquesta aventura. Incansable i més ara amb la seva actual responsabilitat política.

En Joan Salicrú que em sembla que atrafegat com va amb diversos projectes a les mans i al cap, té el seu aturat fa un parell d’anys: https://joansalicru.blogspot.com/ encara que continua molt actiu al ciberespai.

En Miguel Guillen, ara més ocupat en el seu futur universitari, però que encara va publicant intermitentment coses interessant d’història local: https://miguelguillen.blogspot.com/

La Judith Vives, molt activa a les xarxes en la que ens posa les dents llargues explicant-nos la seva activitat cultural pública i privada, que manté al dia la seva pàgina pròpia: https://judithvives.com/sobre-mi/

En Joan Safont que no sé veure si encara té pàgina pròpia però té entrada a la Wiquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Safont_i_Plumed . Jo, que sé d’alguna de les seves vicissituds personals, he vist admirat com anava creixent el seu reconeixement com a periodista i escriptor.

Llevat d’en Ramon, els altres són de la generació dels meus fills. Avui, vint anys després, tots ens hem fet grans, fa temps que soc avi, també està registrat al blog: https://manelmas.blogspot.com/2011/08/en-gerard-ja-es-aqui.html

Des d’aquells temps, avui llunyans, quasi prehistòrics, el ciberespai ha canviat molt. El microblogging ho ha canviat tot, son les xarxes socials, i no sé pas sí per bé. També hi estic, però darrerament passo del X i al Facebook parlo d’alguna que altra activitat que faig i de temes més epicuris: menjar, paisatges, imatges, ...  hi trobo amics que em fan agradable estar-hi. Ja no necessito per res la confrontació política però hi deixo també el que escric al blog, sigui o no polític. Els més joves estan en altres xarxes. Tots aquells que em van animar a entrar en aquest món hi son força actius també, estan “a la page” d’avui.

Moltes gràcies a ells amb qui mantinc un vincle d’amistat i moltes gràcies a tots aquells que entren a casa meva per veure’m si en tenen curiositat o afició. A la capçalera del blog hi mantinc aquell gadget que vaig copiar de no sé qui que diu “Eres lo que escribes. Eres como escribes.”

No sé pas quant durarà més aquesta activitat de mantenir el blog, tampoc sé pas quant durarà el que l’escriu. Veurem... son els temps i els dies que ens ha tocat viure.

20 de juliol.

08304

 

El fenomen Lamine Yamal ha portat a que un periodista francès (free lancer) Thomas Goubin, especialitzat en temes esportius, em connectés per què li expliqués coses de Rocafonda, barri de Mataró que s’ha posat al mapa mundi des del futbol. 

Com ha impactat la tercera onada immigratòria sobre Catalunya en els darrers cent anys. La primera va ser la de l’Exposició Universal de Barcelona del 29. La segona, la del Plans de “Desarrollo” dels anys 60. La tercera, la sobrevinguda de l’entrada al euro del 2000. Evidentment, totes elles impulsades per les situacions de necessitat dels que venien (la gana) i dels que els rebíem (mà d’obra). “Catalunya poble decadent” que va escriure Josep Antoni Vandellós ara farà cent anys.

Totes les onades migratòries, aquí i arreu, reprodueixen la pauta de cercar llocs per aposentar-se on ja s’hi ha instal·lat parents, veïns o conciutadans seus. La gent que va veure la construcció de Rocafonda als anys seixanta del segle passat han deixat les seves llars per diverses causes als que han vingut darrera. En l’entrada que vaig fer temps enrere sobre el tema al final explicava la transformació demogràfica que ha sofert el barri. No és un barri marginal ni marginat, té tots els serveis que qualsevol altre. Sí, no és un barri ric ni ostentós. Sí, ara hi ha altres cares, colors, olors,... i comportaments d’alguns pocs que poden general rebuig, res de nou tampoc en aquesta mena esdeveniments. Però no és una història que es pugui tirar enrere com pretenen alguns defensors de no sé pas quines essències mítiques i irreals. Vaja, que comencin a mirar-se els seus cognoms i no sé pas si trobarem gaires catalans de “soca-rel”.  

Ja ho va dir Américo Castro fa anys: “Todos los españoles descienden de un cura, un moro o un judío, o de las tres cosas a la vez.”

Esperem i desitgem que aquest nano que tot just ha arribat a la majoria d’edat tingui una llarga, plena i exitosa vida professional, que res l’espatlli i que sigui motiu d'orgull de tots els mataronins/nes.

https://capgros.elnacional.cat/ca/esports/nou-mural-10-dedicat-lamine-yamal-rocafonda_816130_102.html

17 de juliol.

Legitimitat en les festes públiques.

 

S'entén per legitimació (del llatí legitimatio, adaptada al català al segle xv)^[1] el procés que atorga legitimitat a quelcom, especialment en un sentit polític. En el camp de les ciències socials fa referència a les circumstàncies mitjançant les quals un acte, procés o una ideologia esdevenen legítims a causa del lligam que s'estableix amb les normes, valors o lleis d'una societat donada. És el procés que condueix quelcom a ser acceptable i normatiu per a un grup o comunitat. El terme poder legítim defineix el dret a exercir control sobre altres gràcies a l'autoritat atorgada per una organització o rang superior.

De la Wiquipèdia.

Hi ha una doble, triple i potser a vegades més, legitimitats en les festes públiques que es fan a les nostres col·lectivitats: Una, de qui n’assumeix la responsabilitat de que es facin, generalment avui en dia l’autoritat administrativa, i dos, de qui les fa realitat, que generalment és una acció atorgada per l’anterior, quasi bé sempre la societat civil. Pot haver-hi una tercera legitimitat provinent de la història ja que moltes festes venen de temps anteriors en els que la societat es regia per altres normes i drets, és el cas de l’Església catòlica a casa nostra o de gremis, germandats  i associacions ancestrals.

Conjuminar aquestes varies legitimitats és un tema important, ja que al no tenir cap d’elles la legitimitat absoluta han d’arribar a  acords o “componendes”, també cessions i/o imposicions, perquè no hi hagi conflictes i puguin fer-se les festes en pau.

Tres cassos d’aquests dies.

L’ajuntament de Mataró pren l’acord, suposo que per motius pressupostaris (encara que no se’m escapa que n’hi puguin haver d’altres) de retallar la despesa en pirotècnia a les festes populars. Evidentment és qui té autoritat legítima per decidir com i en què es gasten els ingressos que obté dels ciutadans.

Però, la pólvora no la cremen els regidors que han pres l’acord (ni òbviament cap funcionari públic), sinó una colla d’entitats, algunes amb reconeixement institucional, que porten la seva gatzara pels carrers. Aquestes, han d’acceptar sense més la decisió municipal, o aquell ha de “negociar” amb elles la retallada? Fins a quin punt la “negociació”, l’estira i arronsa? Sense despesa pública no hi ha pólvora, sense qui la cremi no hi ha festa, d’aquí la doble legitimitat. Uns s’han d’imposar als altres?

A Vic, la festa major de Sant Miquel dels Sants. Aquí hi entra una tercera legitimitat, la de l’Església Catòlica. La festa es celebra a redós d’un sant, d’un sant de la localitat que n’és el seu patró (religiós evidentment) que va finir ara fa justament 400 anys a Valladolid. El bisbe de Vic creu convenient commemorar el fet i el personatge i convida a la celebració al seu corresponent castellà que alhora és el president de la Conferència Episcopal espanyola.

Ah!, però resulta que aital personatge es autor de determinades afirmacions que no són políticament correctes al pensar  d’avui en dia i les altres dues legitimitats de la festa, la municipal i la civil (les comparses) no estan d’acord amb la seva presència a la celebració a la catedral. Aquí el tema és complicat ja que l’església (amb tot un bisbe) que convida a les altres dues parts no està subjecte a cap de les altres legitimitats i a més és l’origen de la festa. Com es resolt el problema? De moment, el bisbe diu que no hi haurà missa i evidentment no la poden fer els altres. Aquest altres diu que aniran en processó, com cada any, fins a la basílica però que allà no hi haurà res a fer. Quin ridícul!, les autoritats i tota la moixiganga anant cap enlloc. “És un acte central de la festa!” diran els uns, però el bisbe, que té la vara (el bàcul), els nega aquesta centralitat ja que es sent, ell i la seva legitimitat, ferits per l’oposició i amenaça de rebomboris de les altres dues.

Puix que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona, inflameu el nostre cor.

(Mn. Cinto Verdaguer)

Després de més de quaranta anys de democràcia local comença a petar un tema que l’Abdon Terradas ja va resoldre a meitat del segle XIX en carta de resposta al governador del Castell que el convidava a la processó del Divendres Sant.

A Calella de Palafrugell, cantada d’havaneres des de fa molts anys. Una ensenya nacionalista que es clou amb “El meu avi”, d’Ortega Monasterio. Ara resulta que sembla que aquest senyor, militar de l’exèrcit espanyol i gran impulsor de la festa que fa temps que cria malves, li han tornat a retreure un suposats draps bruts que avui en dia serien intolerables. Davant del fet, l’alcaldessa, la legitimitat administrativa, passa la pilota als cantaires, la legitimitat civil, i entre uns i altres, no queda massa clar qui es responsabilitza del fet, decideixen que “El meu avi” caigui del cartell de la cantada.

Però hi ha una altra legitimitat que fa sentir la seva veu, els conspicus nacionalistes que veuen per terra, amb excuses de mal pagador, una de les seves manifestacions més pregones: que s’acabi la festa cridant (bé, cantant) “Visca Catalunya, visca el català!”. Certament, la festa s’acabarà així, peti qui peti (que no hi haurà gaire a petar). Qui en sortirà mal parat, en aquest cas parada, serà l’autoritat que algun calè hi haurà posar i que quedarà en entredit.

Les societats plurals i obertes tenen aquests problemes, topades constants entre legitimitats que cap d’elles tenen l’autoritat suficient per imposar-se i que si no saben dialogar, transigir i arribar a acords acaben en conflicte.

L’escrit el vaig fer el dissabte a la tarda sense saber com acabava tot, encara que era força clar que acabaria com ha acabat.

7 de juliol.