S'entén
per legitimació (del llatí legitimatio, adaptada al català al segle xv)[1] el procés que atorga legitimitat a quelcom, especialment en un
sentit polític. En el camp de les ciències socials fa referència a les circumstàncies
mitjançant les quals un acte, procés o una ideologia esdevenen legítims a causa
del lligam que s'estableix amb les normes, valors o lleis d'una societat
donada. És el procés que condueix quelcom a ser acceptable i normatiu per a un grup o comunitat. El terme poder
legítim defineix
el dret a exercir control sobre altres gràcies a l'autoritat atorgada per una
organització o rang superior.
De
la Wiquipèdia.
Hi ha una doble, triple i potser a vegades més,
legitimitats en les festes públiques que es fan a les nostres col·lectivitats:
Una, de qui n’assumeix la responsabilitat de que es facin, generalment avui en
dia l’autoritat administrativa, i dos, de qui les fa realitat, que generalment
és una acció atorgada per l’anterior, quasi bé sempre la societat civil. Pot
haver-hi una tercera legitimitat provinent de la història ja que moltes festes
venen de temps anteriors en els que la societat es regia per altres normes i
drets, és el cas de l’Església catòlica a casa nostra o de gremis, germandats i associacions ancestrals.
Conjuminar aquestes varies legitimitats és un
tema important, ja que al no tenir cap d’elles la legitimitat absoluta han
d’arribar a acords o “componendes”,
també cessions i/o imposicions, perquè no hi hagi conflictes i puguin fer-se
les festes en pau.
Tres cassos d’aquests dies.
L’ajuntament
de Mataró pren l’acord, suposo que per motius pressupostaris (encara
que no se’m escapa que n’hi puguin haver d’altres) de retallar la despesa en pirotècnia
a les festes populars. Evidentment és qui té autoritat legítima per decidir com
i en què es gasten els ingressos que obté dels ciutadans.
Però, la pólvora no la cremen els regidors que
han pres l’acord (ni òbviament cap funcionari públic), sinó una colla
d’entitats, algunes amb reconeixement institucional, que porten la seva gatzara
pels carrers. Aquestes, han d’acceptar sense més la decisió municipal, o aquell
ha de “negociar” amb elles la retallada? Fins a quin punt la “negociació”,
l’estira i arronsa? Sense despesa pública no hi ha pólvora, sense qui la cremi
no hi ha festa, d’aquí la doble legitimitat. Uns s’han d’imposar als altres?
A Vic,
la festa major de Sant Miquel dels Sants. Aquí hi
entra una tercera legitimitat, la de l’Església Catòlica. La festa es celebra a
redós d’un sant, d’un sant de la localitat que n’és el seu patró (religiós
evidentment) que va finir ara fa justament 400 anys a Valladolid. El
bisbe de Vic creu convenient commemorar el fet i el personatge i convida
a la celebració al seu corresponent castellà que alhora és el president de la
Conferència Episcopal espanyola.
Ah!, però resulta que aital personatge es autor
de determinades afirmacions que no són políticament correctes al pensar d’avui en dia i les altres dues legitimitats
de la festa, la municipal i la civil (les comparses) no estan d’acord amb la
seva presència a la celebració a la catedral. Aquí el tema és complicat ja que
l’església (amb tot un bisbe) que convida a les altres dues parts no està
subjecte a cap de les altres legitimitats i a més és l’origen de la festa. Com
es resolt el problema? De moment, el bisbe diu que no hi haurà missa i
evidentment no la poden fer els altres. Aquest altres diu que aniran en
processó, com cada any, fins a la basílica però que allà no hi haurà res a fer.
Quin ridícul!, les autoritats i tota la moixiganga anant cap enlloc. “És un
acte central de la festa!” diran els uns, però el bisbe, que té la vara (el
bàcul), els nega aquesta centralitat ja que es sent, ell i la seva legitimitat,
ferits per l’oposició i amenaça de rebomboris de les altres dues.
Puix
que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona,
inflameu el nostre cor.
(Mn. Cinto Verdaguer)
Després de més de quaranta anys de democràcia
local comença a petar un tema que l’Abdon Terradas ja va
resoldre a meitat del segle XIX en carta de resposta al governador del Castell
que el convidava a la processó del Divendres Sant.
A Calella
de Palafrugell, cantada d’havaneres des de fa molts anys. Una
ensenya nacionalista que es clou amb “El meu avi”, d’Ortega
Monasterio. Ara resulta que sembla que aquest senyor, militar de l’exèrcit
espanyol i gran impulsor de la festa que fa temps que cria malves, li han
tornat a retreure un suposats draps bruts que avui en dia serien intolerables. Davant
del fet, l’alcaldessa, la legitimitat administrativa, passa la pilota als
cantaires, la legitimitat civil, i entre uns i altres, no queda massa clar qui
es responsabilitza del fet, decideixen que “El meu avi” caigui del
cartell de la cantada.
Però hi ha una altra legitimitat que fa sentir
la seva veu, els conspicus nacionalistes que veuen per terra, amb excuses de
mal pagador, una de les seves manifestacions més pregones: que s’acabi la festa
cridant (bé, cantant) “Visca Catalunya, visca el català!”. Certament, la
festa s’acabarà així, peti qui peti (que no hi haurà gaire a petar). Qui en
sortirà mal parat, en aquest cas parada, serà l’autoritat que algun calè hi
haurà posar i que quedarà en entredit.
Les societats plurals i obertes tenen aquests
problemes, topades constants entre legitimitats que cap d’elles tenen
l’autoritat suficient per imposar-se i que si no saben dialogar, transigir i
arribar a acords acaben en conflicte.
L’escrit
el vaig fer el dissabte a la tarda sense saber com acabava tot, encara que era
força clar que acabaria com ha acabat.
7 de juliol.