20 de juny de 2014

A contracorrent.

Ara que està tan al dia blasmar dels polítics i de la política, s’acaba de publicar aquí un llibre que va en la direcció contraria. Michael Ignatieff, Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política. Taurus, M-2014. És un cant positiu a la política i a les persones que s’hi dediquen. Bé, també els que fan la crítica de l’exercici i la pràctica de la política en fan de política, però moltes vegades són qualificats d’anti-política, o d’anar contra la “vella política”. No, aquest és un llibre sobre la política, de la “vella”, des de dins dels sistema, de com funciona, de quines virtuts té i de quins vicis, de com és útil i de com és d’estèril, de triomfs i de derrotes, d’alegries i de penes i llàgrimes.

L’autor, del que havia llegit temps enrere una altra obra seva, Sang i pertinença, era i ara torna a ser, un acadèmic americà, als USA, especialista en ciència política a Harvard, però nascut al Canadà. De família i arrels liberals, liberals a Amèrica s’acosta al que entenem aquí per socialdemòcrata, el van a buscar perquè es passi del món acadèmic a la política. Decideix fer el pas, començant per guanyar un escó a la Cambra dels Comuns canadencs, elecció uninominal majoritària per districtes, per arribar en molt poc temps a esdevenir el cap de files del seu partit, el Liberal, que havia dominat molt temps la política del seu país.

Explica com li va anar tot això fins que a les eleccions generals del 2011,  l’opció que ell encapçalava és estrepitosament derrotada i fins i tot ell perd el seu escó, la seva pròpia circumscripció, i ha de plegar i se’n torna al món acadèmic.

La vida política canadenca pot assemblar-se en algunes coses a  la dels USA, però no és exactament igual, i té algunes similituds a l’europea. El país, però ho condiciona tot, la seva extensió per començar, però també la seva construcció i composició social. La dualitat anglòfona i francòfona amb les tensions secessionistes conegudes, però al mateix temps la barreja dels aborígens amb els vells i nous immigrants: la lluita per esdevenir un sol país. Ignatieff s’hi involucra de valent, i quan escriu aquest llibre, ja des de fora, a tall de balanç de com li ha anat, de perquè s’hi ha posat, que ho descobreix desprès, de què ha après, en què s’ha equivocat, perquè ha fracassat, es declara satisfet i les seves explicacions esdevenen un cant a la política, aquest vell art, no cap ciència ni cap tècnica, de conduir a la col·lectivitat.

M’he trobat molt identificat en l’explicació de la tasca parlamentària per haver-la viscut també, encara que sense cap protagonisme, en viu i en directe: del predomini del Executiu sobre el Legislatiu; de les “bronques” parlamentàries a les sessions de control; de la incapacitat, llevat d’escasses vegades, d’arribar a consensos; de la tirania dels grups polítics i els seus aparells; de les imposicions mediàtiques i de la propaganda; del cansament i l’abandó de la vida familiar i àdhuc normal, sempre a l’aparador malgrat siguis invisible; de la comprensible falta de comprensió per la ciutadania de la feina que es fa; de l’allunyament de la gent del carrer;... Segurament que tot això és molt conegut, però crec que és molt poc reconegut.

“La historia que debes contar trata de la comunidad y del país que quieres construir. Debes contar una historia que vincule tu destino al suyo, tu vida a la suya, tu causa a la suya. Debes integrar tus propuestas políticas y tu historia personal en un  discurso convincente. La historia que debes contar explica como reforzar los lazos comunes, como vamos a enfrentarnos juntos a las fuerzas de la desigualdad, de la envidia, la división y el odio que no dejan de desintegrar nuestras sociedades, y como vamos a defender  la eterna propuesta de la política progresista: que debemos compartir nuestro destino y vivir justamente unos con otros. Una historia sobre el destino común y la justicia es una historia nacional, una que debe apoyarse en todas las fuentes de experiencia compartida que nos unen como ciudadanos y nos permiten ser leales unos con otros y con nuestras instituciones. Es una historia que nos recuerda que debemos ser mejores de los que somos.”

20 de juny.