21 de juny de 2014

Dins del laberint.

D’aquí encara no tres mesos, abans de que s’acabi l’estiu que ara comença, els enfervorits partidaris del “procés” arribaran al final del laberint, o caixa o faixa. Ells potser esperen trobar-se a la sortida d’un túnel on podran finalment veure la llum, però molt em temo que la realitat els portarà a fotre’s de cap contra la paret que hi ha al final del recorregut. Tots els laberints tenen un punt en que ja no es pot avançar més i, llavors, cal prendre la resolució de desfer el camí i buscar per on és la sortida certa, ja que sempre se’n acaba trobant alguna de sortida. Els arrauxats poden pensar que el que cal fer és escalar el mur per saltar-se’l, o esbombar-lo. És una decisió arriscada ja que no tothom està en condicions i en disposició de fer-ho, i no sé pas si serien molts els que s’hi atrevirien o avindrien.

Mentre tant, i a més escalfats per les temperatures estivals, anirem fent bullir l’olla impertèrrits. Gesticulacions, xerrameques, distanciaments, rauxes, ... per anar mantenint la moral. Sobre tot la moral, que no decaigui. En política és molt dur acceptar la realitat, cal mantenir les il·lusions del personal. Potser hi haurà imprevistos que ho capgirin tot. No hi ha gaires possibilitats, però mai se sap. A més, l’estiu és un temps que permet l’esllanguiment dels raonaments, anem més “sueltos” de cap i de cos. Abans que s’acabi la temporada farem el gran bull, tots plegats, molta gent, i desprès... Ah, desprès! Desprès ja veurem, ens en haurem d’empescar alguna per sortir de l’atzucac. La perspectiva és de frustració generalitzada i d’algun esclat de ràbia més o menys incontrolat.


Apa, a viure, que l’estiu que tot just despunta i els dies són llargs.




21 de juny.