2 de juny de 2014

L’hora dels radicals. La fi de la Transició?


Fa vint anys era un suplici el continuat degoteig de notícies que esquitxaven el sistema polític. Cal recordar-ho: Des del cap de la Guardia Civil al Governador del Banc d’Espanya sortien als diaris com a malfactors, n’eren. La pinça política, el periodístic sindicat del crim , la crisi econòmica post olímpica, el Govern del moment desgastat al màxim. Bé, allò va passar, va haver canvis, l’economia es va redreçar, ens vam refer i vàrem viure una etapa de certa tranquil·litat.
Ara, sembla que hi tornem a ser. Tornem a estar instal·lats en un Cafarnaüm. Sembla. Ràpidament hi ha gent que es llença en tromba a certificar el final de la Transició, a demanar a crits la seva superació i la construcció -de veritat, diuen- d’una autèntica democràcia. Potser sí que tenen raó, des de les seves posicions, evident. Però, les seves posicions són les que vol la majoria de la població, i a més, són les més convenients per la majoria de la població?
La transició va ser un pacte entre el que moria sol i el que naixia sense força. La Dictadura se’n anava per decrepitud però no per la força de la democràcia. Calia trobar una sortida per ambdós,  pels que se’n anaven i pels que venien. Va haver-hi un pacte: la Constitució del 78. Està superat aquell pacte? Pels que no hi eren, o no hi van participar o varen perdre, tant d’un costat com de l’altre, sí. Segons ells, els fets ho demostren. Més ara que fa vint anys? És lògic que els que no se’l senten seu aquell pacte el denunciïn i exigeixin una nova sortida. Ara bé, tenen la força suficient per imposar-se sense aixecar reaccions en contra?
És inaudit que embravits pels recents resultats electoral n’hi hagin que es llencin de cap a proclamar la imminència del canvi. Ara bé, el 8% del 45% del cos electoral, és una gran força? Cridanera potser sí, real? Home, des del punt de vista leninista... Però les revolucions com es feien al segle XX no sé pas si són massa factibles en les societats opulentes, sí, opulentes malgrat les evidents desigualtats,  d’avui en dia al nostre entorn. Els Messies i els profetes sempre tenen part de raó malgrat les seves visions siguis apocalíptiques. Poden anunciar canvis, poden ser seguits per grups fins i tot nombrosos, generen molts focs d’encenalls que a vegades deixen brases però a vegades sols són fum. A vegades, però, també aixequen incendis paorosos.
Atenció, no ens esverem més del compte.
 
2 de juny. El dia de l’abdicació del Rei Joan Carles.