La irrupció de Podemos
en les recents eleccions europees és una bona notícia per la democràcia. És evident que
aquesta nova formació recull la dinàmica de protesta engegada l’any 2011 pel
moviment 15-M. Tal li fa si és l’hereva total o no d’aquella història. El cert,
és que la gent, les mobilitzacions, les protestes, les propostes que es varen
iniciar llavors han acabat cristal·litzant
en una opció política que ha mesurat les seves forces en l’arena electoral.
S’ha passat del “Que no, que no nos
representan”, cridat en manifestacions més o menys tumultuoses pels carrers,
a cercar i obtenir representants a través dels mecanismes democràtics de
confrontació política: candidats, debats, mítings, presentacions, entrevistes,...
Organització i presència, diferent segurament del que fan els “establerts”, però estructures que es
poden reconèixer.
Dues qüestions cabdals s’obren ara: Primer, pels que en
formen part. Ara han de passar de la paraula als fets. Ara comença la seva
historia de veritat. Ara es veurà si es pot fer política d’una forma diferent
tal com diuen. Com s’estructuren els lideratges, com es prenen les decisions,
com es fa la participació (i han començat per un lloc complicat com és el
Parlament europeu), com es pot incidir realment en la vida pública, com es
gestionen les discrepàncies internes i com es canalitzen aquestes noves formes
de fer política. Fins ara, tot eren desitjos i propostes, ara caldrà estar en
la realitat.
Les propostes que han avançat són conegudes per qualsevol
que ha seguit la dinàmica dels moviments de protesta nascuts en aquests anys de
crisi i d’impotència de les formacions establertes d’explicar-la (especialment
d’explicar el seu paper) i de donar-hi respostes. Fins i tot, algunes poden ser
amplament acceptades i assumides, encara que moltes tenen poc recorregut fora
de sectors radicalitzats. Però, els temps estan canviant, que deia en Dylan ja fa molts anys, i igual que
llavors vés a saber a on s’aturaran. Clar, que potser algunes coses poden
acabar sent digerides i incorporades al sistema. Veurem.
La segona qüestió qüestiona als “establerts” i especialment a l’esquerra establerta. És evident que
a la dreta, de sempre o la nova que podria sorgir, no se li adreça Podemos. És
l’esquerra socialista i excomunista la que és qüestionada. Fins a quin
punt la seva acceptació de moltes coses del sistema no els ha portat a
abandonar els seus principis? No solament en l’acció de les propostes i les
actuacions sinó, i principalment en l’àmbit de la seva organització interna. En
un món que canvia molt de pressa en el que sorgeixen noves formes de relació,
comunicació, coneixement, organització, ¿continuen tenint sentit moltes de les
seves estructures i formes de fer que massa vegades es van repetint de forma
inercial? Veurem també, doncs, si els comporta, que els hauria de comportar,
una bona sacsejada a les seves anquilosades organitzacions.
Aquests dies, de resultes d’aquests resultats que no
tenen perquè ser tinguts per sorprenents, s’està parlant molt de tot això,
d’aquestes dues consideracions i més enllà, o deixant de banda, els comentaris
adversos o interessats, serà interessant veure com es va desenvolupant el que
ha generat, tan a dins d’ells com a fora, l’aparició o la plasmació d’un estat
d’opinió política que existia i que ara està plasmat en una organització que ha
obtingut uns resultats concrets coneguts.
El temps, amo i senyor de la vida.
29 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada