27 de maig de 2014

L’estat de la Unió (Europea).


Desprès dels resultats de les darreres eleccions al Parlament europeu es pot fer un balanç de quin és l’estat de la Unió Europea, de quin és l’estat a través del prisma no de les seves institucions i del seu govern, sinó des del punt de vista dels que haurien de ser-ne els ser actors principals, dels seus ciutadans.
En els darrers anys, des que es va desfermar  la crisi econòmica del 2008, la U.E. ha estat present amb un pes determinant en la vida dels seus ciutadans/es. El que decidia “Brussel·les”, o la gent que parlava o decidia en el seu nom, ens ha condicionat totalment. Per tant era d’esperar que unes eleccions al Parlament europeu, tot i sabent, la limitació de la seva capacitat de decisió, portaria a la ciutadania a interessar-se i a participar-hi. Potser per això del coneixement de la seva limitada capacitat de decisió que sempre va comportar poc interès en aquestes eleccions podia portar a repetir el desinterès, però també hi havia la possibilitat contraria tota vegada la visualització intensa que estem vivint de la seva importància.
Primera constatació a la vista dels resultats: La gent passa. No hi ha interès. És a dir, la ciutadania està desafecta del procés de la U.E. A diferència del que va representar als seus inicis, la superació de les velles disputes nacionals, ara es veu com un maldecap, o un malson, en les seves vides. Les institucions i els Governs no han sabut explicar, potser perquè no és del seu interès, perquè la Unió serveix pels ciutadans i ciutadanes dels països que la composen. Com si no hagués passat res en aquests anys, la participació –dècima amunt, dècima avall- ha tornat a estar per sota de la meitat dels convocats. I encara consideren bé que no hagi baixat seguint la tendència de les anteriors vegades que es varen convocar!
Segona constatació: En molts països les opcions polítiques que han quedat en primer lloc són obertament contraries al procés i volen tornar enrere, desfer la Unió. Això no vol dir pas que aquestes opcions siguin majoritàries, sinó que són superiors a cadascuna de les opcions diferents de mantenir-s’hi. Per tant, el problema no és el pes del FN a França o del UKIP al Regne Unit, sinó l’oferta conjunta que haurien d’oferir els altres. I aquí ve la segona part d’aquesta constatació: en molt llocs han guanyat de fet o de presència ascendent forces que proposen un replantejament total del que s’ha vingut fent en aquest anys de crisi. És a dir, han tingut molt suport els que també qüestionen el funcionament actual de la Unió i molt especialment la gestió dels que tenen la moneda comú, l’euro.
Tercera constatació: S’ha utilitzat aquesta consulta electoral per altres temes. Això no és pas nou, sempre hi ha estat, però l’accentuar el caràcter Inter governamental de la Unió en detriment de la seva consideració ciutadana provoca que molts electors es dirigeixin al seus Governs nacionals per valorar-los, generalment de forma negativa. A Catalunya això ha estat evident. Immersos en el “procés”, era normal que s’utilitzés aquesta convocatòria per parlar-ne més enllà del que representaven pròpiament aquestes eleccions. L’increment de la participació no ha estat pas per una millora de la consideració de la feina que cal fer al parlament europeu sinó precisament per posar en dubte la pertinència a un Estat membre, amb tot el que pot comportar a continuació de deixar-ne de ser de membre de la Unió. Més embolic encara.
La suma d’aquestes consideracions –se’n deuen poder fer d’altres- comporta que la construcció europea passa per un moment molt baix i que els ciutadans amb el seu comportament electoral no li donen la seva legitimació. Assistim a una etapa de retrocés que si no s’atura pot comportar el declivi d’un procés que fins ara pensàvem que era un avenç en la construcció de marcs polítics de convivència millors dels que s’havien creat fins ara a la Història del nostre entorn geogràfic i social. Però, res està escrit de que sempre es vagi cap endavant: hi ha hagut Edats Obscures, Edats Mitges, anys de plom. Els dirigents que creguin que cal anar endavant, i els ciutadans/es que els hi donin suport, tindran que fer un veritable esforç de redreçament de les seves actuacions recents per guanyar-se novament la confiança de la majoria dels pobles. Si no és així, la desfeta està anunciada ja i serà inexorable. Llavors, desprès, no viurem dies millors, sinó temps molt difícils per a la majoria de les poblacions.
 
27 de maig.