Ja fa temps –no, no ve pas d’abans d’ahir- que m’assalta
amb molta força la temptació de decantar-me, de posar-me de costat, de la
realitat que veig. Hi ha vegades que cedeixo, d’altres que resisteixo, d’altres
que no sé què fer. Observo al meu voltant, les coses que veig, les que m’interessen,
les que han representat la meva vida, i no sé, les veig diferent de com les veu
la majoria de la gent, els que en parlen, els que en viuen, els que les viuen.
El anàlisi del què passa, les propostes de com afrontar-ho, de quin camí cal emprendre,
no coincideixen amb les meves. Llavors em desanimo i caic en la temptació:
decantar-se. Parlo amb gent. Tampoc tenen respostes i també no ho veuen clar.
Però, penso, cal desentendre’s del teu voltant quant tota la vida n’has estat
actor? No, no pot pas ser, cal donar alguna resposta, encara que vagi a
contracorrent. Llavors, resisteixo, malgrat que no trobo en què o en qui
recolzar-me i intento trobar agafador per implicar-me: difícil agafador. Potser
és l’edat? El món va canviant i allò que has pensat molt temps ara segurament
ja no és vigent. Cal adaptar-se, o mantenir-se fidel? I si ja no hi ets a
temps? O, que amb el poc temps que et queda ja no paga la pena? Llavors, no sé
què fer, potser la feina ja és d’uns altres. Continuar pedalant encara que
comporti molt esforç seguir la marxa, o adequar el ritme a una situació de
confortable desistiment? La temptació ronda. És tant fàcil cedir i caure. A
més, qui et passarà comptes? I si ho fa algú, què?
27 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada