23 d’agost de 2014

Contra l’economia màgica.

No sé si he de preocupar-me gaire pel futur de la meva pensió. Crec que si, ja que m’agradaria viure molts anys encara (em queden tantes coses a veure!) i necessitaré ingressar a finals de cada mes. Si sortosament puc veure realitzada la meva esperança, que mai se sap, ara que ja estem en temps de descompte, pot ser que talli just. Els que vindran darrera, la generació que ens segueix, la dels nostre fills, ho tindran més magre i convé que comencin a preocupar-se’n. És ja d’ells el problema, malgrat que potser tot i ser-ne conscients no sé pas si fan prou per afrontar-lo.

Ve a tomb aquesta entrada de la lectura del llibre de José Ignacio Conde-Ruiz, ¿Qué serà de mi pensión?, Ed. Península, B-2014. L’autor, de les noves fornades d’economistes ja assentats i reconeguts professionalment, planteja en termes didàctics què pot passar de cara al futur al sistema de pensions a Espanya.

D’entrada, una mirada de llarg abast, perspectiva any 2050. Clar, en aquest tema no es pot improvisar d’avui per demà. Les accions i reaccions són a un termini llarg. Per tant interpel·la als nascuts, més o menys, des de l’adveniment de la democràcia. Vaja, als que ja han tingut des de néixer la capacitat de modelar els seu destí col·lectivament. Si no se’n ocupen dels seus problemes no serà pas perquè no els hi hagin deixar fer.

Segon, cal basar el debat sobre les pensions en sòlids raonaments demogràfics i econòmics. Hi ha bases estadístiques suficients per fer el debat seriosament, no amb apriorismes ni especulacions. Es tenen els coneixements suficients i les dades necessàries per plantejar l’esdevenidor del tema correctament. És aquí on s’inclou la lluita contra l’economia màgica, aquella que hauria de funcionar per voluntarisme i no en base a la realitat. Quants seran els pensionistes el dia de demà? Quants seran els mantenidors del sistema? Quin sistema volem? Què pot donar el sistema que volem?

Tercer, la definició política del què es vol de cara al futur i a partir d’aquesta definició què cal fer per assolir l’objectiu proposat. La qüestió no és baladí: compte amb la possibilitat de reformes amagades, silencioses diu l’autor, o no explicitades ni debatudes que poden conduir a situacions no desitjades democràticament, i alhora compte amb les propostes assumides per la població que no estiguin sustentades en les possibilitats reals d’aplicació. El debat hauria de ser molt intens i aprofundit a la societat en els propers temps, potser ja ara, de cara al esdevenidor que pot ser molt complicat per les generacions que ara viuen el tema amb una relativa preocupació però sense atabalar-s’hi massa.

Tres possibles camins per les pensions al segle XXI: 1) No fer res. És condemnar les pensions a una quasi congelació perfecte, proporcionaran una renda vitalícia cada vegada més petita. 2) Convertir el sistema en assistencial, donant un subsidi igualitari de subsistència. 3) Reduir la despesa reforçant la contributivitat del sistema,  que mantindrà la correspondència amb les cotitzacions realitzades però les pensions seran més petites.

“En conclusión, podemos afirmar que la sociedad se encuentra frente a una decisión crucial, y lo ideal sería que pudiera elegir qué camino tomar tres un debate sosegado, abierto y transparente.” 

Aquí sí que la “gent” té, o hauria de tenir, la paraula.





22 d’agost.