En les curses d’atletisme, especialment les de mitges i
llargues distàncies, moltes vegades es col·loca al capdavant, des de la
sortida, un corredor quina missió és la de fer anar la carrera segons els
interessos del seu equip. Així, tàcticament, la pot anar fent ràpida o lenta
segons convingui, controlant-la i controlant als adversaris per situar-la al
punt dolç pel seus favorits, és a dir per fer guanyar una estratègia concreta.
Aquesta feina també en ciclisme la fan els gregaris que estiren al líder de
l’equip estalviant-li forces fins que en un moment determinat es decanten i li
deixen la carrera per ell tot sol desprès d’haver rebentat als rivals.
Potser alguna cosa de tot això hi ha en l’afer d’aquest
estiu: les sorprenents
declaracions de Jordi Pujol.
Bé, no és pas que hagi fet fins ara de llebre de l’independentisme
voluntàriament, encara que ara podia veure des del costat i amb satisfacció la
seva feina, però potser no li ha quedat
més remei que sacrificar-se amb la carrera ben llançada quedant com a tal.
El cert és que el moviment que va engegar fa més de cinquanta
anys superant els vells esquemes del catalanisme polític, tant de la Lliga com de l’Esquerra, ha marcat el ritme del
nacionalisme català des de la represa de la democràcia a Espanya. Al capdavant
de la cursa, molts anys, l’ha dirigit i controlat, aplegant corredors dispars
al seu pilot, socialdemòcrates, liberals, conservadors, reciclats franquistes,
de tots pelatges. Marcant la capçalera, que ningú s’avancés, treien el colze o
fent entrebancar a algun rival si calia,
donant lliçons de tàctica (i de moral també) però sense oblidar mai l’objectiu
de guanyar la cursa per llarga que fos. Admirat, respectat, temut, envejat, ha
estat al davant molts anys i encara ara, mig decantat, era el referent dels que
sabien que tenien una meta pròpia. Perquè els nacionalistes, tots els
nacionalistes, tenen una meta pròpia: el màxim reconeixement del que pensen i
creuen que són les seves especificitats i si poden arribar un dia a
governar-les imposant-les ja serà la glòria.
Tot això, a Catalunya, ja va, o al menys ho sembla. Els convergents, ja
sense el morrió que els ha mantingut quiets i callats fins fa poc, es manifesten
pletòrics al costat dels seus cadells que ja s’han fet grans. Ha estat un
treball tenaç, de pluja de pastor, assaonant convenientment el terreny, tots
els racons del terreny, amb les estructures d’Estat que mica en mica s’han anat
esgarrapant del post franquisme. Sí, de les
estructures d’Estat. No de les hipotètiques que diuen que s’ha de construir
ara. No, les que ja s’han construït: els mitjans de comunicació públics, les
forces de l’ordre, l’ensenyament, la sanitat, fins i tot les presons, ... Ara
la cursa cap a l’Estat propi ja va, ja va llançada, estelades a tots els racons.
Que ara es retiri la llebre, per l’edat, per l’esforç fet, per altres circumstàncies,
ja no es gaire rellevant. El terreny està ben assaonat, els cadells ja s’han
fet grans i estan forts, ja saben com mantenir el ritme de la cursa.
El que ara hem sabut, per declaracions del propi
interessant, és que la llebre anava dopada. Sí, jugava amb avantatge, l’avantatge
de tenir el ronyó cobert per si de cas. Cobert des del començament de la cursa
i qui sap si, això són suposicions, engreixat a més a més en el transcurs d’ella.
La cursa, en aquestes condicions no ha estat neta, i segurament un xic
vergonyosa, però, en política això importa gaire? Sí, hi hauran alguns decebuts
a cop calent, però si s’està en el grup que ja albira la meta...
La història el jutjarà. Bé, la història sempre l’escriuen
els vencedors, veurem al final què en queda.
Qui ens podrà treure els records de les tardes de juliol
en que Lance Amstrong els deixava a tots enrere?
20 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada