20 d’agost de 2014

La llebre dopada.

En les curses d’atletisme, especialment les de mitges i llargues distàncies, moltes vegades es col·loca al capdavant, des de la sortida, un corredor quina missió és la de fer anar la carrera segons els interessos del seu equip. Així, tàcticament, la pot anar fent ràpida o lenta segons convingui, controlant-la i controlant als adversaris per situar-la al punt dolç pel seus favorits, és a dir per fer guanyar una estratègia concreta. Aquesta feina també en ciclisme la fan els gregaris que estiren al líder de l’equip estalviant-li forces fins que en un moment determinat es decanten i li deixen la carrera per ell tot sol desprès d’haver rebentat als rivals.

Potser alguna cosa de tot això hi ha en l’afer d’aquest estiu: les sorprenents declaracions de Jordi Pujol. Bé, no és pas que hagi fet fins ara de llebre de l’independentisme voluntàriament, encara que ara podia veure des del costat i amb satisfacció la seva feina,  però potser no li ha quedat més remei que sacrificar-se amb la carrera ben llançada quedant com a tal.

El cert és que el moviment que va engegar fa més de cinquanta anys superant els vells esquemes del catalanisme polític, tant de la Lliga com  de l’Esquerra, ha marcat el ritme del nacionalisme català des de la represa de la democràcia a Espanya. Al capdavant de la cursa, molts anys, l’ha dirigit i controlat, aplegant corredors dispars al seu pilot, socialdemòcrates, liberals, conservadors, reciclats franquistes, de tots pelatges. Marcant la capçalera, que ningú s’avancés, treien el colze o fent entrebancar  a algun rival si calia, donant lliçons de tàctica (i de moral també) però sense oblidar mai l’objectiu de guanyar la cursa per llarga que fos. Admirat, respectat, temut, envejat, ha estat al davant molts anys i encara ara, mig decantat, era el referent dels que sabien que tenien una meta pròpia. Perquè els nacionalistes, tots els nacionalistes, tenen una meta pròpia: el màxim reconeixement del que pensen i creuen que són les seves especificitats i si poden arribar un dia a governar-les imposant-les ja serà la glòria.

Tot això, a Catalunya, ja va, o al menys ho sembla. Els convergents, ja sense el morrió que els ha mantingut quiets i callats fins fa poc, es manifesten pletòrics al costat dels seus cadells que ja s’han fet grans. Ha estat un treball tenaç, de pluja de pastor, assaonant convenientment el terreny, tots els racons del terreny, amb les estructures d’Estat que mica en mica s’han anat esgarrapant del post franquisme. Sí, de les estructures d’Estat. No de les hipotètiques que diuen que s’ha de construir ara. No, les que ja s’han construït: els mitjans de comunicació públics, les forces de l’ordre, l’ensenyament, la sanitat, fins i tot les presons, ... Ara la cursa cap a l’Estat propi ja va, ja va llançada, estelades a tots els racons. Que ara es retiri la llebre, per l’edat, per l’esforç fet, per altres circumstàncies, ja no es gaire rellevant. El terreny està ben assaonat, els cadells ja s’han fet grans i estan forts, ja saben com mantenir el ritme de la cursa.

El que ara hem sabut, per declaracions del propi interessant, és que la llebre anava dopada. Sí, jugava amb avantatge, l’avantatge de tenir el ronyó cobert per si de cas. Cobert des del començament de la cursa i qui sap si, això són suposicions, engreixat a més a més en el transcurs d’ella. La cursa, en aquestes condicions no ha estat neta, i segurament un xic vergonyosa, però, en política això importa gaire? Sí, hi hauran alguns decebuts a cop calent, però si s’està en el grup que ja albira la meta...

La història el jutjarà. Bé, la història sempre l’escriuen els vencedors, veurem al final què en queda.


Qui ens podrà treure els records de les tardes de juliol en que Lance Amstrong els deixava a tots enrere?


20 d'agost.