Sopes de pa.

En els meus records d’infantesa estan les sopes de pa. Fer bullir pa sec amb aigua amb un pessic de sal i un raig d’oli que no crec pas que fos gaire verge. Molts dies per sopar com a entrant, desprès les patates i una mica de tall. Era una menja normal dels treballadors, els sous donaven pel que donaven. Ara crec que deu ser pràcticament un plat desconegut. És evident que avui la reproducció de la força de treball també es fa amb pa, però potser en forma de pizza. Els que no tenen feina, ni ingressos, més difícil, potser pa amb pa si n’hi ha.

Amb això vàrem créixer, i la majoria, a catorze anys a treballar. Jo vaig ser un privilegiat que se’n va escapar per atzars de la vida, però sempre ben convençut de ser en aquell temps una excepció.

No sé pas com s’ho agafaria la gent si no hi hagués per on passar i haguéssim de tornar a menjar sopes de pa. Com  a alimentació, doncs mira, serviria, però mentalment, anímicament, ara que portem ja un llarg període havent superar les estretors de les societats industrials i en el nostre cas de la postguerra civil, com s’ho agafaria la gent? No dic pas els que ara no tenen més remei ja que estan aturats sense ingressos, que són forces però no són majoria, sinó que això es tornés a generalitzar. No, ara entre les organitzacions caritatives, els bancs d’aliments, els ajuts públics, es pot amb decisió política resoldre el tema del menjar, ja que les societats occidentals encara són riques i poden alimentar d’una forma bàsica als seus components necessitats. Es tracta de fer la hipòtesi d’un retrocés fort de les rendes de la majoria de la gent.

Hi ha la pretensió d’estendre el dret de vot cap els 16 anys. Precisament ara que s’ha allargat l’esperança de vida i que els anys de més la societat els ha col·locat en la joventut allargant-la fins a la trentena. Just al acabar l’educació obligatòria als 16 anys, si no s’allarga aviat fins els 18, sense cap contacte amb la vida, amb el treball, amb la responsabilitat personal, amb l’autonomia vital, posem en les seves mans que puguin participar sobre la col·lectivitat. Què els passaria si tinguessin que tornar a menjar sopes de pa? Els hem pujat amb que tot és alegria i els fem decidir. Amb quins coneixements? Amb quina percepció de la realitat? Amb quines eines per construir el seu futur?

No, no em val la comparació amb la consecució del vot femení. Elles eren persones fetes i dretes que treballaven, infantaven, portaven una llar, construïen la societat, tenien tot el dret a tenir veu. No és el mateix que els i les joves d’ara de 16 anys que els pugem entre coto fluixos i que somien viure en la irrealitat molt temps. No ho tinc gens clar i penso com entomarien que fos normal tornar a menjar cada dia sopes de pa.

No estem tots plegats construint el futur molt alegrement?