29 de setembre de 2014

Espectador.

Ahir al matí, a punt per la pedalada dominical, vaig penjar aquest tweet:



Aquests dies són febrils. L’ambient és d’esverament. Tothom parla de jornades històriques (o, són histèriques?) Res, res, això ja marxa, fins i tot ja hi ha un comptador que fa el compte enrere del temps fins a la consulta. Si hi ha suspensions cautelars o preventives, farem actuacions cautelars o preventives. Esteu convocats!

Sembla, doncs, que anem cap a la revolta ja que desprès d’estirar tant la goma aquesta es trencarà, no podrà a tornar enrere. A l’altra banda, el mateix: la rigidesa del ferro fred, que també té el seu punt de trencament, malgrat allò de picar sobre ferro fred.

És l’hora d’agafar la cadira i mirar l’espectacle. No passa pas cada dia això d’intentar un trencament de l’ordre existent. Caldrà veure-ho. M’ha vingut al cap: Dix jours qui ébranlèren le monde”, de John Reed (Perdó, en el meu record el vaig comprar en francès ja fa molts anys, potser més de quaranta), algun “plumilla” s’hi anima? Segur que ja n’hi uns quants.

Fa uns anys va haver un intent de re formular les relacions de Catalunya dins d’Espanya modificant l’Estatut del 79, fent-ne un de nou seguint els procediments establerts per la normativa vigent. Amb més o menys il·lusió, vàrem ser molts els que ens hi vam apuntar. El resultat és prou conegut: es va considerar l’intent, d’una forma bastant unànime, encara que no sé si gaire equànime, com un fracàs. Sembla, encara que jo no ho tinc tant clar, que aquest és el punt de partida de la situació actual. Els propulsors de la iniciativa, lògicament, fracassats i bandejats; i els contraris a la mateixa, els que o no la volien, o volien una altra cosa, al Govern, als governs. Els contraris aquí -cal recordar la seva sortida del Govern precisament per ser contraris a la proposta- aconsegueixen convèncer a d’altres formacions polítiques i a amples capes de la població, de que cal anar més lluny. Més lluny, hem d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen... Els contraris allà -precisament arriben al Govern fent-ne bandera de ser-ne contraris- impertèrrits en el compliment de les disposicions vigents. Bé, ara han de resoldre la situació que han generat, i estan ambdós en una posició complicada. Però, és el seu torn.

Quin ha de ser el capteniment dels que vàrem fracassar temps enrere, progressivament arraconats i malvistos –quan no blasmats- per uns i altres? Ja sé que seré políticament incorrecte, però desprès de fer molts oferiments que han caigut en sac buit i menyspreats crec que el que hem de fer és assentar-nos i veure com resolen el tema. La nostra posició és coneguda, els nostres intents estan a la vista, evidentment hem d’estar atents de no rebre algun cop perdut que s’escaparà segur, però ni amb els uns ni amb els altres. No se’ns pot demanar que participem en les sortides que proposen tan els d’aquí com els d’allà. Ara, la responsabilitat davant la ciutadania és seva.


Agafem una cadira i preparem-nos a veure un espectacle que potser serà tan sanguinari com les corrides de toros, molt hispàniques. Si fereix la vostra sensibilitat sempre podeu anar a fer un tomb i admirar els colors de la tardor que ara comença.




29 de setembre.