Europa

Aquests dies rememorem els setanta anys de l’acabament de la Segona Guerra Mundial en territori europeu, i també el dissabte commemorarem al dia d’Europa que pretén celebrar el procés de la seva construcció com a unitat política per superar precisament els estralls dels endèmics enfrontaments entre les seves comunitats al llarg dels segles i especialment els extremadament virulents dels darrers cent anys.

Espanya, situada a la perifèria dels assumptes europeus des del final de la guerra de Successió, a començaments del segle XVIII, es va mostrar decididament europeista quan es va anar consolidant el procés de la construcció europea que ha acabat en la instauració de la Unió. Era la nostra esperança de convertir-nos en una democràcia homologable i a més poder gaudir dels beneficis econòmics que se’n derivarien de pertànyer a una comunitat més rica i que ens podia ajudar. Val a dir que ho vàrem aconseguir i que la nostra integració va ser positiva, no ho dubta pas ningú.

Però ara que la història ha entrat en altres viaranys per l’impuls de la globalització i la financiarització de l’economia tot trontolla, fins i tot el procés europeu que semblava que seria irreversible. Els ciutadans, no solament els d’aquí, sinó els d’arreu d’Europa, es mostren desencantats. Segurament és molt difícil la seva reversibilitat, però no és pas impossible. Podem veure en el futur moltes coses, res ens assegura que tot estigui ben afermat i que no hi hagi retrocessos.

Però a nosaltres, la situació actual ens agafa sense una de les motivacions principals de la construcció europea, el record dels sagnants enfrontaments i patiments que van ocasionar les guerres, la Primera, la Gran Guerra, i la Segona.

Keith Lowe en la seva obra “Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial” Ed. Galaxia Gutemberg, B-2012, ens explica que si bé la guerra es va acabar a territori europeu el maig del 1945, les seves conseqüències es van allargar més temps i més enllà dels afers militars. No solament la reconstrucció del territori devastat, sinó les neteges ètniques subsegüents, els patiments dels més febles, dones i nens, les guerres civils que van sortir a la superfície, la imposició de sistemes polítics  al marge de la voluntat dels ciutadans,  les venjances contra ocupants i col·laboradors, els intents de revoltes reprimides, el tractament dels vençuts,... La dècada dels quaranta va representar un gran retrocés no solament per les destruccions físiques sinó també pel desastre moral i humà que va comportar.

“La verdad es que la ciénaga moral que produjo la guerra no respetó a nadie. Todas las nacionalidades y todas las creencias políticas –en grados muy distintos, por supuesto- fueron víctimas y autores simultáneamente. Si a los historiadores aún les cuesta contemplar estos temas en las muchas y diversas tonalidades de gris necesarias para comprenderlos adecuadamente, entonces es tal vez inevitable que en su momento la mayoría de la gente, herida todavía en lo más vivo por los acontecimientos de la guerra, solo fuera capaz en general de ver las coses en blanco y negro. La polarización política y nacionalista que en ocasiones seguimos viendo hoy día era, en 1945, tan intensa como ubicua.”

“El inmediato período de postguerra es una de las épocas más importantes de nuestra historia reciente. Si la Segunda Guerra Mundial destruyó el Viejo Continente, su período inmediatamente posterior fue el caos cambiante del cual se originó la nueva Europa. Fue durante esta época violenta y vengativa cuando muchas de nuestras esperanzas, muchas de nuestras aspiraciones, de nuestros perjuicios y rencores cobraron forma. Quienquiera que desee verdaderamente entender Europa como es hoy en día, tiene que comprender en primer lugar lo que pasó allí durante este período de formación decisivo. No sirve de nada evitar las dificultades o los temes sensibles, ya que son los verdaderos ladrillos sobre los que se ha construido Europa.”

Sortosament els països, les seves administracions, els seus ciutadanes, van aconseguir refer-se i assolir uns nivells de benestar impensables tant abans de començar les conteses militars com els que es podien albirar al acabar-les. Aquest record (que no hem d’oblidar malgrat que nosaltres no hem compartit), tant el del punt de partença com el del camí recorregut cap endavant, és el que fa mantenir l’esperança de que ens en sortirem –tots els europeus- per continuar caminant junts , deixar per sempre enrere els mals sons i viure en Pau i Prosperitat.

 Pablo Picasso, "Dora i el Minotaure", 1936.

6 de maig.