Ara aviat farà deu
anys que em vaig incorporar al món blocaire. Era quan estava en actiu i
treballava lluny de casa. El primer bloc, que va començar amb un nom i desprès
en va adoptar un altre que em va semblar més adient, va durar tot el temps que
vaig estar semi expatriat a Madrid. Al
acabar aquella etapa vaig tancar-lo, i ràpidament en vaig
obrir un altre, aquest, que encara és viu, pensant que segurament tindria
un caire diferent. No crec pas haver-ho aconseguit això, malgrat que és evident
que ja sense feina primer i definitivament passiu desprès, no gaire més tard,
la transcripció per escrit de la mirada era i és diferent. Entre un i l’altre,
al marge de les traduccions d’algunes entrades al castellà en un altre bloc que
encara està obert, unes 2000
entrades. Déu ni do. Desprès alguns em diuen que he d’escriure un
llibre...!
Darrerament, ho confesso, em fa força basarda penjar noves entrades
sobre els temes que estan d’actualitat. He escrit força sobre economia, és el
meu tema, i certament parlar d’Europa, de Grècia, de les respostes que anem
veient, de les posicions d’uns i altres, ... se’m fa pesat. En els debats que
veig, pocs, i en els articles que llegeixo, no gaires, continuo trobant a
faltar la consideració principal –així m’ho sembla a mi- del dèficit públic i
de les seves causes. La incomprensió del primer per l’esquerra i la
insensibilitat per les causes de la dreta fa que el debat sigui molt confós per
la majoria de la població. En algun moment haurem de dir que no es pot
continuar gastant més del que s’ingressa i el algun moment també s’haurà de dir
que l’aportació dels rics és terriblement injusta.
Respecta l’altre tema que sembla que domina ara per ara aquí
a casa nostra, el “prucés”, ja fa
temps que vaig decidir obviar-lo, encara que sigui motiu de la meva
preocupació. Ja hi ha qui perd el temps, anant amunt i avall, sobre ell i no m’hi
vull molestar gaire. Tot això
és un desori cada dia més gros. Un reconegut acadèmic em va dir fa pocs
dies: “Farem un ridícul...”. Sí, ja
ho vaig dir fa temps, acabarem fent el Teatro
Chino de la Manolita Chen.
Hauré d’interessar-me per altres coses a més en les que ja hi estic entretingut.
Una de les feines que m’ocupa bastant aquest mes de juliol
que ja no hi escoles i que no ens hem anat de viatge enlloc és ajudar a cuidar dels
néts. Bona feina. En aquestes dates l’activitat comença a esmorteir-se. Les
tardes caloroses i xafogoses d’aquests primer dies de juliol m’envaeix una
mandra que no em permet rematar res. Encara que, ben mirat, què he de rematar?
El que quedi per fer no compta ara pas per res.
Sembla, però, que hauré de refer el CV ara que ja pensava
que el tenia ben tancat. L’experiència acumulada i els coneixements poden ser encara
uns actius que algú ha pensat d’aprofitar. Feina
a la Cia. d’aigües de
Mataró. M’agrada
i ho agraeixo. Sempre m’hi vaig trobar a gust en els temes medi
ambientals quan estava en actiu. A més, la casa me la conec prou bé. Ara, però,
sols serà presidir, representar, donar indicacions, dirigir un Consell, consensuar,
res de feina executiva, ni de tenir despatx ni secretària. Són uns altres els
que s’hi han de guanyar les garrofes, jo ja estic jubilat. A més del servei que
encara pugui aportar a la meva comunitat, potser serà un exemple més del suc
que encara se’ns pot treure a alguns. A veure s’hi s’estén, estaria bé, pels
interfectes (sic) i també per la
comunitat.
10 de juliol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada