Perplexitat

De casualitat, i una mica d’esquitllentes, vaig ensopegar a la televisió amb la senyora Núria Bassols contestant a un periodista i vaig intuir que anava sobre el tema de la transparència. Sí, sembla que hi ha una llei nova sobre el tema feta pel Parlament de Catalunya i que pel que m’he assabentat, no ho sabia, aquesta senyora -que ve de la magistratura- és la Comissionada del Govern de la Generalitat per aquest tema i el bon Govern. Com es pot veure estic força allunyat de les activitats i les tendències actuals de l’Administració Pública.

El que vaig sentir de l’entrevista, repeteixo, sense gaire atenció i de passada, em va sorprendre i ara encara més quan he sabut que ho deia una persona que ve del camp de l’administració de justícia. “Miri, deia més o menys, un bon dia uns veïns veuen que comença una obra pública al seu carrer i no saben de què va, perquè es fa ni quan durarà i quin és el seu cost. Quan s’acaba ve l’alcalde i la inaugura amb el cerimonial corresponent i encara ningú els ha explicat res de res. Això no pot ser. D’ara en endavant, al portal de la transparència tindrà complida informació de què és el que passa, perquè passa i tot el que comporta. Bla, bla, bla,...”

Vaig emprenyar-me. És a dir, sembla que fins ara tot és arbitrarietat, obscurantisme, discrecionalitat, malbaratament i dispendi. Res, que la legitimitat democràtica derivada dels processos electorals no existeix, que el dret administratiu pel que s’han de regir les nostres administracions públiques és inexistent, i que cal bastir tots uns nous procediments per què la ciutadania “participi” i “estigui assabentada al detall”. Home, tot un programa digne de l’anarquisme més preuat. Pura comèdia. Xerrameca per temps insubstancials i desorientats com els que vivim. Aquest és el treball que en surt de les nostres institucions d’autogovern?

Però, a on hem acabat amb aquesta contínua desqualificació de l’acció de l’Administració Pública? Quan es pren una decisió, no la fa l’òrgan pertinent a través dels procediments adequats i se’n dóna coneixement? De què serveixen les potestats de Plens, Consells, Comissions, organismes de seguiment, et al? De què serveixen el Diaris oficials, els mitjans de comunicació (públics i privats), les associacions, observatoris i plataformes creades ad hoc? Si hi ha qui no fa les coses com s’han de fer hi ha mecanismes adients per redreçar-lo. Si no es compleixen les normatives existents cal denunciar-ho. Si els administradors es prenen la seva administració com una finca particular cal explicar-los que això no és així. Però, seguir la beta de les tendències més cridaneres i eixelebrades del control de l’acció pública em sembla molt malament.

Ja ho sé, els mitjans van plens d’escàndols, de corrupcions, d’actuacions inadequades, però en lloc de sols denunciar-les contrastant-les amb la munió d’actuacions correctes, posem en qüestió i en sospita tota l’actuació pública. Apa, tot al mateix sac! Amb quin resultat? La deslegitimació de allò que és públic i la desafecció ciutadana. Segur que a alguns ja els va bé, per poder continuar fent de les seves o per obtenir una legitimitat que ningú els donaria.

I avui, ja tenim la primera mostra dels resultats de la cerca de transparència. Quin és el patrimoni dels càrrecs públics? Aquest té estalvis, l’altre té una hipoteca, aquell és un pobre de solemnitat,... Més enllà del morbo, què en traiem de tot això? Pa per les oques? Sobre aquest tema ja em vaig manifestar fa més de cinc anys i vaig fer arribar la meva opinió al President del Congrés dels Diputats que em va manifestar la seva impotència, o manca de voluntat de resistència, davant la pressió política i mediàtica.

2 de juliol.