Els primers polítics que
es varen treure la corbata van ser els iranians, orientals a part. No se’n va
fer massa cas ja que amb una revolució teocràtica pel mig podia no ser
extravagant trencar amb la uniformitat del trajo
i la corbata. Semblava que per demostrar la seriositat, la responsabilitat i la
importància del càrrec calia anar vestit d’una determinada manera. Una espècie
d’uniforme. A les empreses, pels empleats –els de coll blanc que se’n deia abans- també era estandarditzat anar vestit així. Ara sols ho mantenen els bancaris.
A l’administració pública ja ni pensar-hi.
Clar que desprès venia el
cap de setmana i llavors, fora de la feina, la informalitat, el “casual” que en
deien. Fins i tot, a algunes empreses es va establir que els divendres a la
tarda es podia deixar la corbata a casa.
Recordo que al Congrés,
un dia que vaig posar-me un jersei de coll rodó sota la americana i sense
corbata, un diputat del PP amb qui tenia molta relació parlamentaria em va
preguntar per telèfon des de l’altra part de l’hemicicle si estava malalt.
Però d’un temps cap a
aquí tot això s’ha trencat en el marc d’una progressiva dissolució, en els
homes, d’anar més o menys, arreglats (és a dir, desarreglats). Arriba l’estiu, i els carrers s’omplen d’homes
amb pantaló curt. La samarreta ja és plenament habitual. Ja fa un temps vaig
observar amb un cert esglai que presidint el dol d’un mort en el seu funeral
algun dels familiars més propers també hi anava ensenyant les cames.
Pensava que en aquests actes calia mostrar un cert respecte, al menys pel
difunt. Tot això sembla que és el passat. I ara, ja ha arribat també a la
política.
Els que volen demostrar
que són “progres” o contraris al sistema utilitzen la seva imatge per fer-ho.
Els que tenen responsabilitat el primer que es treuen és la corbata, els que
encara no en tenen no dubten a posar-se camises cridaneres o directament
mantenen la samarreta. Ho veiem al Parlament de Catalunya, ho he vist a l'Ajuntament, i amb el Govern grec
no cal dir-ho. Varoufakis anava a
les reunions europees amb les seves característiques camises fosques.
El que encara no havia vist
era que algú pugés al faristol del Parlament amb calça curta (la samarreta
reivindicativa ja forma part del panorama). Va passar aquesta setmana quan el
representant de la PAH va defensar vestit d’aquesta manera la ILP que estan impulsant.
Crec que va ser una falta de respecte a la institució que no sé com la Presidenta
va permetre. Ràpidament algú pot dir que la falta de respecte és el tema que
ocupava la sessió, el problema dels desnonaments, però la consideració del tema
per la Cambra ho desmenteix. Llavors, s’havia de correspondre. Si et donen una
tribuna com aquesta hi has d’anar amb el respecte degut a la institució (a menys que no en tinguis cap de respecte, i en aquest cas no sé que hi fas allà). No, no
es tracta de que et presentis abillat amb un hàbit que no és el teu, cantaríes,
però hi ha un entremig saben allà on estàs. És el que se’n diu anar correcte.
Les formes, les formes,
són importants en l’exercici de la política. Certament, ara quan veus que sols
els “polítics” de sempre van de fosc i amb corbata penses que la imatge grinyola
una mica. Però el pèndul va cap a l’altre costat. Malament, em sembla malament, fatal.
11 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada