3 d’agost de 2015

Apostes.

Un twittaire, sembla que de la ceba, pregunta per la xarxa preocupat perquè a dos mesos de les eleccions anunciades ja fa temps no es publiquen enquestes de com pot anar la cosa. Certament, encara no n’hi ha de noves, amb les darreres novetats. Cal dir però, que las candidatures tot just s’acaben de perfilar; bé, més o menys i encara no s’han convocat oficialment. Preguntar als possibles votants sense saber massa bé com aniran les propostes de persones, ja que sembla que no es discutirà gaire de programes més enllà del a favor o en contra, pot resultat un xic estèril.

Pensar que en unes eleccions com les que es pretenen fer no hi jugaran interessos interessats és absurd, en totes passa i en aquestes més. Segur que a hores d’ara hi ha gent que té enquestes fetes: El Govern d’allà, el Govern d’aquí, la patronal, alguns diaris nostrats o forans, els serveis d’informació d’aquí, d’allà i de més enllà,... Perquè no les fan públiques? Vés a saber... Segur que hi ha estrategues (sic) que així ho han decidit, et pots suposar en funció de quins interessos i de quins càlculs.

Perquè no anem a una cosa més planera i intuïtiva pel personal que són les apostes? Probablement ja deu haver-hi alguna casa d’apostes anglesa (ells són uns asos en el tema) que ja deu tenir un compte obert sobre el particular; bé, sobre qui guanyarà; vaja, sobre si poden guanyar uns o altres. Sobre el què pot passar desprès no sé si ja n’hi ha cap: terra ignota. Això ja es deu poder esbrinar per qui hi tingui interès, sols cal buscar-ho.

Jo tinc les meves intuïcions i ja començo a jugar-les i jugar-me-les. Tot s’acaba a les estovalles d’algun bon restaurant.

Una bona amiga en mig d’un agradable dinar no es creu la meva asseveració de que si hi ha independència el Barça no jugarà a la Lliga espanyola. “Va, no veus que els interessa l’espectacle que proporcionen les seves figures!”. A mi, el sentit comú em diu que això no serà pas possible, encara que pensar de sentit comú en el món del esport espectacle... Però, què carall! M’arrisco: “Una llagosta a Can Dimas per tots els que estem ara a la taula. Qui perdi paga.” La meva amiga dubta un moment, però, no sé si descomptant la incertesa de que es pugui plantejar tal fet, acaba acceptant.

En una altra taula, aquesta vegada de feina, un madur professional responsable d’una empresa dubta que hi hagi molta gent disposada a votar la independència: “No pujaran del milió els que votaran la llista unitària”.  “Home, li responc, això és potser el que t’agradaria a tu (i potser també a mi), però pel que veig i ensumo segurament tindrà el doble de vots dels que pronostiques. Ens hi juguem una llagosta a l’Hispània?” Ell, puja l’aposta: “Una cigala reial!”. “Fet, qui perdi paga, amb tots els presents”.




El tema és seriós que anar fent juguesques a les taules amb parents, amics i coneguts. Però, amb la irresponsabilitat en que estem instal·lats, una forma possible d’agafar-s’ho és a broma. Tampoc es tracta d’anar fent apostes a tort i a dret amb el primer que es presenti. Has d’arriscar a jugar-te-la amb gent amb la qui desprès sigui agradable compartir el resultat, especialment quan és un àpat. També que -sigui quin sigui el resultat- et produeixi alguna satisfacció, sinó tangible o intangible.

3 d'agost.