Quan vaig començar a la política, als anys setanta del segle passat,
s'explicaven acudits polítics de jueus. No en sé la causa (que els protagonitzessin
jueus) ni si ara se'n continuen explicant.
Bé, diu que era un jueu que resava a Jahvé i li deia: "Senyor,
deu-me força per aconseguir canviar les coses que pugui canviar; deu-me
paciència per aguantar les coses que no pugui canviar, i sobre tot, deu-me intel·ligència
per saber distingir les unes de les altres."
Aquest acudit sempre l'he tingut molt present. Ara, però, no és el cas
parlar del meu capteniment. No obstant, també sempre he pensat que els conceptes de força, paciència i intel·ligència
son relatius i subjectius. El feble pensa que la força és inassolible;
l'impacient pensa que la paciència és traïdora; el curt de gambals, en la seva
encegada ignorància, no creu que hi hagi ningú que sàpiga més que ell. Poca
gent es coneix a sí mateixa.
Tinc la impressió que avui, en la política, hi ha molta gent que creu tenir
més força de la que realment té, que no té gaire paciència per fer el camí de
la vida i pensar que pot quedar feina per fer, i que sap massa poques coses de
com va el món. Però treuen pit i inflamats d'ardor i inconsciència es llencen a
estavellar-se contra els murs que troben al seu davant.
Diu la tècnica de la guerra que sols cal plantejar les batalles que es
poden guanyar. Que Déu els il·lumini. Amén.
Estiu del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada