22 de febrer de 2016

Endreça.

Què hi fa aquella pila de carpetes i papers en un racó del despatx? Òndia, si són temes de fa més de cinc anys! Per això els de dalt, que els toca la llum, ja són una mica esgrogueïts i empolsinats!

De tant en tant, mires el que has anat acumulant al teu entorn i et preguntes perquè guardes les coses que hi ha. No, aquell tema, el de la crisi del 2008, o l’evolució de la pujada del independentisme, o l’anterior crisi europea, ..., era per guardar algun article que havies llegit, alguna nota que havies pres. Però, no t’ho has mirat en uns quants anys i passada la immediatesa que et va portar a guardar-ho allà han quedat. Altres temes han acaparat el teu interès i aquells retalls ara ja han perdut vigència o  ja no són del teu interès. Llavors? Cap al contenidor. Repassar-los, veure que certament no té cap sentit conservar-los i despendre-te’n. Som una mica mitòmans o una mica creguts de que cal guardar material per si més endavant el precisem. Home, potser els periodistes o els estudiosos si que ho han de fer això de guardar per vés a saber què, però la majoria de personal guarda per guardar, amb alguna il·lusió de per si més endavant, però ca.

Hi ha una caixa de cartró amb paperassa varia que vaig portar-me de la darrera feina que vaig fer. Ja fa més de quatre anys i mig que vaig buidar el darrer despatx professional que vaig ocupar. Era a Madrid, al Congrés dels Diputats. Vaig seleccionar algunes coses desprès de dedicar els darrers dies de la meva vida activa a omplir el contenidor de paper que hi havia a la planta on estava ubicat el meu petit despatx de tot allò que ja no necessitaria. Potser vaig creure que alguna cosa calia salvar i una caixa va acabar a casa meva on ha romàs des de llavors a terra a l’habitació que faig servir per estudi. No l’he obert mai. Ara, desprès de aquests anys, penso: i perquè l’he de continuar tenint? Què em fa pensar que pot ser-me encara d’alguna utilitat futura? Segurament el que hi ha a dins no té ja cap valor. Algun de sentimental per a mi, però res més. Si alguna cosa és interessant ja deu estat arxivada a les dependències del Congrés. Res, cap obrir-la i fer endreça, endreça segurament també cap el contenidor. No cal molestar-se gaire en trinxar els papers, vés, què poden contenir que calgui preservar-los d’una hipotètica però força improbable mirada aliena encuriosida?

Tot ve de que disposo de massa espai per acumular andròmines. Si en disposés de menys no em quedaria més remei que desfer-me’n més aviat. Sort que prop de casa hi ha contenidors suficients per desembarassar-se de tota aquesta història personal que creiem que representa alguna cosa i no és res més que nosa.


En la vida todo es ir a lo que el tiempo deshace...

22 de febrer.