14 d’abril de 2016

Tot és negre, molt negre.

Ja ni val la pena començar el diari per les pàgines d’esports. No hi entenc de futbol i no sé explicar perquè el Barça desprès d’una ratxa llarguíssima de bons resultats no sap resoldre els darrers partits. Començava el diari pels esports ja que era la forma d’anar-hi entrant. No hi ha notícies que t’engresquin o t’il·lusionin. Tot és negre, molt negre. Aquí, més aquí, no tant lluny, a fora, el futur, el passat... Sembla que al destapar-se tot, a més, no se sap veure cap camí de sortida. I cada dia, ahir, avui, demà, anem cap a un caos descontrolat que forçosament ha d’acabar malament, malament per a molts, encara que segur que alguns, pocs, en trauran profit.

No paro de pensar en el 2008, l’any en que diuen que va començar la crisi. Però aquella data, ja llunyana, sols va ser la de l’esclat d’un desori que venia de abans, dels anys anteriors. Llavors es van fer solemnes proclames de que calia regenerar el “sistema”. Sols van ser paraules, ja que poques coses s’han arreglat, sinó és que s’han espatllat més.

No sé pas per on continuarà tot això, no sé veure’n la sortida. L’economia mundial tornarà a portar-nos més aviat que tard un nou gran ensurt? Europa, millor dir la Unió Europea, va cap a la seva desintegració? Quina sortida hi ha pel panorama polític espanyol que està empantanegat? Com acabarà, si és que comença, el “procés” català? Donarà algun fruit la “nova política”? Aguantaran les classes subalternes la pressió del seu deteriorament sense esclatar per algun lloc?

Vaja, no sé veure cap pàgina que no porti noticies negatives. De quina manera cal mirar-les?: encuriosits, estupefactes, emprenyats o indignats, distants, ... Sensació de que alguna cosa ha de passar, que alguna reacció s’ha de produir, no sé pas en quin sentit. Aquesta és una altra, en quin sentit es pot produir la reacció?, beneint, reprovant, acceptant com mesells, ...? I quin serà el resultat més endavant d’aquesta reacció? Anirem millor o pitjor?

Fins no fa pas gaire hi havia línies d’actuació, que ens podien agradar més o menys. Un cert, diguem-ne, ordre. Ara tot són incerteses. No sabem on derivarà la situació que va degradant-se. Em fa por. Diuen que és un problema generacional. Els de la meva edat vam créixer i hem anat vivint en un sistema estable, més o menys controlat. Potser hem estat uns privilegiats, fins ara ens ha anat tot de cara. En moltes altres contrades no ho poden dir això: turbulències de totes menes. Però sembla que ara també hi estem abocats nosaltres, a menys que inconscients no ho vulguem veure. Els que ens vénen al darrere hauran d’acostumar-se, o potser ja s’hi han acostumat, a un altre món, més incert, més “líquid”. Quines perspectives...



14 d’abril.