M’acaben de comunicar la mort d’en Pep Monròs. Li vaig
dedicar una de les darreres entrades en el blog que vaig abandonar al deixar
l’activitat política. Era l’octubre del 2011. Em proveïa d’imatges que he fet
servir molt temps, ja que les que m’agradaven les anava enretirant i guardant,
i en aquella entrada deia que esperava rebre’n moltes mes. Fins ahir mateix ho
va fer, variat com sempre: un reportatge sobre el Tirol, un de fotografies excel·lents
de senyores poc vestides i un dels seus acudits vells que em va fer gràcia.
Sí, ja era gran, n’havia fet vuitanta, i darrerament havia
tingut alguna forta ensopegada. Avui ens ha deixat definitivament, però jo
guardaré moltes imatges que va voler compartir amb els seus amics. Imatges molt
diverses, d’aquestes que corren per la xarxa: de paisatges, de pintors, de monuments,
de senyores, històriques, curioses, de pel·lícules, una de les seves altres
grans aficions.
El vaig conèixer ja de gran i va venir amb la Maite com amics d’uns amics comuns. Compartíem
anualment un cèlebre sopar
de bolets per la tardor entre tot una colla d’amics i coneguts, serà un
buit que malgrat tot tindrem present aquest any. En el darrers sopars ja no era
tant animador que quan el vaig conèixer, s’anava fent gran. Però fins al darrer
moment, com he dit, fins ahir mateix, no va deixar d’explicar per la xarxa els
seus sentiment. Suposo que als seus més propers els hi comunicava més personalment.
La seva vida laboral, les vicissituds familiars que va passar, alguna ben
difícil, com el de la seva filla. Les seves passions i sentiments: el Barça, el
catalanisme, l’amistat, la fotografia,...
Avui en Tro, el seu gos, no sortirà a passejar de la seva
ma.
“De vegades plou al
cor/ i no saps ben bé perquè...”
13 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada