El “panorama”.

Uns quants dies fora de casa, allunyat del país, permeten esvair-te de la pressió quotidiana del que passa en el teu entorn més immediat. Les comunicacions modernes possibiliten mantenir un cert contacte amb que va passant, però -si no hi estàs obsessionat- amb quatre titulars vistos per Internet en tens prou per no quedar-te aïllat completament. I si estàs de viatge turístic vols gaudir-ne, no estar capficat en una cosa que queda lluny, o de la que t’has volgut allunyar.

El nou Govern de Catalunya no disposa de majoria per aprovar els Pressupostos que ha confegit. Vaja, comença a materialitzar-se la dificultat de plasmar en polítiques concretes, i els Pressupostos en són claus per fer-ho, l’heterogenita composició de les forces que es reclamen de l’independentisme. Sí que volen fer avançar el “procés”, però a les primeres de canvi queda clar que ho volen fer per camins diferents, o el que és més important, volen arribar a destins diferents. Tot això ja se sabia de temps, no és pas nou. La teoria aquella del tren que té, que va en, una direcció i del que s’hi van desenganxant vagons a cada estació, o a cada bifurcació,  comporta que el comboi sigui cada cop menor. De moment no sumen, no afegeixen, sols resten. Bé, ara a esperar quin resultat donaran les eleccions espanyoles repetides amb l’esperança, minsa crec, encara que mai se sap, de que s’obri una escletxa que permeti alguna mena de “negociació” per continuar mantenint la il·lusió del camí cap a Ítaca. I si no, què? Potser aquest estiu serà el moment de replantejar-ho tot; però, amb el cap calent... Deixem passar les vacances. El President ja ha anunciat una possible moció de confiança a la tornada pel setembre. Abans o desprès de l’11?

Les repetides. Ja estem quasi bé a la meitat de la campanya, d’una campanya estranya, difícil per les finances dels partits, i els missatges que han de donar, -més justificacions que propostes- que a més tindrà un final més curt allà on celebrem la festa de Sant Joan. No crec pas que es bescanviïn revetlles per actes electorals. Tot el peix està venut? Probablement hi haurà oscil·lacions, però ningú n’augura de substancials. Llavors? Tornarà a presentar-se el tema dels pactes. De qui amb qui? De quina mena? Estables o inestables? Lògics o contra natura? Ja ho veurem a partir de la mateixa nit del 26. Suposo, encara que tampoc no hi ha res escrit al respecte, que ningú gosarà tornar a tibar la corda per anar unes terceres eleccions. Seria fer-ne ja un gra massa. És evident que hi haurà damnificats segons com es desentranyini tot. La continuïtat o el trencament hauran de fer front a una realitat complicada malgrat la bona voluntat manifestada, en un sentit o un altre, en la campanya. Les perspectives econòmiques són les que són, atur, finances públiques, desequilibris territorials, pensions, compromisos europeus ..., i s’haurà de dir la veritat als ciutadans i no continuar amb al cap sota l’ala. Quina papereta pel qui hagi, vulgui o li deixin,  agafar les regnes de la governabilitat.

I, a sobre, afegim-hi que els britànics estan convocats aquests dies per decidir si es queden o se’n van de la Unió Europea. Sembla que el resultat, al menys pel que diuen, és incert, però hi ha possibilitats de que votin anar-se’n. Podem pensar: Ja s’ho faran, ells s’ho perden!, però no anem gaire lluny, els suïssos també s’ho fan tot sols. El que pot passar és que ja “ens ho faran, pobres de nosaltres”, provocant segurament una crisi en la ja debilitada (desorientada?) Unió. Quines conseqüències pot tenir un resultat negatiu? No ho sé pas, però els que des de joves aquí estàvem enlluernats per Europa, els que ens emmirallàvem en les seves institucions i volíem ser com ells i que ens hi deixessin estar, un retrocés en la construcció d’un espai comú de pau i llibertat amb un alt nivell de riquesa (mal repartida, però riquesa) seria un cop fort, primer moral i desprès ves a saber de quin ordre material, un cop molt dur.

Quin estiu ens espera, comença la setmana que ve. Agafeu-vos fort que vénen tamborinades.

15 de juny.