13 d’octubre de 2016

Francòfil.

Una bona amiga francesa em va obsequiar fa pocs dies amb el darrer llibre, no sé si ja pòstum, d’en Michel Rocard que va traspassar aquest estiu. És una conversa amb un jove periodista de temes econòmics. El que em va sobtar de seguida va ser el títol: “Lettre aux générations futures, en espérant qu’elles nous pardonneront”, Carta a les generacions futures, tot esperant que elles ens perdonaran. Tot un manifest, el títol, pels temps que corren per l’esquerra.

Sempre he dit que “je me débruoille” en francès, fruit dels ja llunyans anys escolars i de les meves estades al país veí. Són francòfil, ho confesso. Per això, he gosat traduir la introducció del llibre del periodista entrevistador, Mathias Thépot, que m’ha semblat que explicava el seu contingut i el del personatge amb qui fa la conversa. La “Table de matières” del llibre és la següent:
  1. Un compromís per la pau i la llibertat dels pobles.
  2. El crim monetari.
  3. El fracàs del pensament científic contemporani.
  4. La impotència de lo polític.
  5. La informació és morta, visca el divertime.
  6. Reconstruir la democràcia.
  7. Sortir Europa del no res i construir-la.

És un llibre petit, no gaire més de cent pàgines i lletra grossa.Aquí sota deixo la traducció, que tal com dic, he gosat fer de la introducció.

La nova generació té molts desafiaments per davant, i no pas petits. Hereta avui un context polític i econòmic complicat i com a mínim perillós, caracteritzat per una parella atur- precarietat forta, uns Estats asfixiats, una pauperització creixent i uns partits populistes pujant. D’aquest període de desprès de la crisi financera del 2008, se’n desprèn una mena d’impotència dels partits governants. Ja no aconsegueixen convèncer. El conjunt dels que formen part de la “nova generació”, que a alguns els agrada anomenar “generació Y” (nascuts desprès de 1978), es troben que no tenen referents polítics.

A França, aquest fenomen s’ha fet visible a les eleccions municipals i europees del 2014 per el rebuig al partit en el poder, l’abstenció i la pujada del principal partit protestatari: el Front Nacional. Odis i acrituds xarboten i les massa febles perspectives de donar-hi la volta no poden impedir que els individus, totes les generacions barrejades, es repleguin en si mateixos. Una terrorífica solidaritat negativa sembla guanya sobre l’ajut mutu i corre el perill de transformar, com deia en el seu temps la filòsofa Hannah Arendt, les classes socials en “una massa informe d’individus furiosos”.

La construcció col·lectiva desapareix del camp intel·lectual. L’ ”art de viure junts”, que l’economista britànic John Meynard Keynes definia com la condició principal del gaudi de l’abundància econòmica, es perd. “Seran els pobles capaços de preservar l’art de viure i de fer-ho de la manera més intensa, capaços també de no vendre’s per assegurar la seva subsistència, els que sabran gaudir de l’abundància el dia que aquesta arribarà”, escrivia ara fa més de 100 anys en Les perspectives econòmiques dels nostres néts (1930)

Keynes preveia el “si de l’abundància econòmica” pel 2030. En aquest moment, l’Home ja no haurà de lluitar més per la seva subsistència i farà de forma que el treball que encara calgui fer, estigui compartit entre el més gran nombre de gent possible. Cal dir que l’economista britànic aportava una nota important al seu raonament: tenia por que l’Home no seria capaç d’adaptar-se a aquest món de l’abundància, oblidant el repartiment adequat dels recursos i de les forces de la productivitat. I que “l’amor del diner com a objecte de possessió” no aturés les seves prediccions i provoqués “una depressió nerviosa universal” en el que el cadascú per si mateix guanyés a la preocupació del be comú.

L’estat virtuós que sortia dels seus desitjos sols podia portar-se a terme per homes de diners enèrgics i resolts. Abans la primera gran crisi financera del 1929, la seva inquietud es transparentava. “Em sembla cada dia més clar que el problema moral del nostre temps és aquell que posa l’amor en els diners: nou dècimes parts de les nostres activitats estan orientades per l’àpat dels guanys...; els diners son reconeguts socialment com la mesura de l’èxit”

Aquesta evolució de l’economia mundial cap a l’era de l’opulència, a vegades indecent, i que un dels més grans economistes de la història temia, es va accelerar cap al final dels anys 70. La supressió d’una certa ètica en el si dels sistema capitalista va conduir a un enriquiment excessiu d’alguns, i doncs a una redistribució inadequada de la riquesa, produint fractures i bloquejos.

Guanya la llei del més fort. I la impotència de les polítiques per tractar aquest tema comporten el descrèdit de les mateixes, portant posar en qüestió la democràcia en certs països occidentals, i especialment els europeus. I mentre les plaques tectòniques de l’economia mundial estan en ple moviment, les noves generacions d’aquests països hauran de redreçar estructuralment la situació si volen evitar viure un retrocés ineluctable. Com posar-s’hi? Per respondre aquesta qüestió, sembla necessari primer definir les característiques de la crisi actual, desprès analitzar-ne les causes i finalment identificar els mitjans per sortir-se’n.

És en aquest quadre particularment interessant recollir el sentir i l’anàlisi de persones que han estat decisores i actors en primer pla de l’evolució del nostre món, com l’antic Primer ministre (1988-1991) Michel Rocard. Ha estat un dels caps de govern més populars de l’era moderna a Franca. Lliure pensador i actor preponderant de l’escena política francesa durant més de 40 anys, està sempre disposat  a distanciar-se de la seva funció per anticipar el futur. Un tret de caràcter que sembla desaparèixer avui dels homes i dones polítics que ja no tenen els mitjans per exercir els seu ofici d’aquesta manera.

Socialdemòcrata amb una visió molt internacional, Michel Rocard es defineix com un reformista que dóna prioritat al diàleg social, un defensor de l’economia de mercat i un ardent regulador.

Prova de la seva llibertat de paraula, ha escrit més de trenta obres. Però més que un pensador, Michel Rocard ha esta durant la seva carrera un actor de pes  de l’escena política i el seu pas per Matignon haurà marcar França. Tot just ser nomenat Primer ministre, va participar activament a portar la pau a Nova Caledònia, un territori llavors en plena guerra civil, gracies als acords de Matignon.

La seva contribució al model social francès serà a més gran, perquè ell està en l’origen de la renda mínima d’inserció, un subsidi públic que es dona a les persones sense recursos, que desprès ha estat modificat i re anomenat “renda de solidaritat activa”. Va establir igualment la contribució social generalitzada, una cotització establerta sobre una visió ample que pretén finançar la seguretat social sense penalitzar l’ocupació i inicialment combinada amb una taxa molt baixa. El seu llibre blanc sobre les jubilacions, realitzat el 1991, va marcar tendència ja que Michel Rocard s’hi inquietava en ell del desequilibri generacional dels sistema de jubilació francès i del problema de finançament que comportaria. Sempre respectat per la seva expertesa, encara, a 84 anys, és sol·licitat pels governs del moment que li confien regularment la responsabilitat de missions d’interès general.

Des de l’alçada de la seva llarga experiència, Michel Rocard retorna doncs, en aquesta conversa amb el jove periodista econòmic que sóc jo, sobre els grans desafiaments que han d’enfrontar les noves generacions. I si el seu pessimisme dominant pot inquietar, el seu anàlisi no deixa de ser una excel·lent graella de lectura per identificar els grans temes que estan en joc en la nostra civilització occidental, postulat indispensable per la reflexió sobre el futur.

Mathias Trépot.


13 d'octubre.

1 comentari:

brigitte martin simonin ha dit...

Manel
Je suis heureuse que ce livre t'ait intéressé. Il établit des constats plus que judicieux et pose les bonnes questions.
Ils vont avoir du boulot ceux et celles des générations futures qui n'auront connus dans nos 2 pays aucune guerre sur notre sol et aucun grand cataclysme. Il leur faudra ré-inventer une Europe qui fasse rêver dans un monde globalisé! il leur faudra courage détermination et ambition..... un peu, beaucoup! Comme vous, lorsqu'au sortir de la nuit, la démocratie était à construire, à consolider, à faire vivre...
Mais je parle probablement du moyen-âge!!!! c'était il y a 40 ans.
Donnons-leur de quoi construire édifier, transmettons-leur les outils, leurs maniements, les planches à tracer, les instruments.
Guidons les avec bienveillance et attention sur le chemin mais c'est à eux de tracer leur sillon et de lui faire attendre l'horizon lointain.
A eux de décrocher l'inaccessible étoile du futur.