Havaneres.

He vist aquest estiu, fins ara, dos recitals d’havaneres per la tele. El primer va ser el del cinquantenari de la cantada de Calella de Palafrugell que va emetre TV3 i el segon va ser la cantada de l’inici de Les Santes de Mataró que va emetre la Xarxa de televisions locals. Alguna cosa d’ambdues cantades em va sorprendre.

A Palafrugell, suposo que per tractar-se de l’esdeveniment de fer cinquanta anys de la cantada el tres grups de cantaires que hi van participar van centrar la seves respectives actuacions en les peces més populars i conegudes, deixant per el final, com sempre i cantant-les tots plegats, “La bella Lola” i “El meu avi” (aquesta última, escrita pel militar José Luis Ortega Monasterio com una cançó antiimperialista, anti yanqui, als anys setanta passats). Tot molt previsible. La meva sorpresa va ser la introducció en el programa de l’estrella local, la ja molt reconeguda Silvia Pérez Cruz, que al meu modo de veure, la seva intervenció devia posar els pèls de punta a més d’un dels assistents, sí, aquells que van cridar “Independència” al final de la cantada. Mentre que els components dels grups tradicionals, ei, els que vaig veure, són tots ja granadets i tradicionals, la Silvia és un aire nou i, em sembla, renovador, però que no va pas al pas que sembla que va, o volen que vagi, el país. Aquí teniu la seva “Habaneras de Cádiz” que a mi em va fer posar la pell de gallina. Ho sento, tinc una altra sensibilitat.

Francament, això dels recitals d’havaneres ha pres una deriva que no sé pas si aprofita tot el que podria donar de sí. S’ha convertit en un acte ritual més de les festes a l’estiu que pot acabar decaient per la seva previsibilitat, o potser això és el que es busca. D’aquí que vaig considerar encertada l’actuació que ara fa poc esmentava, clar, però, que llavors ja no seria un acte més de “peixet” per els col·lectius més provectes en els programes de qualsevol festa major, sinó un acte que podria comportar algunes variacions i novetats i atraure nou públic. I aquí ve el meu comentari de la cantada de Mataró.

Potser per donar una mica de varietat al seu programa un dels grups va introduir en el seu repertori algunes cançons molt allunyades de la cançó de taverna pel que sempre ens hem pres aquí les havaneres. Bocabadat vaig quedar quan van cantar “Rosó”, que segurament al jovent li semblaria una carrinclonada, i a mi em va tornar als temps de l’Emili Vendrell. Més endavant hi van afegir sardanes, vaja em sembla una música d’una estètica totalment contraposada a l’havanera (seny contra rauxa). Van començar, agafa-t’hi fort, per “És la Moreneta”, (l’estel del poble català....) i desprès per una del mestre Ricard Viladesau, el que fou la tenora de La Principal de La Bisbal, “Girona m’enamora”, que vaig creure també fora de lloc. Això amb el concert pels “grans” que fan “Els Montgrins”, a mitja tarda al darrer dia de la Festa major, val, però allà baix, al Passeig Marítim, en la cantada d’havaneres ho vaig trobar desencertat.

30 de juliol.